DE DÉUS EFÍMERS

 

Després d’haver-se capbussat en la tradició literària xinesa amb llibres com ara El bosc de bambú, La flauta de jade i La dinastia de terracota, el poeta de Calles (els Serrans) Jesús Giron Araque retorna a la Mediterrània originària i se submergix en la Grècia clàssica, els seus mites, els seus filòsofs, els seus escriptors i els seus déus, en un llibre en què reflexiona sobre la vida, el pas del temps i la mort, De Déus efímers.

Amb De Déus efímers Jesús Giron va obtindre el 27 Premi de Poesia Josep Maria Ribelles que organitza i patrocina l’Ajuntament de Puçol i edita Onada Edicions. Els poemes estan acompanyats per les il·lustracions de línies diàfanes i motius clàssics de l’artista plàstica Melanie Oliveira Andrade.

El llibre està dividit en quatre apartats: Admonicions, amb deu poemes, Suite per a esperits quasi inconsútils, amb díhuit poemes, Sota l’estoa de l’àgora, amb huit poemes, In medias res (complanta per a Aristarc), amb un llarg poema quasi com una epístola, i Deus exmachina, amb un poema més breu. En el conjunt trobem diversitat de formes que van des del vers lliure als quartets blancs, passant pels poemes en prosa, i una única veu clara que des del coneixement de la tradició hel·lènica reflexiona sobre els grans i petits temes que sempre han preocupat l’ésser humà.

Si la vida dels déus té una curta durada, sovint, fins que apareix una nova creença i la desplaça, la dels éssers humans, que els inventaren moguts pels nostres temors i per la necessitat de saber qui som, d’on venim i quin destí ens espera, és fugissera i fugaç.

El poeta es pregunta tot interpel·lant els déus i els mites grecs, aquells mites sobre els quals se sustenta la nostra cultura, sobre el pas del temps i els estralls que no sols causa en la nostra aparença física, sinó en la nostra ànima, en la font de les nostres emocions; o sobre la mort: «Em fa feredat, Aristarc, la mort: / la seua confusa geometria, / eixa inexpressiva immobilitat / que rau l’espessorall de la memòria»; o sobre l’eternitat.

Jesús Giron sap que és un ésser que limita per una banda amb el seu naixement i per l’altra amb l’hora de la seua mort, i és conscient que els éssers humans vivim en la creença que el món es va crear el dia que vam nàixer i s’acabarà el dia que morirem: «Quan morirem el món s’acabarà; / els estels i el sol romandran immòbils; nosaltres ja no hi serem, Aristarc», i la vida sense nosaltres continuarà el seu camí: «Hem sigut el centre de l’univers», ens diu. Alguns, molt pocs de nosaltres, potser gaudiran d’una certa posteritat que anirà diluint-se amb el pas de les generacions, però el cert que és que tots acabarem en el buit inextingible de l’oblit: «Els Déus efímers clouran el nostre relat / i l’ocultaran en l’oblidança».

Un llibre i un autor a tindre en compte.