RELLENT

L’any 1985 la professora Antònia Cavanilles publicava en l’editorial Tres i Quatre l’antologia de poesia La vella pell de l’alba, on feia una selecció de la poesia catalana al País Valencià entre 1973 i 1985. Aquest llibre, que durant anys he tingut com una de les meues lectures de capçalera, és des del meu punt de vista la partida de naixement de la generació de poetes valencians dels setanta.

La selecció, com totes, és una tria subjectiva a la qual, passats els anys i sense perdre la seua validesa, afegiria noms que amb el pas del temps han fet una aportació important a la poesia catalana feta al País Valencià, com ara Lluís Alpera, Antoni Ferrer, Antoni Prats, Emili Rodríguez-Bernabeu, Josep Lluís Bonet, Vicent Alonso, Isabel Robles o Josep Mir.

Els darrers anys, editorials públiques com ara l’Institut Alfons El Magnànim o l’Institut Alacantí de Cultura Juan Gil Albert, i privades com Edicions de la Guerra, Onada o Carena, han publicat les obres completes d’autors d’aquesta important generació poètica. Una generació que trenca amb les estètiques dominants fins aleshores, que té una clara voluntat de modernitat i que es veu sorpresa en plena conformació per l’explosió del nomenat boom Estellés. La dels setanta, a més d’una generació amb una intensa producció poètica, està formada per poetes que mantenen al llarg de les dècades una activitat sociocultural remarcable, posant en marxa revistes de literatura, quaderns de poesia, revistes digitals de poesia de caire internacional, tertúlies literàries, i altres projectes, que animen la vida cultural de les ciutats més importants del País Valencià.

Entres les tertúlies literàries, destaca la que es realitzava al Café Lisboa de la ciutat de València, La Forest d’Arana, que a més comptava amb uns quaderns de poesia de gran qualitat, un certamen literari i una col·lecció d’antologies homenatge a diversos autors. Entre els poetes habituals de La Forest d’Arana hi havia Pere Bessó, Francesc Collado, Maria Fullana, Encarna Sant-Celoni, Montse Anfruns, Francesc Mompó, Manel Rodríguez-Castelló, Jaume Pérez Montaner i Josep Mir.

Josep Mir és un savi que oculta la seua bonhomia i la seua tendresa sota la ironia, el sarcasme i la sornegueria. Edicions Carena, amb pròleg de Francesc Mompó, dels Mompó de l’Olleria, li ha publicat sota el títol de Rellent. Poesia Completa, 1977-2019, quasi tota la seua producció.

Bona part de l’obra literària de Josep Mir restava inèdita o editada en revistes, mostres o antologies, actualment difícils d’aconseguir.

En Rellent trobem un escriptor que coneix a la perfecció la matèria primera amb la qual treballa: la llengua, i li agrada jugar amb el ritme i la musicalitat que l’acompanya. Els seus versos contenen una gran riquesa lèxica. S’alcen els seus barandats induïts per la mirada d’un filòsof, que abans que pensador fou obrer de vila. En la seua poesia trobem l’home que mira, que s’encanta davant de la bellesa d’un paisatge, i l’home que somriu murri davant de l’espectacle de la vida.

Amb el poeta Josep Mir conviu el lector amb un gran coneixement de la tradició poètica pròpia, que s’inicia amb els trobadors i arriba fins a Estellés i els seus companys de generació. El poeta que coneix la tradició anglosaxona, la francesa (amb especial estima pels simbolistes), l’oriental i sobretot la italiana.

Mir és un renaixentista, té l’esperit d’un renaixentista italià, i no s’està d’oferir-nos altres vessants de la seua personalitat creativa en el llibre, com ara la de dibuixant de línies minimalistes, i s’atrevix fins i tot a regalar-nos els poemes que ha escrit en la llengua de Dant.

Josep Mir és un autor amb una mirada molt personal, un savi que sap, i molt, de vida i de poesia. Un poeta que sempre ha estat ací encara que molts no el veien. Mestre Mir, com a alguns amics els agrada dir-li, és un filòsof, un conversador intel·ligent, sagaç, divertit, inesgotable, un ocellot que paga la pena escoltar i llegir.