CLEPSIDRA

 

Un dels diversos efectes col·laterals que lapandèmia del covid-19 ha tingut, dels qual els diaris a penes han parlat, ha estat la gran quantitat d’obres literàries que s’han escrit durant el mesos d’obligada reclusió. Alguns d’aquests treballs tenen com a font d’inspiració la mateixa pandèmia i en altres és un dels pilars sobre els quals, d’una manera o altra, se sustenta el relat. Els certàmens literaris en van plens i les editorials tenen sobre la taula desenes d’originals, no sols de contes i de novel·la, sinó també de poesia sobre la temàtica. Alguns d’aquests originals comencen a veure la llum, altres restaran durant anys en el calaix digital dels autors i autores.

Un dels escriptors que no ha pogut resistir-se a la gran aturada de l’any 2020 decretada pel govern de Pedro Sánchez ha estat Manel Hurtado Juan.

El novel·lista de Bonrepòs i Mirambell (l’Horta Nord) acaba de presentar en societat la seua tercera novel·la amb un títol molt poètic: Clepsidra (Editorial Neopàtria, 2021). Un títol que a mi m’ha recordat el llibre de poesia de Vicent Alonso de l’any 1986: Ritme de Clepsidra (Editorial 3i4), ja que allò que es trenca en la novel·la d’Hurtado no és sinó el ritme de la caiguda de l’aigua en un dels dos recipients de la clepsidra, tot provocant un estrany i complex efecte temporal durant el qual Manel Hurtado situa l’acció del relat.

El protagonista és un jove de setze anys d’un poble de la comarca de l’Horta de València, Colau, que ens narra en primera persona un accident que patix en xocar de cap amb un camioner de Mazarrón (Múrcia), Belisario, el qual li provoca un estat de coma.

L’esperit de Colau entra en el cos de Belisario,  i aquest desperta del seu coma.

La novel·la ens parla de la descoberta de l’altre en diversos sentits. L’adult, els seus problemes, les seues complicades relacions familiars i matrimonials, la maduresa, la lenta decadència del cos, l’autodestrucció i el dolor intens que provoca la pèrdua. Però també des d’un vessant cultural, el d’aquells altres ciutadans amb els quals compartim estat, el ciutadà monolingüe poc amic de la diversitat.

Està escrita amb un punt d’humor, a pesar dels diversos drames als quals assistim. Amb un llenguatge àgil que l’acosta a la narrativa per a joves i amb clares influències cinematogràfiques. És entretinguda. Compta amb una gran càrrega humana, i Hurtado, a més, ha sabut donar-li versemblança tot i la situació acientífica que ens proposa, un viatge extracorporal des de l’adolescència a la maduresa d’anada i tornada.

Mentrestant, el temps s’ha aturat esperant que algú recomponga amb saviesa i paciència els recipients de la clepsidra i aquesta, amb el seu ritme constant i compassat, recupere el pas de les hores.