Pere Bessó és, junt amb Joan Navarro,
un dels poetes valencians de la generació dels setanta amb una de les veus més
personals i menys influenciades per l’obra de Vicent Andrés Estellés i el
realisme intimista que ha vingut després.
La seua trajectòria literària s’inicia
en llengua castellana amb la publicació de la plaquet Cenáculo de sombras, l’any 1972, quan té només vint-i-dos anys. Des
d’aleshores ha dedicat bona part de les seues energies a dues grans tasques: la
primera, la de crear una obra poètica sòlida, singular i diferenciada i la
segona, la d’agitador cultural en la creació de revistes i col·leccions de
poesia i organitzant tertúlies literàries. Totes dues tasques les ha compaginat
amb l’acció política, la docència i la traducció al català de poetes romanesos,
sud-americans, moldaus...
No exagere si dic que la poesia ha
estat una de les grans passions de Pere Bessó, a la qual es dedica amb cos i
ànima i amb una força, una constància i una perseverança que li han fet superar
tots els esculls amb els quals s’ha trobat al llarg de més quaranta-cinc anys
de trajectòria.
L’any 2017 l’editorial valenciana El
Petit editor li va publicar el que fins ara és el seu darrer poemari, La mort del clown, encara que no és el
darrer que ha escrit, segons ell mateix ens confessava, fa uns dies.
La
mort del clown
l’acompanya un pròleg de la poeta Àngels Moreno, que ha estat alumna seua. El
poemari és extens i intens, i està ple de cites i de referències literàries i
musicals. Personalment, crec que Pere Bessó és un dels pocs habitants d’aquest
petit país de la vora de la Mediterrània que més sap de poesia, i això no ho
dic a la babalà, sinó conscient que és arriscat fer una afirmació d’aquest
calibre i més coneixent altres autors de la seua generació i de les següents
que també són uns savis en aquesta sagrada qüestió. Aquesta saviesa és present
en cada poema escriu. Bessó a més és un autor que ha sabut projectar-se en
cercles poètics internacionals emprant els seus propis recursos.
El clown mor quan es trau un drap de
colors de la seua enorme butxaca, esborra la pintura que l’emmascara i apareix
el seu rostre, aleshores s’acaba la comèdia, el personatge ha mort, resta
l’ésser humà que li donava vida, i s’inicia tot seguit un drama.
En l’escenari que és la poesia, el
poeta, que és un fingidor com ens assegurava Fernando Pessoa, no deixa mai la
interpretació, encara que tinga la màscara desfeta, una màscara al cap i a la
fi i que necessita com un escut per a protegir-se de la nuesa que ens fa febles
i excessivament vulnerables; és com una arma amb què atacar i defendre’s des de
la solitud contra els revessos de la vida, la tendència a l’oblit, l’ànsia de
transcendir, el batec desaforat del desig, les grans interrogacions que se’ns
apareixen en cada corba del camí. Tot intentant, mentre sobreviu, esbrinar el
perquè de tot plegat.
Àngels Moreno, en el pròleg, ens avisa
del perill que el maquillatge del clown esdevinga irreversible i el somriure li
faça festes al grotesc, posant en perill la identitat del personatge.
Les màscares, com els mateixos poemes,
estan construïdes amb elements que ens són propis: la memòria, l’experiència
vital, les lectures, la música... i, encara que no oferisquen un retrat exacte
de les nostres faccions, tenen i mantenen trets de la nostra personalitat.
La
mort del clown
és un poemari on l’autor combina el vers lliure i la prosa poètica. Un poemari
ric en imatges, amb picadetes d’ull i homenatges, escrit per un individu que
coneix el seu ofici, que té una manera de fer personal, que és poc partidari de
fer cap concessió a poètiques diàfanes, superficials i fàcils. Un autor exigent
i, entre les seues exigències, hi ha la demanda d’un lector que s’acoste a la
seua poesia amb atenció, si no ho fa així trobarà les portes tancades.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada