LES QUATRE VIDES DE L'ONCLE ANTOINE

Hi ha petites i grans històries amb les quals un narrador va entropessant per casualitat, se les troba en un parc, en un taxi o en la barra d’un bar. Altres són quatre línies en un llibre o en una revista que necessitaran un treball d’arxiu o una enorme capacitat de fabulació per a desenvolupar-les. Hi ha històries que com un objecte les heretem i anem per casa entropessant amb elles durant dècades. De tant en tant restem una llarga estona mirant-les, tot pensant que hem de fer alguna cosa amb elles. Imaginem un enfocament que no ens convenç, perquè ens recorda altres obres de ficció, i l’abandonem convençuts que la història no està encara prou madura, o som nosaltres que com a escriptors encara no ho estem.

De vegades aquestes històries es perden. Altres, per una raó o una altra, un dia comencen a prendre cos. Hi ha històries que tenen la sort de tindre un bon padrí capaç de convéncer de les seues possibilitats el novel·lista.

L’escriptor i periodista de Xàtiva Xavier Aliaga tenia a casa una història que li reclamava un relat, i en la figura del seu pare, Pere Aliaga, la persona que l’avalava. Era una herència familiar a la qual li faltaven algunes peces i calia traure-li la pols. Era com un llarg fil ple de nucs al qual durant anys no trobava el cap per a estirar i refer una bona madeixa. De vegades, això de començar pel principi és dificultós.

L’herència era la complicada vida d’un germà del seu pare, un ferroviari anònim que es va veure obligat a fugir a França durant els terribles anys del franquisme i que va acabar allistat en la legió estrangera. Un individu que formà dues famílies i que va morir abans d’haver complit els quaranta anys. Un home amb unes quantes vides que Aliaga reconstruïx en Les quatre vides de l’oncle Antoine (Angle editorial, Barcelona, 2017).

L’escriptor se servix de l’experiència, de l’ofici de periodista, per a trobar les peces que falten i per a fer-les encaixar amb les que té amb versemblança.

El que podia haver estat el simple relat d’un heroi aventurer acaba sent la història d’una nissaga familiar lligada al ferrocarril, i sobretot és el relat autobiogràfic d’un escriptor de raça a la recerca de la veritat dels protagonistes de la seua novel·la. Un escriptor que dubta, que entropessa, que ens confessa amb sinceritat els seus errors, les seues mancances, les seues pors, el seu dolor, els seus amors, els seus petits èxits i fracassos. Un home que acaba compartint la gran aventura que és construir un relat amb el seu pare, els seus oncles i cosins.

Una novel·la on l’autor, a més de mostrar bones maneres com a prosista i un gran ofici en tensar les cordes que mantindran el fil narratiu, ha posat el seu cor i el seu fetge en cada capítol. Ha sabut mostrar una  sincera empatia per cadascun dels personatges i les seues circumstàncies vitals, i ha teixit complicitats amb el lector, un lector que es veurà desbordat per l’emoció que amb una mirada clara i honesta Xavier Aliaga li ha transmès.

Les quatre vides de l’oncle Antoine va obtindre el XXVII Premi Ciutat de Tarragona de Novel·la Pin i Soler, un bon aval per a un gran relat.