EL JARDÍ

Des de l’aparició el 1998 del llibre La sang i els dies, en 7 i mig editorial de poesia, que Vicent Nàcher (Algemesí, 1968) no havia publicat un altre poemari, deu anys de silenci que el 2008 va trencar amb l’edició en Brosquil Edicions de Jardí públic. Amb anterioritat havia donat a la impremta Primavera de cartrons (Germania Serveis Gràfics, 1994) i Desig o llibre dels abismes (Columna, 1997).
En Jardí públic no hi ha cap títol més que el del mateix llibre, tots els poemes i fins i tot les quatre parts en què es dividix el llibre estan numerats, és com si Vicent Nàcher haguera construït el seu jardí amb l’única idea que les plantes poemes parlaren només per elles mateixes, sense cap adornament, que el lector en traspassar la porta del jardí es trobara els quatre parterres i els recorreguera mot a mot, descobrint sense intermediaris les flaires íntimes de cada vers.
El poeta és el jardiner que ha construït amb les seues pròpies mans el jardí i en té cura, és un recinte carregat de lirisme però amb imatges clares i senzilles, obert, accessible, transparent, amb molta llum, tot i els núvols de tempesta que cobrixen el firmament, i alhora el poeta és el caragol, protegit per la seua closca, sempre fràgil, que s’alimenta de la poesia i habita en el seu si, és el seu refugi, el seu amagatall, la seua defensa, el poeta és un caragol que se sap feble i infeliç. Les seues pròpies llàgrimes són els fluids del caragol, unes llàgrimes de dolor, de patiment, que li servixen malgrat tot per avançar en el seu viure. El poeta sap, i ens ho diu, d’on ha sorgit eixe dolor i sap també cap a on va. Ell se sent víctima. Hi ha moltes maneres de ser víctima, i potser mai no s’és víctima d’una sola cosa, d’un fet només. Un és víctima d’una situació laboral, d’un fet social anòmal, de la destrucció d’una identitat col·lectiva que conforma en part la nostra identitat individual, de l’engany, del desamor...
La força de Jardí públic no rau en la joia, el goig o el plaer. Tot el contrari, és un llibre trist, dramàtic, pensarós, aspre, ens parla d’un temps i de les seues hores més baixes, del seu patiment que no per personal deixa de ser universal, de la seua lluita per enfrontar-se a l’ofec que el tenalla i sobreviure. Bona part està escrit en primera persona. Dic en bona part perquè en el segon apartat, dins de l’estil característic de Nàcher, el poeta passa de ser el protagonista a convertir-se en el narrador. En la segona part ens oferix una poesia que narra, que relata la història d’un seguit de personatges grisos que es troben cara a cara amb les misèries de la vida. Vicent ja ho havia assajat en altres llibres i ho ha tornat a fer: li agrada des de la poesia saltar la tanca dels gèneres i jugar a la transversalitat, tot obtenint cada vegada millors resultats.
El jardí de Vicent cal visitar-lo i assaborir la sal de les llàgrimes que traspuen les seues flors.