DESMEMORIAT

L’escriptor de Catarroja (Horta Sud) Berna Blanch acaba de publicar en l’editorial benicarlanda Onada Edicions la que és la seua tercera novel·la, Desmemoriat. Abans havien aparegut a les llibreries una novel·la juvenil, Presència, i una segona de gènere fantàstic, Apunts d’altres mons, a més d’haver publicat al llarg de trenta anys quinze llibres de poesia.

Amb Desmemoriat Berna Blanch va obtindre el 26 Premi de Narrativa Ciutat de Sagunt. Som davant d’una novel·la realista, de la cruel i tossuda realitat que un bon dia assalta un individu amb un inquietant i dramàtic donant un colp de timó a la seua vida.

El relat adopta des d’un principi l’estructura d’un diari, un diari oral. Manté la força i l’agilitat, els tocs reiteratius del llenguatge parlat i col·loquial, ben adaptat al registre escrit que exigix la novel·la.

El protagonista s’adona a poc a poc que alguna cosa li passa. Va perdent memòria i de colp i volta l’assalta el temor. És un operari que revisa i instal·la alarmes en empreses i domicilis particulars. La pèrdua de memòria comença a afectar el seu treball, el desestabilitza emocionalment. Pres pel pànic que li genera la possibilitat de patir una demència senil o fins i tot un alzheimer precoç, decidix enregistrar una mena de diari sobre allò que creu que li està passant, com es va sentint i el pànic que li provoca quedar-se sense records, sense paraules.

El lector va veient com evoluciona la malaltia que li origina llacunes en blanc i pèrdua de memòria, i com afecta el protagonista en el treball, en la vida familiar i en les relacions socials. En un principi es tanca en si mateix i construïx defenses per a sortejar els maldecaps que li causa en la seua vida diària, però també perquè no se n’adonen els altres d’allò que li està passant. Tem els estralls que li puga produir la malaltia, però també el rebuig i la incomprensió del seu entorn social més pròxim.

Berna Blanch utilitza per a crear aquest relat un univers laboral que coneix a la perfecció, que li és propi, i pareix com si ens estiguera parlant d’ell mateix o d’un company.

El text servix a l’autor per a reflexionar sobre les malalties mentals, la seua estigmatització, sobre la memòria i els records que conformen una part substancial de la nostra identitat, sobre les certeses damunt de les quals hem alçat les nostres vides, com també la pròpia consciència d’allò que creiem que és la realitat en què vivim.

La falta de comunicació, provocada per la por, li genera al protagonista frustració, aïllament i dolor. Quan un ésser humà necessita més dels altres, no pot deixar-los de costat i ha de compartir amb ells el calvari pel qual està passant.

No es pot combatre una malaltia des de la soledat i la ignorància, cal que algú que en sàpia faça un diagnòstic i esbosse un pla mèdic per a combatre-la.

Personatges i situacions reals en una història ben construïda, narrada en primera persona i que aconseguix fer partícips dels seus temors els lectors. Un relat intens, una passejada abrupta pel túnel fosc i incert d’una malaltia greu. Però Berna Blanch a la fi ens oferix la tènue llum de l’esperança.

ETÈRIA. TRACTAT SOBRE LA LLUM

 

Berna Blanch és un autor de Catarroja, una ciutat amb port a l’Albufera que ha donat les darreres dècades poetes de lectura obligada com ara el recentment desaparegut Ramon Guillem o Ramon Ramon.

Fins l’actualitat Berna Blanch ha publicat quinze llibres de poesia i dues novel·les, la majoria dels quals després d’haver obtingut un guardó literari. Aquest darrer trimestre de l’any l’editorial Neopàtria li publica Etèria tractat sobre la llum, amb el qual va obtindre la Flor Natural dels Jocs Florals de la Vila de Nules.

Etèria tractat sobre la llum és un llibre d’allò que se’n diu temàtic, una reflexió sobre la llum i el color. Un llibre on l’autor defuig l’obscuritat i busca la claredat.

Berna Blanch és una d’aquelles persones que gaudix fent llargues passejades i excursions, ja ens ha parlat d’aquesta passió en anteriors llibres, descobrint o redescobrint paisatges tant de la plana del litoral com de l’interior muntanyós. Sap que cap paisatge mai és igual, la intensitat de la llum fa que varien els colors i es redibuixen les formes, despertant noves emocions en aquell que mira.

La llum singularitza cada cosa i al mateix temps l’harmonitza amb l’entorn.

Hi ha en cada vers un enamorament de la vida, la vida entesa com un desig de sentir, la mort, ja se sap, és deixar de fer-ho.

El poeta mira, sent i, quan no evoca, recorda. La llum és el seu desig, a través d’ella intenta entendre l’entorn del qual ell és una part. Claredat per a trobar, a través de la bellesa, respostes a les grans preguntes.

Tan important com la llum és la mirada. La mirada, un element subjectiu, que és el que realment acaba interpretant amb la matèria primera del llenguatge tot allò que ens mostra la llum.

Berna Blanch ens oferix una col·lecció de poemes de vers lliure, despullats de retòrica fal·laç i de falsa imatgeria barroca. És un llibre vital i vitalista, un cant als sentits que li donen l’oportunitat de gaudir d’allò que li brinda la llum del dia. Fill de la Mediterrània, Blanch s’ha sentit seduït per l’explosió de llum i de color del paisatge que l’envolta i, seduït per ell, reflexiona i evoca sobre cada sensació, cada sentiment que li desperta.

DOLMEN

 

Des de fa quasi una dècada la Universitat Jaume I de Castelló, en col·laboració amb l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, El Pont cooperativa de lletres, la Federació d’Escola Valenciana i Perifèric edicions, organitza un premi de poesia en memòria del professor i poeta Manuel Garcia i Grau (1962-2006). En la huitena edició va ser guardonat el llibre Dolmen, de l’escriptor de Catarroja Berna Blanch. Un poeta amb una llarga i premiada trajectòria i, com Garcia i Grau, amb una important tasca d’agitació cultural al seu darrere.

Dolmen (Perifèric edicions, 2020) és dividit en dues parts, Tot el que em pren i em volta, formada per denou poemes, i Refracció de llunyanies, amb díhuit poemes. Poemes de vers lliure d’extensió diversa, on la mirada atenta i penetrant de Berna Blanch observa, sempre àvid de respostes, l’entorn.

El llibre s’inicia amb un doble interrogant: «Què havia de trobar als peus del Dolmen? / Volem llegir l’absència i ens sorprèn la vida, / sempre dins nostre, sempre voltant-nos, / quina resposta esperava?». Una excusa per a reflexionar sobre la fugacitat de la vida, perquè som temps i som també emoció i memòria.

Un doble interrogant davant d’un lloc màgic, un espai primitiu, habitacle buit dels déus. Uns déus que un dia se’n van anar amb les respostes amb les quals podríem apagar el foc de l’ansietat que ens devora.

Berna Blanch, davant del dolmen, espera la resposta a la pregunta que fa en veu alta i a altres que calla, però que el lector endevina, quin és el sentit de la vida humana?, per què la necessitat de transcendir, de sentir que els déus tenen un pla pensat per a cadascun de nosaltres? Preguntes per a fugir de la idea arrogant a la qual tants han sucumbit de creure’s un petit déu.

Berna no vol ser ni déu ni heroi. Busca només allò que el fa humà. Observa l’entorn, el paisatge, els colors que aquest pren en cada instant.

El batec del temps, entre els imperceptibles parèntesis d’un instant, els escolta atentament, els atrapa i fa que el batec del seu cor es compasse i amb aquest el ritme intern dels trenta-set poemes del llibre.

El temps, el pensament, les emocions, la memòria entren en una comunió màgica que només pot donar la paraula (les coses prenen cos en posar-los un nom).

Hi ha la vida, però també la mort, la d’aquells, com ara la mare del poeta, dels quals només el record del seu somriure és capaç d’omplir el buit i apaivagar el dolor que han deixat provocat per la seua absència.

El dolmen és el lloc on potser es troba «el pont sobre la mort», la connexió amb la resposta.

El llibre el tanca una darrera pregunta. Una pregunta que naix després del llarg diàleg que manté amb la natura el seu autor, una pregunta simple que porta amb ella una resposta. Després d’afirmar que estima la vida diu: «Quina altra raó necessite?», quina altra raó més important que l’amor?

"AMB LÍNIES VIVES"

Hi ha poetes que a la seua tasca de compondre versos afegixen un impagable quefer com a animadors culturals. Poetes incombustibles amb una gran capacitat de treball que un dia decidixen saltar la subtil tanca dels gèneres i creen també una obra en prosa gens desdenyable. Hi ha qui ho fa amb passos sorollosos i altres els fan amb l’elegància, la senzillesa i el silenci d’un felí, com és el cas del poeta de Catarroja Berna Blanch. Berna, fins ara, ha publicat onze llibres de poesia, alguns dels quals reconeguts amb premis com ara l’Ibn Jafadja (Ciutat d’Alzira), el Josep Maria Ribelles (Vila de Puçol), el Ciutat de Torrent... A la seua trajectòria com a poeta cal sumar la de narrador amb la publicació de dues novel·les, Apunts d’altres mons (Onada edicions, 2012) i Presències (Tabarca Llibres, 2014). A més, ha estat cofundador del Cercle Poètic L’Argila de l’Aire i editor de la revista de creació literària Diàfora.

L’any 2017 El Petit editor, en la col·lecció Fusell de Lletres, li va publicar el que és el seu dotzé llibre de poesia, Amb línies vives, on els seus versos són embolcallats amb l’obra gràfica de l’artista plàstic Ricard Colomar Andreu.

Estem davant d’una col·lecció de poemes en vers lliure, plens de lluminositat. El poeta ens posa davant d’un ampli mostrari d’instants que són «la comunió de molts reflexos». Aquests instants s’unixen en una llarga cadena que és la vida, una vida que l’autor viu conscient de la seua brevetat i que és fressada per les penes.

La llum li descobrix a una mirada assaonada i inconformista els detalls quasi bé imperceptibles del seu propi entorn. Darrere d’aquesta mirada hi ha els ulls d’un individu sensible, atrapat per la màgia de la llengua. Un home a qui l’acompanyen la por, el dolor, la memòria i les ferides i contusions que li han provocat el viure. Un ésser humà al qual el guien algunes certeses i un gran ventall d’incerteses. Un poeta que es despulla en el poema i reflexiona i es fa preguntes.

Berna Blanch bada en soledat, atent al pas de les hores, a l’ombra que dibuixa cada cosa en cada moment del dia, amarant-se del batec dels silencis.

Des d’aquesta soledat dibuixa amb línies vives, diàfanes, una geografia íntima on no hi ha recolzes tortuosos ni obagues fosques. Allí dret, contemplant el paisatge, el poeta ens parla de la vida i de la certitud de la mort, de la paraula que en un principi empra com una brúixola per a orientar-se en la seua incansable recerca de la bellesa que, per a ell, és sinònim de veritat. Per a després alçar amb ella, com un obrer experimentat, els barandats del poema.

El poeta és el camperol que llaura buits, el sastre que fila el sol per l’agulla i el cus en el paper, l’hereu del calafat que reprén amb la paraula l’ofici del pare i construïx una barca amb la qual navegar per llacs de llums i ombres dibuixant sobre la superfície la fina i viva línia del poema.