(J. M. Ribelles amb Pere Bessó a les tertúlies Les Nits Màgiques del Django's. Fotografia: Vicent Salvador)
A finals dels anys vuitanta vaig iniciar contacte amb Josep Maria Ribelles, a través del consell de la biblioteca municipal del qual els dos formàvem part –precedent del consell municipal de cultura en què a mi ja no m’inclogueren–, o en algun jurat dels premis de narrativa i d’assaig Vila de Puçol. Aleshores ell es trobava immers en la llarga etapa de silenci.
Durant aquesta època fou quan el poeta prengué la decisió d’escriure en la seua llengua materna, i més tard fins i tot va arribar a acariciar la idea de traduir bona part de la seua obra anterior, cosa que mai no va arribar a fer.
Un matí en què per raons de treball m’havia reunit amb l’aleshores regidor de Cultura, Josep Maria Iborra, li vaig plantejar la possibilitat que l’ajuntament finançara la publicació d’un nou poemari de Ribelles. Feia més de quinze anys que no lliurava un llibre a la impremta. El regidor em contestà que Ribelles s’hi negaria. En unes quantes ocasions havia dit en públic que era reticent a noves publicacions. Em vaig mostrar escèptic i li vaig demanar que ho deixara en les meues mans. Iborra acceptava si el poeta consentia. I tant que ho va fer. Des d’aleshores l’ajuntament ha fet un petit esforç pressupostari i ha anat col·laborant en l’edició de la seua obra poètica, de la qual s’han encarregat diverses editorials com ara Camacuc, Edicions de la Guerra, Instituto de Estudios Modernistas i Brosquil Edicions. El poeta abans de morir deixà la seua obra tancada i preparada per a ser editada.
El nou títol fou La mort als llavis, i amb ell s’estrenava com autor en valencià, obrint un període que inclou quatre volums, el ja referit, Senso, Kenosi i El rei de la vida. Citant paraules de Josep Vicent Frechina per a la revista Lletres Valencianes, La mort als llavis va suposar la confirmació «d’una veu poètica senar, brostada de la tradició simbolista francesa –però amb l’hel·lenisme i l’expressionisme alemany ben presents–, que perita extremadament paraules i conceptes a la recerca d’allò més essencial». Dels tres darrers llibres diu: «Tots tres es caracteritzen per la seua rigidesa formal –Ribelles hi tria el sonet de metre curt com a forma poètica exclusiva–, per l’extraordinària sonoritat dels seus versos..., i pel patronatge tàcit d’altres outsiders afins: Wilde, Trakl, Baudelaire, Mallarmé...».
Durant aquesta època fou quan el poeta prengué la decisió d’escriure en la seua llengua materna, i més tard fins i tot va arribar a acariciar la idea de traduir bona part de la seua obra anterior, cosa que mai no va arribar a fer.
Un matí en què per raons de treball m’havia reunit amb l’aleshores regidor de Cultura, Josep Maria Iborra, li vaig plantejar la possibilitat que l’ajuntament finançara la publicació d’un nou poemari de Ribelles. Feia més de quinze anys que no lliurava un llibre a la impremta. El regidor em contestà que Ribelles s’hi negaria. En unes quantes ocasions havia dit en públic que era reticent a noves publicacions. Em vaig mostrar escèptic i li vaig demanar que ho deixara en les meues mans. Iborra acceptava si el poeta consentia. I tant que ho va fer. Des d’aleshores l’ajuntament ha fet un petit esforç pressupostari i ha anat col·laborant en l’edició de la seua obra poètica, de la qual s’han encarregat diverses editorials com ara Camacuc, Edicions de la Guerra, Instituto de Estudios Modernistas i Brosquil Edicions. El poeta abans de morir deixà la seua obra tancada i preparada per a ser editada.
El nou títol fou La mort als llavis, i amb ell s’estrenava com autor en valencià, obrint un període que inclou quatre volums, el ja referit, Senso, Kenosi i El rei de la vida. Citant paraules de Josep Vicent Frechina per a la revista Lletres Valencianes, La mort als llavis va suposar la confirmació «d’una veu poètica senar, brostada de la tradició simbolista francesa –però amb l’hel·lenisme i l’expressionisme alemany ben presents–, que perita extremadament paraules i conceptes a la recerca d’allò més essencial». Dels tres darrers llibres diu: «Tots tres es caracteritzen per la seua rigidesa formal –Ribelles hi tria el sonet de metre curt com a forma poètica exclusiva–, per l’extraordinària sonoritat dels seus versos..., i pel patronatge tàcit d’altres outsiders afins: Wilde, Trakl, Baudelaire, Mallarmé...».
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada