AMOR PARTICULAR

 

L’escriptora alcoiana Mercè Climent ens oferix una col·lecció de vint-i-una narracions curtes sota un títol manllevat d’una cançó del cantautor de Verges Lluís Llach: Amor particular (Editorial Lletra Impresa). I no és cap casualitat ja que en el llibre trobem diverses pinzellades que reafirmen l’homenatge que li fa l’autora. D’homenatges, per cert, que no és l’únic que trobem en les seues pàgines: n’hi ha un altre a l’escriptor argentí Julio Cortázar i la seua novel·la Rayuela, així com al poeta i assagista Joan Fuster i el seu poema Criatura dolcíssima.

Amor particular és una recopilació de les narracions que al llarg de la darrera dècada ha anat publicant l’autora en diverses revistes i llibres col·lectius, textos que en la majoria de casos han obtingut un o altre guardó i que estaven dispersos i de difícil abast del lector interessat en l’obra de l’alcoiana.

Les narracions tenen en comú l’universal sentiment de l’amor: a la parella, a les arrels familiars, als fills...

Mercè Climent desplega la seua mirada personal sobre l’amor. Ho fa amb tendresa, sense subterfugis, amb sensualitat i amb un llenguatge clar i unes històries narrades amb amenitat.

Poua els seus relats del pou de l’experiència personal, de la memòria del seu passat, que en el present es troba ple d’absències que li fan mal. Trobem la figura del pare i la seua desaparició prematura, que  encara li causa un dolor profund.

L’autora ha dividit el llibre en diversos apartats, agrupant les narracions segons el tipus d’amor de què parlen. El primer, Amor, amb set relats on es troben els més sensuals i eròtics; Terra, amb sis relats, on la memòria és l’eix, memòria del pare, dels avis, de la contrada que habitaren, de la manera que tenien d’entendre la vida. En tercer lloc, Llum, amb cinc narracions, on hi ha algunes d’elles escrites amb una gran tendresa, i una part de les quals s’acosten a la narrativa infantil. I per últim, Veu, amb tres relats sobre l’ofici d’escriure.

Amor particular és un llibre que, des de la diversitat, busca la unitat a través de la mirada d’una dona madura, que ha gaudit i ha patit reinventant-se constantment. La seua visió sobre l’amor sovint va acompanyada del seu contrari, el desamor; un amor carnal de vegades, fraternal altres, també filial i maternal, un amor a l’ofici d’escriure i, sobretot, un immens amor a la vida que sovint va acompanyada per la mort, l’absència, el dolor i l’enyorança.

Mercè Climent escriu amb valentia sobre les relacions de parella, l’atracció sexual i la cerca del plaer. Ens parla de la pèrdua d’un ésser estimat que fou pilar i fonament en la seua infantesa i joventut, un ésser humà que li ha deixat un buit immens, però en contraposició és capaç d’oferir-nos la vinguda a la vida d’un nou ésser i fer-ho des del punt de vista del fetus.

Aquestes vint-i-una narracions estan escrites amb ofici i en elles l’autora aconseguix fer partícips els lectors de les diverses emocions que ha sentit i l’han portat a escriure-les. Quan vol, a més a més, aconseguix sorprendre el lector en la darrera pàgina.

Un llibre que naix de la passió per la vida i la literatura.

ANIMALS INEXPRESSIUS

 

Després d’haver donat a la impremta dues novel·les: La mort lenta i La pell del món i tres llibres de poesia: Renills de cavall negre, La gran nàusea i La llum subterrània, l’escriptor de Navàs (Bages) Xavier Mas Craviotto ens sorprén aquesta tardor amb una col·lecció de relats sota el títol d’Animals inexpressius (l’Altra Editorial). Deu relats intensos a través dels quals l’autor, amb una gran capacitat expressiva i una maduresa destacable, es posa en la pell d’una galeria de personatges terriblement humans.

Xavier Mas Craviotto juga amb destresa amb diverses tècniques narratives que posa al servici d’un argument en el qual l’ésser humà i les seues passions i febleses és al centre.

El llenguatge és diàfan i precís, conté un lèxic ric. Mas Craviotto mostra una mirada aguda sobre les diverses realitats, complexes totes elles, que ens va descrivint. Ens pot paréixer en algun moment cru, perquè allò de què parla ho és, però mai no renuncia a un lirisme que porta amb ell una llum d’esperança, encara que aquesta siga filla del desencant i la frustració.

Els personatges protagonistes no sols són homes i dones adults, també hi ha xiquets i xiquetes, i fins i tot animals. Infants que són víctimes d’un món construït pels adults.

La majoria dels protagonistes s’han deixat arrossegar per la rutina, han donat per certes algunes coses que no ho són, de certes, i són víctimes del fracàs, de les fal·làcies que hem construït sols o entre tots i que assumim com a veritats inamovibles.

Són persones fràgils, porugues, desequilibrades, que s’oculten darrere de la màscara que s’han confeccionat intencionadament o no. Una màscara que de vegades odien i que voldrien arrancar-se, encara que sense ella es quedarien exposats davant d’un món cruel.

Com a lector, no puc ocultar que m’ha sorprés gratament la lectura d’aquesta col·lecció de relats. M’ha sobtat la joventut de l’autor i la seua gran maduresa a l’hora de parlar-nos sobre qüestions que un té la sensació que només el camí vital recorregut ensenya a molts.

Mas Craviotto escriu amb una gran lucidesa sobre temes com ara el desamor en una parella de llarg recorregut, el suïcidi, la pèrdua, l’amor, les malalties mentals, les relacions de pares i fills, el fracàs, el desencant, o la gran mentida que viuen el personatges públics, si es té en compte que l’èxit i la fama no són sinònim de felicitat i equilibri emocional.

Una col·lecció de relats construïts amb la precisió d’un rellotger experimentat, un orfebre de la paraula, que ens posen sobre la taula la condició humana i com aquesta actua segons la situació, el moment i els propis escenaris.

LES PÀGINES QUE HABITE

 

Les pàgines que habite (Editorial Neopàtria, Alboraia, 2024), de l’escriptor de Mutxamel (l’Alacantí) Borja Gómez, és a primer colp d’ull una col·lecció de narracions breus, però el seu autor va més enllà, és un exercici de llibertat creativa. Borja Gómez no es preocupa per l’extensió dels seus textos, ni si aquests es queden dins dels paràmetres establits per al relat, perquè salten la frontera entre gèneres literaris i prenen de vegades la forma d’un poema, d’un diàleg teatral, d’un aforisme o d’un apunt filosòfic.

