dimecres, 10 de desembre de 2008

VICENT PENYA O EL DESIG DE PÀTRIA (II)

(Vicent Penya, Josep Ballester, Manel Alonso, Enric Montforte i Ramon Guillem a la Casa de Joan Fuster)

Les lectures de Vicent Penya són diverses i disperses, en la seua biblioteca abunden els escriptors en llengua catalana coetanis, Quim Monzó, Sergi Pàmies, Toni Cucarella, Francesc J. Bodí, que cohabiten en les prestatgeries amb alguns clàssics i amb l’obra completa d’autors com ara Dostoievski, Tolstoi, Joyce, Kafka, Mann, Camus, Kundera, Gabriel García Marquéz, Grass... La seua poesia es veu influïda per un seguit de poetes encapçalats per Vicent Andrés Estellés, Miquel Martí i Pol, Salvador Espriu, Joan Salvat-Papasseit, Josep Piera o Marc Granell. Penya no és cap out-sider, com ho era el nostre contertulià Josep Maria Ribelles, sinó que forma part d’un corrent literari dins de la seua generació i en el qual jo inclouria autors com ara Josep Lluís Roig, Marisol Gonzàlez Felip, Lola Gonzàlez Montolio... Tots ells practiquen un realisme de caràcter intimista.
La seua producció literària també ha estat diversa. Ha conreat la narrativa breu: Els somnis possibles (1996) i Camp i ciutat (1999); la novel·la: Helena (1995), La perseverança (2003) i Rama (2005); la narrativa infantil: Mireieta, busca les notes (1998) i L’última victòria del Tirant lo Blanc (2008); el teatre amb l’obra infantil: El Xicot de la Taca i Sac de Panxa (2006), amb la qual va obtindre el Premi de Teatre Infantil; la ressenya literària; ha col·laborat al llarg del temps amb articles d’opinió en revistes i diaris com ara Saó, El Temps, El Punt del País Valencià i Levante, entre altres, alguns dels quals han estat recollits en el llibre L’altura i les circumstàncies (2007). Ha fundat revistes, quaderns de poesia i ha participat en tertúlies, en taules redones, recitals de poesia... Però allò que més el defineix com a escriptor i on ha aconseguit quotes més elevades de qualitat, així com crear una manera personal de fer, ha estat sens dubte en la poesia.
Ha participat en diversos llibres col·lectius, alguns fruit de la nostra amistat amb l’escriptor de Cabrera de Mar Albert Calls. Albert és un dels individus més hiperactius que conec; el seu cervell ha ideat un nombre important de projectes literaris en els quals tant Penya com jo mateix hem col·laborat: Lletrasex (1994), Les hores del gaudi (1995), Aigua roja. Crims al balneari (1999). Amb el grup amb què formàvem el consell de redacció de la revista L’Aljamia (Mercé Claramunt, Agustí Peiró, Hermini Pérez Edo, Joan S. Sorribes) va crear el col·lectiu Alba M., amb els quals va editar la novel·la Jo també la vaig conéixer (1995), i posteriorment, sense ocultar-se el grup darrere d’aquesta escriptora fictícia, el volum de relats Històries a la llum del cresol (1998). Ha estat inclòs en les antologies Envit, antologia de nous escriptors valencians (1991), Versos per a Marc (1999), 20 anys de poesia a la Universitat de València (2000), Solcs de paraules (2000), Elogi de la constància (2000), El paisatge seductor (2001), Racó de poesia (2003) i 62 poemes per l’Ovidi (2008).
Penya se sap ciutadà d’un país existent en la utopia, una utopia necessària –i que em perdone Antoni Mollà per manllevar-li l’expressió– davant de tanta voracitat urbanística, tanta manipulació informativa, tant de provincianisme, tant de caïnisme; usuari d’una llengua minoritària, minoritzada, convertida en moneda de canvi, eina de la perversió i del desencontre i arma del nacionalisme de l’altiplà; figura d’un paisatge que es transforma a gran velocitat foragitant tota una manera d’entendre la vida. I els seus versos i algunes de les seues narracions en parlen.
Igual que els seus companys i amics Agustí Peiró i Manuel Bellver, a Penya li agrada fer llargues caminades. Cadascú d’ells té la seua motivació. Mentre que en Peiró es barreja una qüestió de salut amb el gust d’anar reposant les lectures i en Bellver una recerca en el paisatge dels materials i de les formes que inspiren les seues creacions artístiques, en Penya es donen de la mà una necessitat de retrobar-se en l’espai, de repensar-se’l i sadollar-se’n abans que no desaparega engolit pel ciment. Pels seus versos solquen les aigües de totes les sèquies, passen tots els camins de l’Horta.
En la trajectòria poètica de Vicent Penya hi ha un període, que va de 1996 al 2002, d’intensa i alhora interessant producció que començaria amb l’aparició d’El plaer d’omplir el temps (1997), una de les dues parts que componen el llibre El joc (2002), i que acaba amb El buit, el qual ha restat inèdit fins a l’any 2006, i que arribaria als nivells de més maduresa creativa amb De la casa estant (1999) i sobretot amb Desig de terra (1998), amb el qual va obtindre el Premi de Poesia Agustí Bartra Ciutat de Terrassa 1997. No incloc entre aquests títols el poemari Sense un punt de record, encara que editat el 1998, ja que els seus poemes foren escrits anys abans i formen part, junt amb La sang a les esponges (dins del quadern Tres paisatges, 1991) i Retorn de res (1996), d’un altre període on Penya no havia acabat de definir la seua veu.
Durant aquesta segona etapa de la poesia de Penya, trobem un poeta madur, amb una veu clara, honesta, preocupada per tot allò que li és més pròxim, ens transmet la seua visió de les coses sense fingiments, alhora que configura un autoretrat. Els seus poemaris estan plens de rastres de la seua biografia personal.
La seua poesia ens parla del territori, el paisatge quotidià de la seua comarca, de la memòria individual i col·lectiva, del goig de viure i del buit terrible que ens deixa la mort, de la sensualitat, dels petits i grans plaers de l’amor i el sexe. Com un fotògraf va captant aquelles imatges del seu entorn més proper que el captiven o l’impacten i les converteix en petits artefactes literaris. El poeta té una necessitat d’alçar acta notarial d’un temps que no vol que es perda i, en posar-lo en paraules, el trau de la boirina de l’oblit i pren cos en la mirada del lector; també l’empeny el desig de fer inventari del seu univers, anomenar les parts que el conformen pel seu nom i en la seua llengua, hi ha una sensació de pèrdua imminent de tot plegat contra la qual lluita des dels versos. Amb la publicació d’El buit es tanca una de les etapes més fructíferes de l’escriptor de Rafelbunyol, això sí, amb una mica de retard.
Poemes en peu de pau (editat en un llibre col·lectiu per l’Ajuntament de Sant Vicent del Raspeig) és un llibre de transició. Es tracta d’un recull de poemes curts emparentat amb l’aforisme que transmeten la preocupació per temàtiques de caràcter social.
Homèrides, que va obtindre el premi de poesia Ibn Hazm organitzat per l’Ajuntament de Xàtiva, inaugura una nova etapa en la trajectòria poètica de Vicent Penya, una etapa marcada per la maduresa creativa del seu autor. En aquest poemari el de Rafelbunyol recrea el mite d’Odisseu. Amb un estil irònic i alhora reflexiu ens parla sobre la memòria i l’oblit, sobre la mort, l’angoixa del viure, les relacions de l’home amb l’univers que l’envolta, del problema de la identitat humana i de l’inevitable pas del temps. Un llibre sòlid que funciona com un gran bloc carregat de lirisme.