CRÒNIQUES DES DE MADRID

 

L’any 2015 el diari El País tanca la delegació al País Valencià i el seu responsable, el valencià Miquel Alberola Benavent, és enviat a Madrid per a exercir de corresponsal de la Casa del Rei. Alberola és una de les plomes periodístiques valencianes més incisives i brillants, amb un estil personal i una mirada que traspassa amb fluïdesa la crosta de la realitat política i social. Fou director del setmanari El Temps i durant vint-i-cinc anys va treballar en el diari El País. Mentrestant, ha coordinat o escrit llibres com ara L’Èmfasi mut del bes del silenci, Fuster sabàtic o Límites del territorio. També va traduir al valencià les novel·les Tramvia a la Malva-rosa i Contraparadís, de Manuel Vicent. Justament Manuel Vicent és qui apadrina el seu nou llibre, Cròniques des de Madrid. Un periodista a la Cort, amb un pròleg on definix Alberola com un home «tímid i càustic, intel·ligent i amb un humor derrotista».

Cròniques des de Madrid recull, a tall de notes d’un dietari, les sensacions, les opinions i les reflexions d’Alberola durant els quatre anys que fou corresponsal de la Casa del Rei, però també els moments en què puntualment fou envit especial al Congrés dels Diputats i al Senat, aquest cementeri d’elefants del qual tothom afirma que cal reformar però que ningú toca.

El llibre està escrit amb una prosa cuidada, àgil, que té voluntat de fer-se de llegir i convidar a la reflexió, i alhora de fer gaudir el lector.

Són uns anys convulsos en la política espanyola. Fa un any que va abdicar Joan Carles I, una vegada se li va acabar tot el crèdit guanyat el 23F, i el seu fill, Felip VI, intenta consolidar-se i consolidar la monarquia. Mariano Rajoy, el Don Tancredo de la política espanyola, immòbil al bell mig del despatx del Palau de la Moncloa, deixa passar els esdeveniments. A Catalunya Puigdemont declara la independència. Moció de censura, diverses convocatòries electorals, i esclata la traca, per no dir el castell de focs artificials, de la corrupció.

Miquel Alberola ens oferix la seua visió personal d’aquell temps. Com a referents té l’empordanés Josep Pla i el vinalopí José Martínez Ruiz Azorín, que cent anys abans havien fet com ell de corresponsals a Madrid.

Trobem moments d’una anàlisi lúcida, incisiva de la política i dels polítics espanyols, però també paràgrafs on denuncia els grans drames socials dels quals és testimoni en els diversos viatges amb els Reis dins de la península i arreu dels cinc continents. Hi ha, sobretot en la descripció, en l’evocació dels paisatges, una gran càrrega lírica que desborda els límits del periodisme i entra de ple en els de la literatura.

Un llibre que se’ns apareix com el quadern de bitàcola d’un observador sagaç de la realitat social i política, un periodista experimentat i intel·ligent amb una ploma esmolada, captivadora i, per què no dir-ho, suggestiva quan no irònica.