SIMBIOSI

Quan era menut i anava a escola un dia el mestre ens va parlar en classe de simbiosi. La simbiosi, que pel que es veu és un mot que prové del grec symbiosis, venia a significar, segons aquell bon home, la convivència en estat d’interdependència fisiològica de dos o més organismes de diferents espècies. Els integrants d’aquesta convivència es complementen i tots trauen un profit. Passats els anys, he de confessar que m’he fet un addicte a la simbiosi, vull dir a la simbiosi d’un text poètic amb una partitura musical.
La música catalana, des de l’aparició de la nova cançó, està plena, per sort, de magnífics exemples: Maria del Mar Bonet, Lluís Llach, Ovidi Montllor, Paco Muñoz, Joan Manuel Serrat... I entre els poetes més musicats es troben Vicent Andrés Estellés, Miquel Martí i Pol, Pere Quart, Salvador Espriu, Josep Maria de Segarra, Joan Salvat i Papasseit...
Un d’entre tots els músics d’aquest país que més ha practicat la simbiosi poeticomusical ha estat el socarrat Raimon, d’indiscutible factura el gran treball que ha fet amb els clàssics de la nostra literatura: Amselm de Turmeda, Jordi de Sant Jordi, Ausiàs March, Roís de Corella, Joan de Timoneda. I entre els poetes coetanis Salvador Espriu. Raimon ha aconseguit fer un acoblament senzill i perfecte adaptant melodies actuals no massa complicades a vertaders monuments de la nostra poesia i ho ha fet aconseguint de vegades una bellesa colossal com en els casos del poema Veles e Vents d’Ausiàs March, que per a mi és més que un himne, o el poema Quan la llum puja des del fons del mar... de Salvador Espriu.
Al meu entendre (escàs però apassionat), hi ha altres dos músics que han aconseguit arribar als nivells d’aquestes dues cançons de Raimon, el primer és Miquel Gil: em té bojament enamorat la cançó Memòria sobre un poema de l’amic Manuel Rodríguez-Castelló, és com si veiera el poeta i el cantant aixecar nota a nota, mot a mot, la cançó des del terra i enlairar-la com fum o boira per a formar amb ella un arbre frondós, sòlid i alhora ingràvid, un arbre que m’oferix un fruit que em transporta a un univers únic, veí del goig i del plaer.
L’altre és el cantaor de flamenc Miguel Poveda. Miguel és un gran aficionat a musicar poemes tant d’autors d’expressió castellana com d’expressió catalana, i ho fa realment bé. El seu disc Desglaç és una bona mostra de mestissatge musical i de simbiosi poeticomusical. Un dels temes que considere més bons del badaloní és Jo, l’invertit de cos i ànima, la lletra del qual és un poema de l’escriptor mallorquí Sebastià Alzamora. L’atmosfera que aconseguix crear i transmetre Poveda atrapa els meus sentits i si estic fent qualsevol cosa he d’aturar-me i deixar-me dur per la seua veu que m’anuncia: «Un altre fill de puta se’n va al cel. / Serà de nit, dins d’un local de joc, / o dins d’un tren descarrilat, / o als sidatoris d’algun país pobre / i llunyà». De la convivència entre poesia i cançó no tan sols trauen profit els poetes, els compositors musicals i els cantants, també ho fem els amants de la música i de la literatura, així que aquesta simbiosi no és de dos, sinó de més, ja que inclou eixa àmplia minoria que fuig com de la pesta de la gran indústria musical.