Si hi ha alguna cosa que em seduïx, aquesta és un bon relat. Trobar algú que sàpiga narrar-ne amb les dosis suficients de versemblança i tensió, sense abusar de l’histrionisme, no és fàcil. Així i tot, em considere un home de sort en aquest sentit i al llarg de la meua vida he aconseguit gaudir de les bones arts dels contacontes no professionals.
Quan m’acoste a un llibre de narrativa ho faig amb l’esperança d’assistir al naixement, desenvolupament i final d’una història que em captive. No sempre passa. De vegades un bon narrador d’històries, quan es posa a escriure, es convertix en un animal maldestre que va ensopegant amb la llengua com si es tractara d’un vestit que li vinguera ample i llarg. Per això, quan em trobe en les mans amb un bon llibre de narrativa, escrit per un narrador brillant, intel·ligent i amb ofici, sent dins de mi una cosa propera a la felicitat. En posar-me a llegir aquesta setmana La taverna del Cau de la Lluna (Tàndem Edicions, 2001), amb la qual Vicent Usó va obtindre el II Premi Ulisses de Narrativa, he tornat a sentir el magnetisme de la seducció que em provoca una bona història.
La taverna del Cau de la Lluna és una obra que en un començament ens porta a la confusió, ja que com a lectors ens pensem que ens trobem davant d’un llibre de relats, i no, a mesura que avancem en la seua lectura ens adonem que hem encetat una novel·la fragmentada, coral. Algú narra uns fets, unes vivències, un secret a algú altre i el lector té el privilegi d’assistir-hi sense ni tan sols ser pressentit. La veu narrativa canvia de relat a relat, convertint la novel·la en una mena de cursa de relleus. La prosa, correcta (ja hem dit que Vicent Usó és un home que domina l’ofici, és més, m’atrevisc a afirmar que de títol a títol puja un grau més en el coneixement de les arts del seu ofici de narrador), ratlla en l’oralitat, o almenys crea un llenguatge oral creïble. La novel·la se situa en un poble de l’interior, envoltat de cingles, barrancs, una petita llacuna i un bosc de sureres. Un paisatge idíl·lic, tranquil i plàcid, però sota aquesta imatge de postal hi ha una guerra latent entre les dues famílies més importants del poble en la qual cadascuna intenta protegir els interessos propis.
La taverna del Cau de la Lluna s’obri i es tanca amb el relat de dos germans fills d’una família pobra i desestructurada, Salvador i Fran Sorribes. L’un, ingenu, i l’altre espavilat. I no són debades aquesta obertura i aquesta cloenda, ja que el primer posarà sobre el tapet un seguit de qüestions que altres veus aniran ampliant i entrellaçant fins que el segon, en el darrer relat, ho lligue tot i en done raons.
Una vegada més, Vicent Usó torna a reflexionar sobre les misèries de l’ésser humà i la violència que és capaç d’engendrar.
Quan m’acoste a un llibre de narrativa ho faig amb l’esperança d’assistir al naixement, desenvolupament i final d’una història que em captive. No sempre passa. De vegades un bon narrador d’històries, quan es posa a escriure, es convertix en un animal maldestre que va ensopegant amb la llengua com si es tractara d’un vestit que li vinguera ample i llarg. Per això, quan em trobe en les mans amb un bon llibre de narrativa, escrit per un narrador brillant, intel·ligent i amb ofici, sent dins de mi una cosa propera a la felicitat. En posar-me a llegir aquesta setmana La taverna del Cau de la Lluna (Tàndem Edicions, 2001), amb la qual Vicent Usó va obtindre el II Premi Ulisses de Narrativa, he tornat a sentir el magnetisme de la seducció que em provoca una bona història.
La taverna del Cau de la Lluna és una obra que en un començament ens porta a la confusió, ja que com a lectors ens pensem que ens trobem davant d’un llibre de relats, i no, a mesura que avancem en la seua lectura ens adonem que hem encetat una novel·la fragmentada, coral. Algú narra uns fets, unes vivències, un secret a algú altre i el lector té el privilegi d’assistir-hi sense ni tan sols ser pressentit. La veu narrativa canvia de relat a relat, convertint la novel·la en una mena de cursa de relleus. La prosa, correcta (ja hem dit que Vicent Usó és un home que domina l’ofici, és més, m’atrevisc a afirmar que de títol a títol puja un grau més en el coneixement de les arts del seu ofici de narrador), ratlla en l’oralitat, o almenys crea un llenguatge oral creïble. La novel·la se situa en un poble de l’interior, envoltat de cingles, barrancs, una petita llacuna i un bosc de sureres. Un paisatge idíl·lic, tranquil i plàcid, però sota aquesta imatge de postal hi ha una guerra latent entre les dues famílies més importants del poble en la qual cadascuna intenta protegir els interessos propis.
La taverna del Cau de la Lluna s’obri i es tanca amb el relat de dos germans fills d’una família pobra i desestructurada, Salvador i Fran Sorribes. L’un, ingenu, i l’altre espavilat. I no són debades aquesta obertura i aquesta cloenda, ja que el primer posarà sobre el tapet un seguit de qüestions que altres veus aniran ampliant i entrellaçant fins que el segon, en el darrer relat, ho lligue tot i en done raons.
Una vegada més, Vicent Usó torna a reflexionar sobre les misèries de l’ésser humà i la violència que és capaç d’engendrar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada