FLETXES QUE JA NO PERTANYEN A L'ARC

 

Carles Fabregat Sans és un barceloní que va deixar el tràfec de la ciutat comtal per les blanques platges d’Eivissa, una illa on residix des del 1985. És poeta, narrador, assagista, pintor, dissenyador, escultor i gestor cultural. En resum, un individu creatiu i polièdric que creu en la cultura com a eina de transformació personal i col·lectiva.

Aquest últim trimestre del 2023 la prestigiosa editorial valenciana Afers li ha publicat, dins de la col·lecció Literatures, el llibre Fletxes que ja no pertanyen a l’arc. Una col·lecció d’aforismes, adagis, sentències, pensaments amb una condensada càrrega d’idees que partixen de la seua experiència vital. Només un individu que ha viscut, que ha observat amb deteniment la realitat que l’envolta, que ha pensat i repensat a través del temps allò que mou l’ésser humà, que s’ha fet multitud de preguntes a les quals tot seguit ha intentat respondre, és capaç, un dia, d’agafar el llapis i posar-se a reflexionar sobre tot plegat des del propi jo i amb una llibertat que només les regles del llenguatge poden ralentitzar.

L’aforisme demana brevetat, una posició per part de l’autor ètica i estètica, demana una certa complexitat i una voluntat colpidora que obligue el lector a pensar i a prendre una posició. L’aforisme és un gènere literari que apareix en alguns autors dins d’un text, una composició major, alguns assajos de Joan Fuster ens poden servir com a exemple. L’aforisme és també un gènere transversal que pot emprar formes de la poesia, de la filosofia, del microconte, i això ens el fa encara més atractiu.

Carles Fabregat, aquest artista i literat tot terreny que considera que «l’art consisteix a fer un possible del no-res», tensa l’arc del seu pensament i llança les idees al vent. Unes idees que en compartir-les deixen de ser exclusivament seues. No trobe en ell una voluntat de possessió de les paraules, sinó de comunicar els seus pensaments.

El llibre ve acompanyat per un pròleg de Bernat Joan i Marí i una introducció de l’autor. L’ha dividit en dos apartats, el primer i més extens que porta el mateix títol del llibre, i on reflexiona  sobre el fet d’escriure: «Escriure és intentar entendre»; la vida: «La vida, aquest llarg tomb per arribar al principi»: les creences, l’art, el jo, els paradisos perduts, la condició humana: «L’home és un animal espatllat»; el món, l’amor, la soledat i, per últim, la mort: «Mai arribem, mai vàrem partir”. La segona part, Adagis i proverbis per a temps de crisi, és una col·lecció de pensaments al voltant de la crisi provocada per la pandèmia del covid, on trobem pensaments precisos i contundents escrits amb ironia i humor: «Dos mil segles corrent i al final ens ha atrapat el virus»; «Tota crisi comporta una ferida narcisista: descobrir que la vida no estava assegurada a tot risc».

En Fletxes que ja no pertanyen a l’arc hi ha lirisme, condensació verbal, sarcasme, humor, intel·ligència, una mirada obliqua, un tant múrria i alhora compromesa amb el món. Un llibre per a tindre sempre a mà, per a llegir-lo, rellegir-lo i fins i tot per a debatre i dialogar amb ell.