LA CASA BUIDA

Juli Capilla és, dins de les lletres valencianes, un personatge singular, narrador, assagista, poeta, crític literari, ha estat director de diverses revistes literàries, professor i fins i tot editor. Un treballador infatigable que va construint una obra amb rigor i intel·ligència. L’any 2020 va obtindre el Premi Ciutat de Manacor de Poesia Miquel Àngel Riera, amb l’obra La casa buida.

Edicions Món de Llibres, una petita editorial manacorina, ha estat l’encarregada de publicar aquest llibre que possiblement siga el més dur, però no per això menys bell, d’aquest autor nascut a la ciutat de València l’any 1970.

La casa buida se’ns presenta com una col·lecció de poemes dividida en cinc apartats d’extensió diversa: Llindar, Estances sordes, Sang a la cambra, Ombres al rebost i El corredor fosc, encapçalades per un poema introductori Pòrtic, un sonet de bona factura i de gran musicalitat, i una cloenda A la manera d’epíleg, en format de vers lliure, una forma on trobem més solt i còmode Juli Capilla en aquest volum.

El Pòrtic s’inicia amb uns versos en què la imatge d’un arbre revestit amb l’escorça, o dit amb altres paraules, un home amb la cuirassa de la rutina, ens parla d’un temps passat, convertint aquest poema en la façana de la casa en la qual després entrarà físicament i emocionalment. En l’epíleg torna la imatge de l’arbre, però dins la casa s’han despertat, s’han sentit, s’han evocat vivències, emocions i l’arbre apareix sense escorça, nu i sotmés a les inclemències que ens reserva la vida.

La casa buida a la qual torna Juli Capilla és la dels pares després que els dos faltaren. Una casa on només la presència viva dels que l’habitaren li donà sentit de llar a un simple edifici.

A pesar que ara no hi són, el poeta sent encara l’eco del pretèrit compartit.

Traspassar el llindar de la porta i recórrer habitacions, passadissos, retrobar les belles fotografies amb els rostres dels absents el porta a evocar però sobretot a reflexionar sobre el pas del temps, un camí que ens porta a la mort. També sobre quin sentit té la vida, la relació amb els progenitors, sempre canviant i que el va acabar convertint en espectador de la decadència d’aquells que en un temps foren els seus herois.

La casa buida, el xiuxiueig dels difunts que s’allunya com un tren en la nit camí de l’estació de l’oblit.

L’oblit, al qual es resistix i que l’acaba obsessionant fins arribar a preguntar-se en un dels poemes que més m’han colpit, Naufragi, «Si els éssers han de pagar un delme, / la prerrogativa pura de l’oblit, / quin sentit té fer memòria, / recompte i inventari del naufragi?». Una pregunta que posa en entredit la mateixa funció del poeta i de la literatura.

Fa poc, en una xarxa social, un amic, citant un crític nord-americà del qual ara no recorde el nom afirmava: «Els escriptors som els secretaris dels morts». Doncs això, el poeta és en combat continu contra l’oblit, construïx un àmbit perdurable i es convertix en guardià de la memòria, encara que aquesta l’òmpliga de dolor i de ferides.