JA ESTEM MORTS, AMOR

 

Sotrac és una paraula que, des del meu punt de vista, té una sonoritat aspra, dura, però no tant com el seu significat, ser afectat greument per una desgràcia, per una pèrdua...

Cada dia milions de persones patixen sotragades, batzegades, que no tenen res a veure amb la justícia humana, ni amb la divina. Colps brutals que marquen un abans i un després en les seues vides, canvis de rumb o un punt i final lent.

Hi ha sotracs que es veuen vindre, d’altres apareixen al bell mig del camí d’una manera inesperada.

L’escriptor i periodista de Xàtiva Xavier Aliaga, en la seua darrera novel·la, Ja estem morts, amor (Angle editorial, col·lecció Narratives, Barcelona, 2021), escriu sobre un sotrac. De colp i volta un individu creua a tota velocitat la mitgera d’una autovia i col·lisiona amb un vehicle que ve en direcció contrària, on van un matrimoni i les seues dues filles, que moren a l’acte.

Aliaga utilitza en aquesta ocasió la veu narrativa de la filla major, de setze anys, Anaïs, que com ella mateixa ens assegura: «i perquè estic morta que us podré contar la nostra història».

Anaïs comença el relat de la seua família des dels temps dels seus avis, per tal d’introduir-nos més profundament en la personalitat dels seus progenitors. Escriu com es coneixen, com s’enamoren... Ens detalla diversos aspectes de la seua vida professional, la complicada vida en parella plena d’alts i baixos, frustracions, malentesos i traïcions. I la relació de la mare amb la filla adolescent, ella mateixa.

I de colp i volta el sotrac que enceta la segona part del llibre. L’abisme emocional que s’obri davant de la pèrdua, l’escapçada de la família, el terrible buit que provoca l’absència i la constatació que mai més intercanviaran un somriure, una abraçada, una carícia. També les preguntes a les quals no troben resposta, les decisions, totes difícils de prendre, però sobretot la de continuar junts com a parella o iniciar camins per separat, o optar fins i tot pel suïcidi; i mentrestant, descobrir certes veritats de la filla a través dels seus dietaris, allò que pensava i que sentia realment, la imatge que tenia d’ells.

La prosa de Xavier Aliaga es mostra elegant, fluida, allunyada del sentimentalisme fàcil, amb moments d’un lirisme sense recargolaments barrocs. Manté sense impostures l’interés del lector per tot allò que narra a través d’Anaïs.

Hi ha veritat en tot el que ens relata, encara que finalment tot és literatura, una història que podia haver estat una altra, narrada per un altre personatge com ara la filla menuda, Chloé. El que sí que és cert és que tenim una mirada equivocada, massa positiva, sobre la vida i que en qualsevol moment, al bell mig del camí, ens sorprendrà un sotrac que ho canviarà tot i aleshores sobrevindran les preguntes sense resposta.