El títol del llibre ens fa pensar que som davant d’un conjunt de textos on l’autor és el centre del relat i les seues emocions, els seus capteniments són la matèria sobre la qual escriu. Hi ha en les seues pàgines la presència tangible de la soledat. L’individu sol davant de la pàgina en blanc. Sol front a situacions de les quals li és, quan no difícil, pràcticament impossible d’escapar. La solitud el porta a qüestionar-se la pròpia condició humana.

És, però, també una reflexió sobre la creativitat i, en el seu cas concret, sobre la creació literària.

El llibre està molt ben organitzat en grups de relats, d’altra manera podria haver-se convertit en una mena de recipient de paper que fera aigua per tot arreu. Un continent caòtic, on naufragarien els lectors.

A pesar que el llibre ens puga paréixer un tant obscur i on, com un caragol, l’autor s’haguera replegat sobre el propi jo, en realitat Borja Gómez té present el lector des de les primeres pàgines i amb una primera frase que és en si mateixa un aforisme l’avisa: «Jo mateix, ací, ara, t’estic manipulant perquè canvies d’opinió». Un frase inquietant que pot resumir d’una manera maquiavèl·lica els darrers cent cinquanta anys de periodisme i de pensament literari. Però just en la pàgina anterior, a través d’una cita de Jesús Tusón, l’avís és per a ell mateix: «Pocs fums, senyor poeta: sou tan humà com qualsevol». Un avís, una norma, que té present l’autor i una pista per al lector en el sentit que tot allò amb què es trobarà a continuació naix de les complexes emocions d’un ésser humà, un escriptor, que posa en crisi els seus personatges, alguns dels quals semblen ocultar sota la seua màscara el mateix Borja Gómez, per a parlar-nos de la vida. Borja Gómez convertix el lector en un espectador de primera fila de les realitats que ell exposa.

Al final comprenem que l’autor troba en la literatura un camí de salvació i ens convida a recórrer-lo.

(IM)PERFECTES

Ma mare, que és una dona que sempre té una frase feta, una sentència o un aforisme a mà, afirma amb una certa sornegueria que don Precís i don Perfecte encara no han nascut. No hi ha cap ésser humà perfecte, fins i tot aquell que per la seua aparença ens ho puga semblar té les seues misèries i les seues penes. Potser per aquesta mateixa raó, i tocada com ma mare per una certa sornegueria, la narradora de la ciutat de Barcelona M. Victòria Lovaina ha encapçalat el seu darrer llibre de relats amb el títol d’(Im)perfectes, amb la primera part de la paraula entre parèntesis.

Confesse que fins al passat mes de setembre en què va caure en les meues mans l’original d’aquest conjunt de relats, quan era membre d’un jurat, no tenia cap notícia de l’autora, a pesar que compta amb una obra sòlida al seu darrere. Trobar (Im)perfectes ha estat descobrir una narradora d’allò més interessant. Una escriptora que domina l’ofici, que sap mantindre la tensió narrativa, crear una geografia urbana i dotar tot el conjunt d’una atmosfera més pròpia d’una novel·la. M. Victòria Lovaina ha jugat d’una manera subtil a enllaçar, a través de la història de cada personatge, un relat amb l’altre, creant allò que alguns anomenen una novel·la fragmentada.

Amb (Im)perfectes, que ha estat editada per la benicarlanda Onada Edicions, M. Victòria Lovaina va obtindre el 40 Premi de Narrativa Vila de Puçol.

(Im)perfectes recull vint-i-un relats, amb un títol cadascun que és el nom del protagonista, exceptuant el primer, Perifèria, que ja ens situa en l’escenari on transcorreran totes les històries.

Cada relat ens porta la vida d’un ésser humà. A l’autora li interessa d’allò més la condició humana, la realitat en què viu, les complicades relacions humanes, l’individu i la família, l’individu i el barri, l’individu i les condicions que li imposa la societat.

(Im)perfectes és un llibre escrit amb una gran sensibilitat. L’autora juga a buscar la bellesa a través del llenguatge alhora que reflexiona sobre el destí de cada individu.

Un fresc col·lectiu com un puzle d’individualitats. No hi ha cap ésser humà perfecte, no hi ha cap ésser humà que diga que ha sigut sempre feliç.

BREUS

 

A finals de juny es va lliurar el II Premi de Narrativa Curta Arnau Llibertat alhora que es presentava el volum que recollia l’obra guanyadora, acompanyada d’una important selecció dels millors microrelats participants al certamen.

Aquesta nova edició del premi comptava amb unes quantes novetats sobre l’anterior. La primera, el relleu en les entitats convocants del premi, a partir d’enguany ha estat Deu de la Ploma-Cooperativa de Lletres l’encarregada d’organitzar-lo. La segona és que aquesta edició s’ha centrat exclusivament en el microrelat, un gènere dúctil i transversal que, segons com, emparenta amb la poesia en prosa, l’apunt filosòfic, l’acudit o l’aforisme. En el microrelat prima la capacitat de suggerir, d’evocar, de relatar amb precisió i brevetat. Potser per això l’editor del llibre ha triat la paraula breus com a títol que empara tota la mostra.

El guardó d’aquesta segona edició ha estat per a l’escriptor catarrogí Berna Blanch, amb dos microrelats en els quals la sensació de sentir-se atrapat és dura, dolorosa i inquietant. El primer ens parla de la dona que naix atrapada en el cos d’un home; el segon, sobre un ésser humà al qual la malaltia l’ha atrapat en un cos immòbil.

Breus ha estat publicat dins de la col·lecció Manuzio de l’editorial Neopàtria, a l’igual que l’obra que recollia els deus millors relats de l’edició anterior, Deixa’m que et conte. En Breus acompanyen el guanyador 43 autors, com també obra dels tres membres del jurat: Manel Hurtado, Lourdes Boïgues i Vicent Penya, i una mostra del treball inèdit del sociòleg Arnau Alonso i Santos, mort als vint-i-cinc anys i del qual el premi pren el nom.

Les temàtiques tractades pels autors són diverses, encara que hi ha una gran presència de microrelats que ens parlen des de diferents òptiques de la temàtica LGTBIQ+, com ha estat el cas dels escrits per Jesús Mollà, Antoni Rovira, Carme Cardona, Emili Gil, Artur Àlvarez... També s’ha escrit sobre la situació a Gaza, Jesús Giron; el racisme i l’emigració, Voro Machancoses, Pau Marqués i Francesc Pastor; els drets de la dona, Maria Josepa Montagut; les contradiccions i injustícies del sistema, Àlex Agulló i Marc Caballer; la dana patida la tardor passada en terres valencianes, Imma Mànyez i Blas Fuentes; les relacions amoroses, Antoni M. Bonet; la llibertat, Francesc Pou; la mateixa literatura, Soledat Martínez i Jesús Giron; la lluita quasi oblidada dels sahrauís, David Barrachina; i més qüestions encara tractades totes elles amb imaginació i sovint amb humor, com ara els relats de Carla Murillo, Carles Cano, Imma López-Pavia, Hermini Pérez i Edo, Alfons Navarret, Lola Ivorra, Josep Sendra, Joan Company, Maria Rosa Diranzo, Borja Gómez del Campo o Alexandre Ros. Destaca entre tots ells, per la seua brevetat, Guim Tusón.

Breus és un llibre lligat a les diverses realitats de les quals l’ésser humà és protagonista, textos que són com un colp de puny directe a la mandíbula.

LA CANÇÓ DEL RIU

L’escriptora de Millars (la Canal de Navarrés) M. Carmen Sáez Lorente ha publicat enguany, en Olé libros, un recull de narracions breus sota el títol La cançó del riu. Un volum que reunix dènou contes i que l’autora ha dividit en tres apartats, Nosaltres, Fràgils i Els dissidents, més el relat Els dies verds que fa de pòrtic i que és tota una declaració d’estima a la seua mare. Els contes van acompanyats per un pròleg del que fora líder del grup musical Naia, Josep Alemany, que arriba a afirmar: «En llegir els primers relats de M. Carmen Sáez Lorente, ja els meus pensaments viatjaven a la narrativa, als estils i les formes literàries de Mercè Rodoreda», i en la contraportada per un text en forma d’epíleg de l’escriptora Mar Busquets-Mataix que diu: «El seu estil, com una veu que ens parla a l’oïda, de seguida ens sembla familiar i proper i ens obre els sentits cap a altres realitats».

Trobe en La cançó del riu una autora amb una bona capacitat per a crear i recrear escenaris i personatges. Personatges d’extracció humil que s’enfronten a una realitat dura, de vegades complexa i on no els resta una altra que sobreposar-se als colps brutals de la realitat familiar, social i històrica en què estan atrapats. Personatges que s’enfronten de maneres diferents a aquesta realitat i que s’inventen de maneres diverses allò que el poeta va dir «la possibilitat de sobreviure», de sobreposar-se i continuar el camí. Per a ells, la vida és, com per al poeta castellà Jorge Manrique, un riu i en els diferents trams del seu recorregut ens oferix una tonada diferent. M. Carmen Sáez Lorente descriu aquests personatges en un moment complicat de la seua vida, l’escenari, el paisatge sobre el qual es mouen, els antecedents, traços de la seua psicologia, i ens planteja una història amb un final en el qual sovint ens sorprén, per la seua violència o perquè la casualitat apareix quan ja no quedava un bri d’esperança.

M. Carmen Saéz Lorente utilitza un llenguatge àgil i diàfan que es fa de llegir. Trobem lirisme, però un lirisme contingut i sempre al servei del relat. No hi ha cap de les narracions que distorsione, que desequilibre el conjunt. Potser l’autora, per tal d’evitar-ho, l’ha organitzat en els diversos apartats dels quals parlava en un principi. Encara que n’he trobat alguns, com ara Tot esperant la matinada, que m’han deixat molt bon gust de boca.

També he d’afegir que la lectura de la primera part, Nosaltres, m’ha fet pensar que em trobava, més que davant d’un llibre de relats, davant d’una novel·la fragmentada, però aquesta idea s’ha diluït en encetar el segon apartat, Fràgils.

Així i tot, a pesar del canvi d’escenari i del temps en què transcorren les narracions, trobe que hi ha un fil invisible que les lliga totes, potser el to que té el llibre o la mirada de l’autora, realista i plena de tendresa alhora.

EL LLIBRETER MENDEL I ALTRES RELATS

 

L’assagista i escriptor del Castell de Guadalest (Marina Baixa) Enric Balaguer Pascual ha publicat, en l’editorial Neopàtria, una col·lecció de dènou narracions breus sota el títol El llibreter Mendel i altres relats.

Enric Balaguer és un escriptor a qui li interessa d’allò més la literatura anomenada del jo, de l’experiència personal. L’any 2009, després d’haver obtingut el Premi Rovira i Virgili, publicà el dietari La casa que vull.

En El llibreter Mendel i altres relats ens oferix petites narracions que ens parlen del seu univers personal. La seua mirada d’home madur i meridional retrata figures amb els seus problemes i conflictes vitals, així com diversos racons d’un paisatge petit i tendre, les terres de la vall del riu Guadalest amenaçat per l’urbanicidi que plana sobre bona part del litoral valencià.

Hi ha una fita que marca la gènesi d’aquest volum: la mort de la mare i el sentiment d’orfandat que naix en l’autor. La por al buit, a l’absència i a l’oblit immens que deixa la mort el rebel·la i el mou a escriure. També hi trobem clars homenatges a alguns dels seus escriptors predilectes, com ara Carl G. Jung, Stefan Zweig o Amos Oz, no oblidem que la lectura és vida i que a través dels llibres viatgem, estimem, evoquem, sentim...

Obrin i tanquen el llibre dos relats, El congrés. El viatge I i El llibreter Mendel. El viatge II. El professor, que endevinem que és el mateix Enric Balaguer, ha exposat durant un congrés una comunicació sobre el que anomena el poeta-alquimista, un enfant terrible de les lletres, però un home encantador, divertit i humil. Camina per Barcelona en direcció a una estació de tren, i ho fa cavil·lant sobre l’obra i figura del poeta-alquimista, i sobre la posició que adopten els diversos personatges que han estudiat la seua obra. Mira el món que l’envolta, arriba al seu destí i troba que les idees continuen viatjant i l’empenyen d’alguna manera a escriure.

En el darrer conte, el professor ha decidit quedar-se a la ciutat de Barcelona, durant la seua estada es veu atrapat per un seguit de pensaments sobre el futur i present de la llengua, sobre la lectura i la necessitat d’escriure, de fixar un univers propi sobre el paper, o en la pantalla de l’ordinador. Aquests textos són el pòrtic d’entrada i eixida, i en bona mesura també la justificació, de tots els relats. Uns relats escrits amb ofici, estima i voluntat de ser llegits. Tenen força i amenitat. Tanca la narració i el llibre un paràgraf molt encertat: «Si els homes escriuen llibres, només és per poder unir-se als altres éssers humans més enllà del propi alè i, d’aquesta manera, defensar-se davant l’implacable antagonista de la vida: la caducitat i l’oblit». No cal afegir una línia més.

DEIXA'M QUE ET CONTE

 

Deixa’m que et conte és el producte d’una iniciativa de tres associacions culturals que han unit els seus esforços: l’Associació Cultural de Comunicació Ràdio Puçol, la Plataforma 14 d’Abril i l’Associació Cultural l’Andana. Amics del Patrimoni i la Cultura Popular, que decidiren el primer trimestre del 2023 convocar conjuntament el I Premi de Narrativa Curta Arnau Llibertat. El llibre resultant, que ha publicat l’editorial Neopàtria, recull una selecció de deu relats d’entre els cinquanta que es van presentar al premi. Inclou l’obra guanyadora i l’accèssit Joaquín Navarro.

La narrativa curta és un gènere amb una certa tradició en la nostra literatura i que ha arribat a les més altes cotes els darrers cent vint anys. Un gènere que continua amb una gran vitalitat.

La selecció de les deu obres a càrrec del jurat, format pels escriptors Manel Hurtado, Vicent Penya i Mercè Claramunt, ha tingut com a resultat una mostra intergeneracional, encara que no necessàriament representativa de la narrativa curta que s’està escrivint hui en la nostra llengua, hi trobem tres dones i set homes d’entre 15 i 80 anys, nascuts a Catalunya i el País Valencià.

El llibre l’obri el relat que va obtindre el guardó, La guitarra de Gardel, d’Imma López Pavia, una història recollida de la memòria familiar, on les dones prenen el protagonisme. Ens parla de l’emigració a l’Argentina, de la tornada a casa, de les dones valentes capaces de sobreposar-se a les adversitats de la vida.

Després trobem L’ombra de Largo Caballero, de David Barrachina, que va obtindre l’accèssit Joaquín Navarro, un relat situat temporalment al final de la dictadura de Franco que ens parla de la recuperació de la memòria, de la necessitat de nous pactes socials que superen les fractures i la desconfiança històrica.

El tercer relat que hi trobem és La ciutat, de Pau Berenguer Soriano, on es recrea una València actual convertida en l’escenari d’una guerra i on les protagonistes que intenten sobreviure a la catàstrofe quotidiana es veuen atrapades per una amarga teranyina de destrucció i violència.

Fills de la Mediterrània, de la joveníssima Lucia Guasp, és una de les grans sorpreses d’aquest recull. Un relat coral ben construït, centrat en una qüestió de rabiosa actualitat, l’emigració, les pasteres que travessen la Mediterrània plenes de gent que busca una nova terra on viure dignament i amb llibertat, on aconseguir fer realitat els seus somnis. També ens parla dels vaixells de rescat i de la gent que conforma les seues tripulacions. La narració del drama de milers de persones, algunes de les quals acaben morint en l’intent, escrita amb un punt d’esperança.

Ous de serp, de Joan Company, pren el pols a la societat urbana actual a través d’un seguit de personatges que han arribat al límit i esclaten. Un malestar que conduïx a la bogeria individual o al populisme intransigent que acabarà devorant-los.

L’hora del mar, d’Albert Palacios Alonso, ens conta l’assetjament que patix una parella de recents casats durant el seu viatge de noces en un creuer, que finalitzarà amb un assassinat. Algú ocultava un passat tèrbol que ha acabat atrapant-lo. El crim restarà impune ja que, emparat per la riquesa i el poder, el criminal no rebrà el seu càstig.

Sobre la mar i les seues dreceres, de Maria Pallàs, és un relat íntim, escrit amb una gran càrrega lírica, la història d’uns aventurers que han compartit desenes de camins conquerint muntanyes, travessant mars i deserts, arribant al límit de les seues forces. Sota el cel estrellat troben la passió i la tendresa d’un amor homosexual.

L’esperit del sabó, de Pau Marqués, és un dels relats més redons dels que conformen aquesta mostra. L’autor poua de la tradició popular els elements per a construir un relat personal amb qüestions actuals, com ara la tensió a les aules, un relat que té l’artesania del sabó com a eix central.

La fugida, del veterà Albert Hernàndez i Xulvi, és un relat inquietant amb un final sorprenent. Un home es veu atrapat una nit en una situació estranya i criminal de la qual a penes recorda res i que el té realment obsessionat.

Tanca el recull A cobert, de Jordi Espinach. En realitat, es tracta d’una faula, encara que el lector no se n’adonarà quasi fins al final. Ens situa en el que sembla un territori en guerra, però en realitat ens està parlant d’una manera imaginativa de com algunes bestioles veuen la manera salvatge que tenen els humans de divertir-se a càrrec de la por i la integritat dels animals.

La veritat és que el llibre té una lectura entretinguda, amena i mostra una gran sensibilitat social.

TOTS ELS DIES SERAN SETEMBRE

 

Josep Manel Vidal (L’Alcúdia de Crespins, 1965) es va donar a conéixer com a escriptor a través d’un blog, Filant prim, on oferia als exploradors de l’extens oceà d’internet uns artefactes literaris amb un llenguatge atractiu, magnètic i carregat de lirisme.

L’any 2011 ens va oferir el seu primer llibre de poesia, El teu nom és un ésser viu (Germania), un tret d’eixida que ens anunciava una trajectòria a tindre en compte durant els pròxims anys. L’any 2014 li seguiria La fràgil arquitectura dels teus gestos (Onada edicions), el 2017 Aquelles solituds d’on venien (Bromera) i el 2018 L’endemà de totes les fosques (Pagès editors).

L’any 2016 ens va presentar el seu primer llibre de narrativa breu, La llum de les estrelles mortes (Bullent), i ara, cinc anys després, ens brinda Tots els dies seran setembre (Onada edicions), amb el qual va obtindre el XXXVI Premi de Narrativa Vila de Puçol, un recull de quinze relats on Josep Manel Vidal dona continuïtat i consolida la seua vessant com a narrador.

El llibre funciona quasi com una novel·la fragmentada, un puzle de relats en què es repetixen els mateixos protagonistes, Vicent i Martina.

Vicent és un d’aquells personatges anònims que escriu i alhora es creu que la vida pot ser traçada per un guió. Un positivista que ignora que el viure és un deambular per un camí sinuós on en una recta o en un revolt es pot acabar tot. Que hi ha tempestes que no assenyalaven els meteoròlegs, que hi ha canvis de guió inesperats. Que cadascú té una mirada producte d’una educació, d’unes vivències, d’unes circumstàncies que li fan entendre de manera diferent a qualsevol altre una estrofa concreta d’un poema. Vicent no sap que u no es pot crear expectatives, planificar a mitjà o llarg termini una relació que tot just acaba de començar.

Tots els dies seran setembre, i per què no octubre o abril?, doncs perquè en setembre fou quan Vicent va conéixer Martina i se’n va enamorar; però setembre també fou el mes en què ella el va rebutjar.

El llibre el conformen quinze relats, un fa de pròleg i el darrer d’epíleg. No tots escrits amb el mateix registre, n’hi ha per exemple un que és una col·lecció d’epístoles electròniques.

Quinze relats que funcionen bé per separat i que junts formen un tapís de textura bicolor sobre les relacions humanes, la creació d’il·lusions i somnis, el cant i el desencant...

Josep Manel Vidal té una prosa amb una personalitat ben definida, juganera, amb la qual gaudix amb el joc dels dobles sentits i de les al·legories. És un addicte a un lirisme ben construït sense conservants funestos ni edulcorants artificials. És una prosa madura, equilibrada, no l’empra només com una eina de comunicació, d’expressió, amb ella busca l’harmonia, l’equilibri, la bellesa.

AMÈRICA, AMÈRICA

Pasqual Mas i Usó (Almassora, la Plana Alta) és un individu que a qui no el conega li pot paréixer tranquil i amb una certa tendència a la passivitat, però no s’enganyen, sota eixa aparença hi ha una persona activa, metòdica, amb múltiples interessos que ocupen bona part del seu temps. Un individu apassionat per l’estudi, la literatura, el viatge, la docència, la gastronomia, l’enologia i les arts escèniques. Un lector savi i voraç.

Doctor en filologia i estudiós de la literatura, ha publicat una trentena de llibres sobre el barroc espanyol, el teatre, l’obra de Max Aub... Com a creador, ha publicat llibres de poesia, novel·les, assaig i teatre. Ha dirigit revistes d’espectacles al carrer i tallers d’escriptura creativa, i és un dels autors valencians, junt amb el desaparegut Joan-Baptista Campos i Antoni Mollà, que més ha sentit la crida del viatge.

El darrer trimestre del 2019 ha publicat el que és el seu tercer recull de relats, Amèrica, Amèrica, editat dins del catàleg de la castellonenca Unaria ediciones. Amb anterioritat ens havia oferit en Brosquil edicions Històries de la frontera (2000) i Contracontes (2003), aquest dos llibres tenien en comú que l’autor situava, en la línia divisòria que hi ha entre la versemblança i la inversemblança, el conflicte, un conflicte al qual en un moment determinat es veia abocat el protagonista.

Pasqual Mas és un magnífic creador de personatges, que modela a consciència i dota d’una personalitat consistent.

Amèrica, Amèrica és una col·lecció de catorze relats, que l’autor ha dividit en dos blocs, Nord i Sud. Amb ells ens oferix una galeria d’individus provinents de llocs i cultures diversos que van a la recerca de la felicitat. Cadascun l’entén d’una manera diferent, però tots ho fan en un continent que arrossega el tòpic de terra de les oportunitats, una geografia on els somnis, si t’esforces, són possibles.

De nou l’autor d’Almassora situa el relat entre el desig i la realitat, i just en el punt on es creuen col·loca el conflicte, de tal manera que el xoc pot arribar a ser brutal o esperpèntic.

Pasqual Mas barreja en els seus textos tendresa i ironia, cruesa i humor.

Amèrica, Amèrica és un llibre intens, amb una gran càrrega lírica, una prosa cuidada i plena de matisos, una col·lecció de relats ben construïts, magníficament condimentats i amb gust pels detalls i els referents literaris.

D'AMOR, RES

No descobrisc res de nou quan afirme que les relacions humanes són enormement complicades, que hi ha un bon nombre de factors que les emboliquen, les emmascaren, les posen en risc o les convertixen en una quimera. Alguns d’aquests factors venen donats per diferents aspectes del caràcter i la personalitat dels protagonistes, d’altres per la cultura social del moment i del territori en què es produïxen.

L’amor és un dels grans motors que mouen les relacions humanes. Però també és un dels grans temes de la creació artística i literària. Per a Antoni M. Bonet, poeta i narrador de la Ribera Alta, l’amor ha estat quasi una obsessió. Bonet ha passat llargues hores reflexionant-hi. L’ha observat amb ulls de científic, l’ha disseccionat i dividit en diverses parts, per arribar a la fi a la conclusió que l’amor és tan divers com diversos som els éssers humans.

Antoni M. Bonet ha escrit poemes ens els quals, entre altres qüestions, apareixen l’amor i el desig carnal, uns poemes que fins ara ha editat en dos reculls, L’incrèdul despentinat (Germania, 2013) i Nuesa (Neopàtria, 2016). Però és la narrativa curta on més ha centrat aquesta vocació seua d’estudiós de l’amor i les relacions humanes. L’any 2013 publicà el recull Amor cuit (United pc), el 2015 Amor cru (Germania) i aquest 2019, després d’haver sigut guardonat amb el III Premi Carmelina Sánchez-Cutillas de Novel·la i Prosa Creativa, ens oferix una tercera col·lecció de relats, D’amor res (Aila Edicions).

En aquesta ocasió Antoni M. Bonet tria com a protagonistes dels seus relats personatges històrics de diverses èpoques, des d’Ausiàs March i Cèsar Borja fins a Enrico Caruso o Greta Garbo, la qual cosa li servix per a fer un passeig, des de l’anècdota i la llegenda, pels darrers segles de la història occidental.

Vint-i-nou relats ben construïts i escrits amb una prosa àgil, on l’autor de vegades amb un punt de tendresa d’altres amb unes gotes d’humor i d’ironia ens descobrix la tendència de l’ésser humà a enganyar i a enganyar-se, disfressant l’amor d’interés d’un tipus o altre, de desig i luxúria.

D’amor, res és un llibre ple de girs i de sorpreses en el desenvolupament de cada relat, on l’autor es mostra lúcid i alhora juganer i posa tot el seu ofici en la graella per tal de mantindre la tensió narrativa i l’interés del lector fins a la darrera pàgina.

DE LA MORT I ALTRES DELÍCIES

Vicent Penya (Rafelbunyol, 1961) és un escriptor conegut i reconegut per la seua obra poètica, amb títols com ara Desig de terra (1998), El joc (2002), Homèrides (2009), o L’efímer i l’etern (2018), però paral·lelamental al llarg de la seua extensa i intensa trajectòria literària ha anat conreant altres gèneres com el teatre, la literatura infantil, la novel·la, l’articulisme o la narrativa curta.

El seu coneixement de la llengua, el domini de les diverses tècniques literàries i la seua capacitat d’observació de la realitat diversa que l’envolta, el fan un col·leccionista voraç de personatges i situacions. La seua mirada, amb un punt de tendresa i un altre d’ironia, el convertix en un autor capaç de traure-li suc al fet més banal.

El darrer trimestre del 2019 Quorum Llibres ha editat una selecció acurada dels seus millors relats, reescrits i revisats sota el títol de De la mort i altres delícies.

Abans de continuar, recordem que Vicent Penya l’any 2007, en Llibres de L’Aljamia, publicà una mostra dels seus articles sota el títol L’altura i les circumstàncies, i el 2013, en Edicions de la Guerra, una tria personal de la seua obra poètica, Triadisses. Amb aquest nou volum l’autor de Rafelbunyol tanca una trilogia de mostres antològiques del seu quefer literari en tres gèneres diferents, una cita ineludible per a qualsevol lector.

De la mort i altres delícies està conformat per catorze relats dividits en tres apartats, el primer Captaires, que és el que dona cos al llibre amb deu relats. El segon, Camp i ciutat, i el tercer Dues llegendes, que apareixen com a annexos que venen a complementar la mostra i a donar-li més color i diversitat al conjunt.

Vicent Penya narra la quotidianitat per a donar-li, sovint, un gir inesperat o canviar alguns rols, visibilitza allò tan pròxim que hem deixat de prestar-li atenció.

La seua és una prosa rica, cuidada, amena, a través de la qual s’adreça a un lector a qui sempre li reclama una certa complicitat.

En la seua obra trobem influències de diversos autors tant de la tradició catalana Mercè Rodoreda, Pere Calders, Quim Monzó o Sergi Pàmies com de la universal, Milan Kundera, Augusto Monterroso o Frank Kafka, escriptors i escriptores que habiten en els prestatges de la seua extensa biblioteca.

Tanquen el volum dos relats que ens parlen d’una altra vessant de Vicent Penya, la de l’individu interessat per les tradicions i la cultura popular. Un visió personal d’un narrador amb un gran ofici sobre dues llegendes de la subcomarca de l’Horta Nord, tractades amb un llenguatge i una perspectiva actuals.

Vicent Penya, un activista de la llengua i un escriptor sòlid, imaginatiu, sagaç intel·ligent que hauríem de tindre en compte en la previsió de les nostres noves lectures.

CIRC DE PUCES

Josep Igual (Benicarló, Baix Maestrat, 1966) és un orfebre de la paraula, un escriptor polièdric i incansable que des de finals de la dècada dels huitanta (recordem que l’any 1988 va obtindre el Premi Roís de Corella-Ciutat de València amb el seu segon llibre, 35 poemes) ens ha anat oferint una variada mostra del seu quefer literari el qual inclou dietaris, retrats, reculls d’articles, novel·les, reculls de contes, poesia i fins i tot algun treball discogràfic: Sort per tu (Tram-Gmi, 1998).

L’any 2018 va obtindre el 38 Premi de Narrativa Curta 25 d’Abril Vila de Benissa amb Circ de puces, que enguany ha editat la barcelonina Viena edicions. Es tracta d’un recull de contes breus, brevíssims, alguns només d’una línia d’extensió.

El del microconte és un subgènere que compta amb una certa tradició en la narrativa catalana moderna i que han practicant alguns dels nostres millors narradors, pense ara en Pere Calders i en Joaquim Carbó.

Aquestes narracions es creen amb elements provinents de diversos gèneres. Des del meu punt de vista, és un exercici notable d’enginy i de transversalitat, on l’autor ens demostra en poc d’espai la seua capacitat creativa, els seus dots d’observació i la seua màgia per a evocar, sorprendre, emocionar o suggerir.

En Circ de puces descobrim un escriptor esperimentat amb una veu personal ben conformada, una prosa rica en matisos, elegant, mordaç i irònica. Trobem en les seues pàgines l’apunt filosòfic, la reflexió personal, la trobada de personatges singulars, l’acudit sagaç i intel·ligent, la recreació d’escenes, situacions i atmosferes, el flaix poètic, el joc literari. No res li és alié i tot és susceptible de ser convertit en matèria literària, des de les paradoxes quotidianes a la comèdia i/o la tragèdia individual i/o col·lectiva, fins i tot allò que ja és literatura i que ell recicla d’una manera brillant.

Circ de puces, però, també ens parla del seu autor, un gran lector, un escriptor que estima i domina els diversos ressorts del seu ofici i que a més té una gran capacitat per a capturar les diverses realitats del seu entorn, per mínimes i invisibles que puguen semblar. Un home amb una mirada transversal i un somriure irònic i sagaç.

Els textos que conformen aquest circ són vertaderes càrregues de profunditat que tenen l’objectiu d’agafar-nos pels muscles i sacsejar-nos per tal de traure’ns de l’afable son en què ens sumix l’entreteniment estúpid del món digital. Reptes que ens llança aquest il·lusionista de la paraula per a fer-nos reflexionar sobre els diversos aspectes de la condició humana.

HITCHCOCK AL SOFÀ

De l’escriptor de Benigànim (la Vall d’Albaida) Pep Calero Martí fins ara només coneixíem la seua vessant com a poeta a través de tres llibres difícils de trobar en les prestatgeries de qualsevol llibreria: Camins de ferro (2014), Pa de dolor (2015) i Haikus d’aquell estiu (2016).

Enguany, i després d’haver obtingut el 34 Premi de Narrativa Vila de Puçol, ha publicat en Onada edicions el recull de contes Hitchcock al sofà, amb el qual aquest professor de valencià aconseguix eixir de la penombra i visualitzar-se en la mesura que el fràgil teixit editorial valencià és capaç de fer-ho amb els seus escriptors.

El director de cinema anglés Alfred Hitchcock (1899-1980) és sense cap mena de dubte un dels personatges més coneguts de la indústria cinematogràfica. Un home que per la seua manera d’entendre el cinema, la seua personalitat i la seua fisonomia s’ha convertit des de fa dècades en una icona de la cultura popular.

Pep Calero Martí, en Hitchcock al sofà, ens proposa un joc literari amb alguns dels títols més destacats de la seua extensa filmografia, onze en concret, La finestra indiscreta, Frenesí, Nàufrags... Un joc que alhora és un homenatge a l’obra i la figura del cineasta.

Onze relats narrats la majoria en primera persona pel protagonista, encara que n’hi trobem altres, els menys, on és una veu narrativa la relatora.

Com el mateix Hitchcock, Calero dota les seues narracions d’humor, un humor de vegades negre i en altres més mediterrani, així com una fina ironia.

Destaca d’aquesta col·lecció de relats la seua unitat i el gran coneixement que Pep Calero té de l’obra del director anglés. Una obra on la mirada, l’atmosfera creada i la insinuació són fonamentals. Calero ens oferix la seua mirada personal amb un punt de sornegueria, crea amb una certa mestria atmosferes i personatges amb una psicologia un tant complicada. Uns personatges que creen en el lector el dubte de si estan extrets de la realitat o han sigut capturats directament de la pantalla d’un cinema de poble.

Hi ha en cadascun dels onze relats una certa tensió narrativa dosificada pel suspens i pel misteri que, junt amb una prosa rica i àgil, dona a tot el conjunt una certa i inquietant amenitat.

ABANS DE CALLAR

Andreu Sevilla ho ha tornat a fer, ha tornat a emprar la fórmula de l’autoedició per tal d’oferir-nos un nou treball literari, Abans de callar. Un dia algú haurà d’estudiar i després explicar-nos per què un grapat dels millors escriptors valencians, com ara el poeta castellonenc Josep Porcar o el xativí Toni Cucarella, estan emprant aquesta fórmula, ja siga en la seua vessant en paper ja en format digital, per a oferir al públic lector les seues darreres creacions, totes elles amb una notable qualitat.

L’elecció d’Andreu Sevilla no és nova, ja que ha estat la manera com sempre ens ha oferit la seua obra des de l’aparició de la seua primera novel·la, La penombra de la coloma, amb la qual va obrindre l’any 2010 el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians.

En Abans de callar, Sevilla després de dues novel·les, la segona és Camins de Dulcamara (2012), s’estrena com a contista, amb un recull de nou relats d’extensió diversa, alguns dels quals podien haver estat l’embrió d’una nova novel·la per la força de la història narrada i el caràcter i personalitat de la galeria de personatges que hi apareixen. Els nous relats que conformen aquest volum tenen en comú que són històries contades per un dels personatges a l’autor que apareix amb el seu propi nom i cognom i no com un alter ego, i que acabarà en alguns moments formant part del mateix relat.

Algunes d’aquestes narracions són d’aquells relats que un bon narrador, un narrador experimentat que va sempre amb l’antena posada, capta al vol i tenen la frescor i la força que els dóna la senzillesa, però anem amb compte, només són petits diamants en brut que després cal que un destre tallador sàpiga donar-los forma i descobrir la intensitat de la seua bellesa, en aquest apartat entrarien els contes La mamma mia o Amor de mare. I altres més elaborats i amb una intensitat aclaparadora aconseguida gràcies al fet que l’autor ha estat capaç de crear una atmosfera densa on transcorre el drama del viure (omnipresent en tot el volum), com ara en Germà silenci o Suni Grey.

Tanca el llibre un llarg relat que dona títol al recull, on l’autor fa un exercici de metaliteratura i on un dels personatges, una dona desconeguda, culta, viscuda i carregada d’enigmes, reflexiona en veu alta sobre el fet creatiu i sobre la postura ètica i estètica del mateix autor, fent una crítica dura, de vegades injusta sobre la seua obra anterior.

Estem davant d’un llibre dels que no trobarem en les prestatgeries de la nostra llibreria habitual. Un llibre que als bons lectors ens obligarà a eixir a buscar-lo (i aquesta i no altra és la pretensió de l’article que escric). Un llibre que després ens demanarà tindre una actitud activa, ja que ens farà reflexionar sobre la condició humana.

TROBADES COMPLICADES

 Jesús Moncho, veterà escriptor de Gata de Gorgos (Marina Alta), ha publicat durant el primer semestre del 2018, dins de la col·lecció L’espill d’Edicions del Sud, el recull de contes Nice to meet you (Mira que bé, de topar-me amb tu).

Moncho és un narrador amb una prosa molt personal i amb una mirada intensa amb la qual recull i analitza amb minuciositat la realitat que l’envolta, per més plural i crua que aquesta siga.

Nice to meet you recull quinze narracions breus dividides en dos apartats, Llibre primer amb set relats i Llibre segon amb huit. Són quinze contes d’un realisme colpidor la majoria, a través dels quals Moncho ens descobrix petits universos i personatges que es troben en el nostre propi univers, sovint els tenim tan a prop que ni tan sols som capaços d’endevinar la seua sola existència. De vegades estem massa pendents de les falses realitats amb les quals ens entreté el sistema que ens fan perdre el batec d’allò que ens envolta.

Jesús Moncho ens presenta, un a un, una llarga galeria de personatges i ens situa com a espectadors privilegiats de la seua realitat, la qual que de colp i volta canvia, sovint per l’aparició d’un nou personatge, i aleshores s’accelera adreçant-se cap a una radicalitat que porta a situacions límit, on es perd l’ètica i la moral, on de vegades es desferma una violència crua i cruel. El lector se sent colpit, sorprés, incòmode i fins i tot indignat.

Hi ha un moment, durant el Llibre segon, en què Jesús Moncho deixa aquest realisme cru per a oferir-nos uns relats que voregen espais onírics, fantàstics i màgics. És un canvi, encara que premeditat, una mica estrany, que ve a justificar la divisió del volum en dues petites col·leccions i que el lector acaba entenent, ja que en el fons l’autor no renuncia mai a escriure sobre eixa realitat social que l’interpel·la i l’obliga a respondre.

Nice to meet you recull alguns dels millors relats que fins ara ha escrit Jesús Moncho, on l’autor ha posat tota la carn en la graella i s’ha jugat el bigot per a traure-la en el seu punt ideal.

DONES E ALTRI

El periodista i escriptor del Cabanyal Felip Bens publica, en la col·lecció Jàssena de l’editorial Llibres de la Drassana, un recull de vint relats breus sota el suggerent títol de Dones e altri.

Bens és un autor polièdric que al llarg de la seua trajectòria s’ha interessat per qüestions diverses com ara el futbol, la gastronomia o la política. Un individu amb una gran capacitat de treball que ha estat capaç, per una banda, de convertir la ciutat de València i en especial els poblats marítims en l’escenari de les seues narracions (sense renunciar per això en un moment determinat a altres espais), un escenari que sap reproduir amb una gran versemblança, ja siga a plena llum del dia o a altes hores de la nit, recorrent alguns tuguris i barrejant-se amb gent poc recomanable. Per una altra banda, és un escriptor que ha sabut construir-se un llenguatge personal partint del model de llengua que encara perdura a la ciutat, que a pesar del que molts savis afirmen és on hi ha un major nombre de parlants, encara que a bona gran part els coste eixir de l’armari lingüístic on s’han reclòs.

El llenguatge narratiu de Bens, més que hereu d’altres autors valencians que en un moment o altre de la seua trajectòria convertiren la ciutat de València en un espai literari (estic pensant ara en Blasco Ibáñez, Joan Francesc Mira o Ferran Torrent), ho és sobretot del cinema i la literatura nord-americans, un ampli ventall de noms que aniria del cineasta Quentin Tarantino fins al novel·lista Richard Ford. Hi ha també altres influències importants provinents de les seues variades lectures, com ara els argentins Julio Cortázar i Jorge Luís Borges.

Felip Bens és un narrador que sap construir un relat amb solvència i dotar-lo d’uns personatges ben dibuixats, així com de crear una situació on l’amistat, l’amor, el desig, l’ambició, el desencontre entre homes i dones de diferent origen i estofa moral crea un conflicte que acaba resolent-se en una direcció o en una altra.

La brevetat, la contundència, el cromatisme i l’atmosfera de cada escena i escenari són alguns dels nexes que tenen en comú els vint relats. D’entre tots els quals n’hi ha un que m’ha colpit i que m’ha fet reflexionar durant unes quantes hores, potser per la meua trajectòria personal i professional vinculada a la lletra escrita, Eraverde, una vida entregada a la literatura.

Quantes obres mestres no han transcendit de cap manera i s’han perdut per una raó o una altra i resten condemnades a l’oblit? I si un espavilat fóra capaç de recuperar, desempolsegar aquests textos i oferir-los al gran públic amb èxit signant-los amb el seu nom, doncs què passaria? Segurament, res fins que algú el delatara. Al lector poc li importa i fins i tot li estarà agraït per haver fet possible la recuperació d’una obra de qualitat que li ha donat hores de gaudi. L’autor de l’original, mort des de fa unes dècades, res no pot dir, res no pot sentir al respecte. Però tot plegat acaba creant-nos una certa inquietud, un cert desassossec. I no és perquè siga el primer lladre amb qui ensopeguem, però aquest és un lladre d’una altra mena, ja que li ha robat l’ànima a un creador i ha fet negoci amb ella.

Dones e altri és un llibre àgil on l’autor s’assaja en el conflicte de les relacions personals.

LA LLUM DE LES ESTRELLES MORTES

No és gens habitual trobar-se amb un llibre guardonat en un certamen literari modest, el Premi Soler i Estruch de Narrativa Curta, tan ben estructurat i amb una àmplia gamma de recursos literaris exposats i amb un estil tan ben definit com és el cas de La llum de les estrelles mortes (Edicions del Bullent, 2017).

Fins ara el seu autor, Josep Manel Vidal (l’Alcúdia de Crespins, 1965), ens havia oferit en format de llibre dos poemaris, El teu nom és un ésser viu i La fràgil arquitectura de l’ésser, dos volums amb uns artefactes literaris que un dels personatges del relat La terra somia sobre corbes de nivell definix de la manera següent: «Jo pensava que feia narrativa. Però diuen que hi ha tant de lirisme en el que dic que el que faig realment és prosa poètica».

En format digital Josep Manel manté una intensa activitat a través del seu blog Filant prim i altres mitjans.

La llum de les estrelles mortes recull deu relats amb una gran càrrega lírica marca de la casa. Deu relats en els quals el seu autor en cap moment no ha pretés contar-nos historietes més o menys intrigants, divertides o didàctiques, hem patit massa lectures farcides de qüestions transversals útils a l’aula. En aquest llibre Josep Manel Vidal té la voluntat de fer només literatura, la millor literatura que és capaç de construir. No li calen històries efectistes, trames complicades, només el domini dels recursos que li oferix el llenguatge. Una trobada casual, un viatge en autobús, li servix per a escriure un relat ple de càrregues de profunditat i en el qual l’humor i la ironia, per potents que siguen, colpegen amb elegància. Els deu relats tenen un fons inquietant, crític, i en ells el lector no acabarà mai de saber si està dins d’un somni o la realitat és un somni o un malson del qual no podem fugir.

Hi ha relats molt efectius que captivaran el lector des del primer moment, com és el cas de La nit de Nadal o Indisposició bèl·lica amb un inici bestial «Hi havia la guerra. Una excusa com qualsevol altra per no anar a treballar en dilluns». N’hi ha altres que necessiten una segona lectura, o una primera molt atenta perquè la força, la intensitat no està en allò que se’ns conta, en eixe final sorprenent que sovint el lector espera que l’impacte, sinó en cada frase, que acaba deixant-nos un tast en la boca que ens obliga a reflexionar sobre la nostra realitat quotidiana. Josep Manel Vidal és un manipulador de la rutina, d’allò que és més previsible en la nostra vida, li sap donar la volta com si aquesta fóra una truita, ho distorsiona, ho situa en un temps passat o en un passat pròxim, en un espai urbà o en un rural, per acabar obligant-nos d’una manera subtil a preguntar-nos sobre diversos aspectes de la nostra vida que pensàvem que teníem clars.

La llum de les estrelles mortes és un d’aquells llibres que no hem de deixar passar per alt, a mi personalment m’ha fet retornar la fe en la nova narrativa  valenciana.