TERRA ALS ULLS

Catarroja, a la comarca de l’Horta Sud, és una de les ciutats valencianes amb més poetes per metre quadrat, d’allí era el desaparegut David Raga, ho són Ramon Guillem, Maria Jesús Yago, Ramon Ramon, Berna Blanch, Mercè Estrela, Plàcid Rosaleny, Enric Monforte, el narrador que també compta amb algun llibre de poesia Albert Hernàndez i Xulvi i Imma Mànyez. No podem oblidar que també és de Catarroja un dels cantants valencians que més ha fet per difondre la poesia a través de la cançó, Miquel Gil. Una ciutat de poetes que al llarg de l’any celebra mensualment una trobada, Dos poetes com nosaltres, per on ja han passat poetes que escriuen en totes les llengües de l’Estat.

Fa poc ha caigut en les meues mans el darrer llibre de poesia d’Imma Mànyez i Albert, Terra als ulls, un llibre prologat per la novel·lista de Pego Elvira Cambrils i que ha publicat l’editorial de Carcaixent Edicions 96. Es tracta d’una col·lecció de trenta-quatre poemes de vers lliure dividida en tres apartats, Ferida, amb dotze poemes, Habitatge, amb deu poemes, i Crit, amb dotze.

Imma Mànyez és una autora que comença a publicar en plena maduresa vital, nascuda l’any 1959 edita el seu primer llibre, Totes les meues dones (Edicions 96), l’any 2017, just després d’haver obtingut l’any anterior el Premi de Poesia Marc Granell d’Almussafes.

Terra als ulls que enterbolix la mirada per tal d’evitar-nos veure amb claredat la dura i cruel realitat que ens envolta.

La poesia d’Imma Mànyez tracta de realitats, de realitats interiors on són les ferides «que no reflecteix l’espill» i les exteriors que fan mal als ulls i que pareix que mai no cicatritzen ni sanen. És una poesia diàfana que naix de l’observació, de la mirada: «Els ulls amb que m’ho mire tot», de l’experiència personal. És una poesia del dolor i de l’esperança. Imma ens parla de la seua lluita contra el mal que li pren el cos, que la fa emmalaltir, i de com les «Costures de fil de llum / apedacen aquest cos trencat». Escriu sobre «El temps llaurant la pell» de l’ànim enfrontat a l’abatiment, de la llum que comença a il·luminar els espais de penombra.

Si durant les dues primeres parts del llibre els poemes se centren en la poeta i les seues circumstàncies, en la tercera part, Crit, ho fa sobre diverses qüestions de caràcter social, la violència física i la violència que exercix el sistema sobre l’individu i d’una manera especial sobre els més desfavorits, la desmemòria històrica, el feminisme com una lluita a favor de la igualtat entre els éssers humans sense cap mena de distinció. Un combat amb la paraula com a arma i escut contra el desencant que ens pren i ens atrapa sovint. Un gest per a traure’ns la terra que ens enterbolix la mirada i que ens allunya de la realitat.