NÒMADA

El quintet de Puçol (Horta Nord) Acid Cookies acaba d’autoeditar-se Nòmada, un disc enregistrat i mesclat per Paco Morillas als Estudis Elefante de València i masteritzat per Enrique Soriano.

Acid Cookies és una banda que es considera hereua del rock psicodèlic o àcid rock que es forja a meitat de la dècada dels seixanta del segle passat a la costa oest dels Estats Units, la influència del qual s’estén més endavant fins a bandes consolidades provinents de la Gran Bretanya com The Beatles, The Rolling Stones o The Animals.

Nòmada el conformen cinc cançons, dues cantades en anglés: Word of Greed i The Trip i les tres restants en valencià, Mirant-me, de la qual han realitzat un videoclip, La galeta i El despertar. A través de les seues cançons acompanyem els Acid Cookies cap a un viatge interior en què els membres de la banda, amb un pensament producte d’un pacte de pau signat amb si mateixos, pretenen retirar-se de la cursa agressiva i veloç en la qual ens veiem obligats a participar tot intentant reconéixer-se en el ritme pausat de l’univers i en els colors vibrants de la natura.

Acid Cookies és una banda que ha anat creixent sense pressa, aprenent dels seus mestres, dels quals han versionat en directe les seues millors cançons, deixant-se aconsellar per músics de llarga trajectòria com ara Hans Van de Stadt, i enregistrant maquetes quasi d’una manera artesanal però amb uns resultats francament positius.

Bons músics amb un projecte entre mans nítid i capaços de construir cançons amb personalitat pròpia i amb un missatge positiu, potser una mica ingenu en alguns moments, però, sempre il·lusionant: «Caldria trencar-ho tot./ Veure altres opcions. / Confiar en la gent. / Començar de nou».

Lletres cuidades, temes musicalment ben arranjats i amb una magnífica instrumentació. Guitarres amb un so cristal·lí, contundent quan cal i evocador quan volen. Rock sòlid però allunyat de murs sonors roncs on se solen perdre la veu del cantant i els matisos a canvi d’una contundència rebel que invita només al salt i al crit.

Concessions brillants a temes de mig temps i a alguna balada d’amor pel proïsme.

La veu personal de Tiko Esteve navega en harmonia sobre la base musical, dialogant amb les guitarres, proposant-nos un viatge individual a la recerca d’un jo que, víctimes dels paranys d’un sistema inhumà, no sabem quina cara realment fa. Una veu sòlida, plena de matisos i acompanyada per uns cors vocals que la reforcen i la doten en cada tema de sonoritats vibrants.

El disseny del cedé i els collages que acompanyen Nòmada són creació del també músic Xema Esteve, el qual, d’una manera encertada, ens oferix un univers on l’individu és nu, acompanyat pels seus desitjos front a un univers immens, canviant, bell i al mateix temps hostil.