TOT ENTRA EN EL PES

Ningú com el fill o la filla d’una botiguera ens podria explicar què vol dir l’expressió «tot entra en el pes». Si aquest fill és el periodista i sociòleg Toni Mollà, la frase la convertirà amb saviesa i elegància en una al·legoria del temps en què ha navegat per les hores calmes, per les tempestuoses, on ha patit la força dels vents contraris, del foc amic...

Un temps per al dolor, per a l’emoció, la descoberta, la pèrdua, el viatge i el record. Tot entra en el pes i res no és gratuït.

Tot entra en el pes (Editorial Vincle, València, 2018) és el nou dietari de Toni Mollà ( (Meliana, 1957), una obra sense datar que s’inicia en complir els cinquanta anys el nostre autor i que es tanca deu anys més tard. Un dietari en el qual Mollà s’acosta a la narrativa de la memòria, ens descriu els anys d’infantesa en el seu poble, situat al cor de la comarca de l’Horta Nord, la descoberta del cap i casal tan proper i tan llunyà alhora, dels llibres, de la passió pel viatge i l’estima per algunes ciutats. El llibre és un cant, també, a la família i, molt especialment, als seus pares, a l’amistat i les complicitats compartides. Mollà es despulla emocionalment i es mostra vulnerable i ferit. El dolor provocat per la pèrdua i l’absència és tan intens que el sentiment personal salta de la pàgina i atrapa el lector.

Després també trobem l’individu social, el fill i net de republicans que es posiciona clarament, honestament, i exigix amb valentia la recuperació objectiva d’un passat ple de fosses anònimes; el professor associat que posa en qüestió el funcionament de les universitats públiques; el treballador de la Ràdio Televisió Valenciana que ens descriu el llarg naufragi de l’ens públic provocat pels seus gestors, el paper dels sindicats, de les associacions de periodistes, de la classe política, de la mateixa ciutadania incapaç de reaccionar com cal a la destrucció de la que era en aquell moment una de les primeres empreses del país.

Mollà ens parla amb amargura del seu pas per les oficines d’ocupació, de dies llargs, obscurs depressius en una edat en què trobar una faena és força complicat. També escriu sobre el canvi polític al País Valencià, de l’esperança, d’un cert desencant i de les ferides penoses provocades pel foc amic.

Una dècada és molt de temps en la vida d’un ésser humà, però també d’un petit país que no sap que ho és ni pretén saber-ho algun dia. Resumir-ho és una empresa titànica, però, així i tot, Toni Mollà, que té experiència i ofici, ho fa, amb una prosa diàfana, amb pinzellades d’ironia, però també d’emoció.

És aquest un llibre en el qual l’observador crític i mordaç, hereu de Montaigne, Josep Pla i Joan Fuster, es retrata i retrata la societat en què viu, revelant els solcs d’una navegació intensa.

Tot entra en el seu pes, les llàgrimes vessades, les il·lusions compartides, la indignació i els somriures intermitents.