LA PRESÓ DEL CEL

Amb la publicació de la novel·la La presó del cel (Lletra impresa, 2017), l’escriptor de Benilloba Joaquim Espinós tanca la trilogia iniciada l’any 1995 amb l’edició d’Ombres en el riu (Edicions del Bullent), un títol que vint anys després fou seguit per la novel·la amb què va obtindre el 16é Premi de Narrativa Ciutat de Sagunt, Material fotogràfic (Onada edicions, 2012). Una trilogia amb la qual l’autor repassa una part de la història del segle xx al País Valencià.

Em sap greu confessar-los que no he llegit el primer volum, Ombres en el riu, un relat on Joaquim Espinós, amb un llenguatge poètic, ens parla de la relació d’una néta amb el seu avi, un home malalt i trist que té els fills combatent en una guerra cruenta i cruel, i com aquesta xiqueta va descobrint el món que l’envolta a través de la mirada enyoradissa del vell.

Sí que he tingut el plaer de llegir Material fotogràfic, el relat de tres amics de les comarques del sud del País Valencià que emigren als Estats Units en les primeres dècades del segle xx fugint de la gana i d’una societat plena d’abismes socials i econòmics.

També, per una d’eixes casualitats, he tingut la sort de llegir un dietari de Joaquim Espinós que a hores d’ara resta inèdit i on, entre altres qüestions, escriu sobre els moviments que va fer a la recerca d’informació sobre mossèn  José María Peris Català, la vida i l’obra del qual inspira el personatge que protagonitza La presó del cel, el pare Lluís.

Joaquim Espinós, en aquest tercer lliurament, ens situa en un poble petit i fictici de la comarca del Comtat, Loria, durant els anys quaranta del segle passat. Una dècada marcada per la fam, la delació entre veïns, la repressió i el control ferri de la societat per part dels grups que havien guanyat la guerra civil. És un temps també que alguns empren per a passar comptes personals i venjar-se d’aquells amb els quals senten que tenen algun deute de l’orde que siga. Tres dones de Loria són acusades injustament per una quarta, i encara que mesos més tard aquesta es desdiga de l’acusació, la maquinària repressora del nou estat ja s’ha posat en marxa i és quasi impossible aturar-la.

Mentrestant a Loria ha arribat un nou capellà. Un home que durant la contesa ha estat a Xile de missió pastoral entre els indígenes. Entre els més pobres i marginats de la societat, ha pres consciència de la necessitat de fomentar la justícia social i la igualtat entre les persones.

De la mà del narrador anirem descobrint el seu passat des dels temps en què era al seminari, sabrem de la seua família, de com ajuda les tres dones empresonades injustament i de la relació que manté amb elles, i també de la seua passió secreta per la poesia.

Durant el seu anar i vindre pel món l’acompanya un exemplar de La Divina Comèdia del Dant Alighieri.

Les relacions amb els feligresos, l’ajuda desinteressada als perdedors de la guerra, els seus sermons en els quals reclama el perdó i la pau, tot això li fa guanyar-se l’estima dels veïns de Loria i l’odi del poder polític i econòmic local. Un poder que mourà els fils necessaris perquè l’aparten i l’allunyen de la parròquia, assenyalant-lo com un desafecte al règim.

Joaquim Espinós, amb un relat senzill i costumista, ens parla d’aquells que suposadament estaven en el bàndol dels vencedors i que per a mantindre la seua dignitat i en aquest cas també la del ministeri que representaven, així com una certa integritat moral, acabaren patint el menyspreu i la sibil·lina repressió del règim.

Després de la batuda i la desfeta del trenta-nou, vingué un temps per a recompondre la vida, agafar energies tot adaptant-se a la nova situació i mantindre la lluita i l’esperança perquè les noves generacions tingueren una millor qualitat de vida i arribara un dia l’oportunitat de recuperar el somni de la llibertat i la pau.