dissabte, 20 de desembre de 2008

OCULTAR LES PARAULES PER A NEGAR EVIDÈNCIES

(Fotografia: Vicent Salvador)
Un dels personatges de la novel·la de Bernardo Atxaga El fill de l’acordionista soterra al jardí de sa casa, a Califòrnia, paraules de la seua vella llengua basca perquè les seues filles, nascudes als Estats Units, les busquen, les recuperen i les facen pròpies. Una iniciativa que per a aquells que estimem una llengua, qualsevol llengua, ens sembla meravellosa.
Com a contrapunt, el País Valencià en un parell de petits exemples. Fa uns quants anys, en una conversa de sobretaula, un amic escriptor que treballa en l’administració autonòmica em va comentar que havien rebut un fax des de les altes instàncies del govern tot recomanant (prohibint) no usar alguna paraula en valencià (perquè en castellà ni se’ls passaria pel cap, això). I un diari gratuït de la ciutat de València fa temps que ha començat la seua petita batalla (dic petita per l’espai que li dedica) per la puresa de la llengua emprada per l’ajuntament del cap i casal en la seua paperassa.
Al pas que anem, amb un possible rebrot (jo diria atiament) del conflicte lingüístic, no serà d’estranyar llegir d’ací a un temps en la premsa valenciana notícies com aquesta: «La policia autonòmica deté la paraula sortir que s’havia infiltrat deliberadament en un discurs del president de la Generalitat». O una altra com ara: «Detingut un comando de correctors a les dependències de la Conselleria. Se’ls acusa de defendre les tesis fabristes» (se sobreentén que aquests correctors no són seguidors del president de la Diputació de Castelló). En una novel·la com la d’Atxaga on els personatges foren valencians trobe que, més que soterrar velles paraules per a ser retrobades pels infants, el que farien seria ocultar-les perquè mai no foren trobades.
Hi ha qui es capfica negant la credencial d’autenticitat a alguns mots tot volent negar la unitat de la llengua. Una unitat que, a pesar del seu maquiavel·lisme lingüístic, no deixarà mai de ser una realitat.
Cal que es tinga clar que hi ha coses que estan per damunt del desig personal, de les fòbies particulars, de les vísceres de quatre, de quatre mil o de quatre milions, i també que haurien d’estar per damunt de la demagògia, de l’estratègia electoral. Per cert algú se n’ha adonat que el govern del conservador de Francesc Camps representa millor els interessos de la cultura anglesa que els de la valenciana?

1 comentari:

enric ha dit...

A través dels blocs que normalment visites, i aquesta és precisament una de les seves gràcies, en coneixes de nous –els uns, val a dir-ho, molt més interessants que no pas d’altres-, i així ha estat com he descobert el teu, el qual, només pel fet d’haver-ne llegit el post on la conexió m’ha portat, així com aquesta darrera entrada, ja m’ha semblat un bloc d’aquells que val la pena d’anar seguint. N’he llegit unes quantes més, d’entrades, i malgrat la interior promesa que m’he fet no sé quantes vegades de, pel factor temps, no seguir cap més bloc, he tornat, una vegada més!, a faltar a la meva promesa i, encara més, sense demanar-te permís t’he afegit als predilectes de la “Samfaina”.