Durant bona part de la dècada dels noranta els escriptors de la comarca de l’Horta Nord que confluírem al voltant de la revista L’Aljamia ens reuníem en unes tertúlies al café-bar Django’s. Una tertúlia quinzenal en la qual en cada encontre es presentava l’obra d’un escriptor valencià. Al voltant de les tertúlies també va crear-se un premi de poesia i una exposició fotogràfica.
Aquest moviment cultural no haguera sigut possible sense la generositat del propietari del local, Rafael Serena, amb la paciència de la seua família, ell era qui ho finançava tot com un vertader mecenes.
Pel Django’s, com a invitats, passaren vells companys d’universitat de Ribelles, com ara Marc Granell, Josep Piera, Alfons Cervera o Pere Bessó. Aquest darrer l’acompanyaren alguns amics de la tertúlia La Forest d’Arana: Francesc Collado i Manel J. Romero, els quals durant un temps ens visitaren en reiterades ocasions. La vella amistat de Pere Bessó amb Ribelles durant aquells anys es va veure reforçada. La Forest d’Arana fou copartícip de la reaparició pública de Ribelles, tot editant poemes seus en les antologies-homenatge a Joan Valls, Vicent Andrés Estellés i Joan Brossa, i presentant la seua darrera obra en la tertúlia que se celebrava al café Lisboa.
En aquesta reaparició participaren també altres persones, com ara els membres de l’Instituto de Estudios Modernistas, amb Ricardo Llopesa i Pedro Gandia al capdavant, i persones com ara Salvador F. Cava i la seua revista La Factoría Valenciana, que li dedicaria un número sencer. Per a Pedro Gandía, en essència els mons poètics de Ribelles són la bellesa, l’amor, la màgia, la perversió, els fantasmes, les màscares, la realitat virtual, el maleisme, el verí, l’hermetisme...
Josep Maria Ribelles, fins la malaltia que el portaria a la mort la matinada del 18 de març del 1997, participà activament en les tertúlies del Django’s. Era habitual veure’l entrar al café per la porta que donava a la N-340 i adreçar-se directament on era Rafa Serena, saludar-lo afectuosament i després d’atendre la invitació del propietari seure amb nosaltres i prendre’s el café amb llet que li servien.
Ribelles obria el paquet de sucre, el vessava dins de la tassa i amb parsimònia estudiada li donava voltes. Després, a glops lents, se’l prenia mentre anava saludant els contertulians. Jo li presentava els nouvinguts i ell els saludava sempre amb una frase de cortesia sobre la seua obra. Era aquest un ritual que amb poques diferències es va repetir durant anys.
Ribelles era un conversador infatigable que guanyava molt en les distàncies curtes. Estant de jurats els dos en el Premi de Poesia Les Nits Màgiques del Django’s, en companyia de la poeta Maria Fullana, vaig poder gaudir d’una vessant de Ribelles que només coneixia a través del seus versos: la seua passió per la màgia. (El poeta Pedro Gandía en un article l’arriba a qualificar de «poeta mago»). Maria, que també és una mica fetillera, va traure la conversa i Ribelles mostrà els seus coneixements sobre el tema. La simbologia dels colors i dels números, la mitologia nòrdica, l’hindú, la grecollatina, la judaica; els horòscops. Fou un diàleg intens, viu, el que van mantindre el dos poetes. Amb el bar quasi buit, amb un fons del millor jazz de Louis Armstrong, vaig poder sentir que naixia una mútua simpatia entre ells dos. Ribelles, quan volia, era un gran seductor i aquella nit ens va seduir. Quan van tancar el local, a altes hores de la matinada, Maria se'n va anar a la ciutat i ell i jo tornàrem junts i a peu cap a casa. Pel camí, una vegada més, em va assegurar que coneixia la història secreta de Puçol, i no vaig poder deixar de pensar que el poeta també era un savi hermeneuta.
EL Ribelles que vaig conèixer gràcies a tu, Manel, era un poeta en tots els sentits: literari i vivencial, un personatge de sí mateix inesborrable de la memòria.
ResponEliminaSalutacions, Albert i Manel.
ResponEliminaTens tota la raó, Ribelles era un poeta de cap a peus, un poeta a flor de pell.
Enhorabona per la iniciativa del blog, Manel. Endavant.