(Dibuix de Vicent Penya)
MIGDIA D’ESTIU A LA MARJAL DEL MORO
El sol vertical, el cel ras i transparent,
la marjal encrostitzada,
les sèquies amb un didal d’aigua.
No se sent ni el cant persistent del grill
ni el raucar monòton de les granotes,
només una remor llunyana d’ones.
El paisatge sembla desert,
però milers d’ulls ens guaiten
mentre travessem els senderols ocults
entre matolls de corriola, joncs i senill.
Nus com indígenes d’un impossible Amazones mediterrani,
ens imaginem exploradors
en un brosquil immens, ubèrrim,
que no és més que una illa al bell mig de l’asfalt,
un parc natural de joguina
a l’espera del seu depredador de ciment.
De colp i volta alça el vol poruc un collverd
amb un batec feixuc d’ales.
Una por antiga, primària, es dibuixa en la mirada.
(publicat al llibre col·lectiu Jocs Florals a Cavanilles. Universitat de València, 2005)
El sol vertical, el cel ras i transparent,
la marjal encrostitzada,
les sèquies amb un didal d’aigua.
No se sent ni el cant persistent del grill
ni el raucar monòton de les granotes,
només una remor llunyana d’ones.
El paisatge sembla desert,
però milers d’ulls ens guaiten
mentre travessem els senderols ocults
entre matolls de corriola, joncs i senill.
Nus com indígenes d’un impossible Amazones mediterrani,
ens imaginem exploradors
en un brosquil immens, ubèrrim,
que no és més que una illa al bell mig de l’asfalt,
un parc natural de joguina
a l’espera del seu depredador de ciment.
De colp i volta alça el vol poruc un collverd
amb un batec feixuc d’ales.
Una por antiga, primària, es dibuixa en la mirada.
(publicat al llibre col·lectiu Jocs Florals a Cavanilles. Universitat de València, 2005)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada