EVOCANT UNA AMISTAT

Vaig conèixer Joan Baptista Campos Cruañes l’any 2001, quan encara jo dirigia les col·leccions literàries de 7 i mig editorial de poesia.  Joan, aleshores,  acabava d’obtindre el Premi de Poesia de Vila-real amb el llibre Istanbul, on recollia les emocions, els sentiments i les evocacions literàries que li va provocar la seua estança en la ciutat de l’estret del Bòsfor.

Feia uns mesos que, junt amb un trio de vertaders impresentables, jo havia ajudat a crear una petita editorial, en la qual em vaig encarregar de la direcció literària, Brosquil Edicions, i quasi al mateix temps  li editàrem Quadern de l’Índia (Premi de Poesia Jordi de sant Jordi de la Vall d’Uixó). El 2005, en la mateixa col·lecció, publicà Aquesta estranya quietud (Premi de Poesia Antoni Matutano) i el 2010, en la col·lecció de narrativa, el recull de relats Històries naturals (Premi de Narrativa Breu Josep Pascual Tirado).

Una dècada en què Joan es va trobar en un període intens d’una gran maduresa creativa. Prop deuinze anys en els quals el que era en un principi una relació professional va quallar en una bona amistat.

Joan fou un home de tracte amable, educat, culte, sensible, bon conversador, i a més tenia el do de saber seduir el seu interlocutor quan narrava alguna de les seues experiències com a metge del SAMU o com a viatjant.

Amb ell vaig compartir lectures de poemes, decisions en jurats de premis literaris, presentacions de llibres i converses.

La nostra amistat es va acabar de forjar en la carretera. El gestor cultural de Pedreguer (la Marina Alta) va proposar a l’editorial de fer un seguit de taules redones a la Casa de Cultura. A mi em va tocar fer de xofer. Una de les taules redones estava formada per Pasqual Mas, Joan i jo mateix. Els cent vint quilòmetres que hi ha entre Puçol i Pedreguer d’anada, més els de després de tornada, Joan els passà parlant-nos dels seus viatges. Ho feia amb tanta passió que era impossible no sentir-se partícips de la seua aventura.

A finals de la tardor del 2010, un col·lectiu del meu poble organitzà un recital de poesia on Joan havia de participar, però a darrera hora va informar l’organització que estava malalt i que no vindria.

A l’endemà li vaig telefonar i em va dir el que li passava. Encara que ell era una persona amb un tarannà positiu, jo vaig sentir com si algú em pegara una puntada de peu en el fetge.

Durant el temps de la seua malaltia vam parlar per telèfon, ens vam trobar a la llibreria Babel, però sobretot sabia d’ell a través del seu blog, La garfa dels dies, on vaig començar a contestar alguns dels seus posts en forma de poemes amb poemes meus amb la clara voluntat de reconfortar-lo i de fer-li una mica de companyia.

Joan és el gran poeta valencià del viatge, però també el poeta que per raons professionals més s’ha trobat cara a cara amb la mort, amb les febleses del cos i de l’ànima humana.

Joan fou un gran apassionat de la literatura. Un home que estimava profundament la seua família, les seues ciutats, Castelló, Benicàssim, el seu país. Un home amb una gran curiositat intel·lectual, que en els diversos paisatges que va recórrer buscava l’ànima dels éssers humans que l’habitaven.

Text llegit a l'homenatge a Joan Baptista Campos que es va realitzar el dia 11 d'abril de 2019 a L'Espai Cultural Vil·la Ana de la platja de Benicàssim.

EL REGAL EN LA MIRADA

Joan-Baptista Campos

Diuen que en realitat el que fa el viatger, quan inicia un nou viatge, és fugir d’ell mateix, perdre de vista el món i la societat que han forjat bona part de la seua personalitat i que regixen la seua rutina diària. El viatger assumix en una altra societat el paper d’espectador, de cronista que pretén passar desapercebut. Per a ell, a banda de satisfer la curiositat i el desig de xafar geografies que ha mitificat, el viatge és un espai invicte en la seua vida per on s’escola el risc i l’aventura. Hi ha viatgers que aconseguixen perdre’s però que sempre acaben retrobant-se en el camí, i ho fan potser en la mirada d’un ancià o en el somriure d’un infant, com ara és el cas d’un dels nostres escriptors més viatgers, Joan-Baptista Campos Cruañes, durant el viatge que féu al Perú seguint les petjades de l’imperi inca, i que transcriu amb gran luxe de detalls en el llibre editat per Onadaedicions El regal en la mirada.

Campos no es conforma a oferir en aquest nou llibre una mirada de turista que es posa en el paisatge i el paisanatge més tòpics, sinó que intenta oferir-nos un retrat incisiu de la societat peruana, diversa, marcada pel seu passat indígena i colonial. Per a informar-se’n no acudix a les guies oficials únicament, li agrada conversar amb la gent, de la qual també sap escoltar els seus silencis. Campos observa amb atenció la realitat que l’envolta i li pren el pols a l’actualitat. La seua veu, encara que ho voldria, no és totalment objectiva, està marcada per la cultura i per tant per la manera d’entendre el món del lloc d’on és originari.

L’objectiu del seu esguard, si em permeten fer un símil fotogràfic, cal dir que està sempre obert, alerta i disposat a capturar cada detall que transcriu amb aparent senzillesa. El cronista també es troba predisposat a ser sorprés per qualsevol imatge que reflectisca bellesa i humanitat. La seua gran capacitat d’observació va lligada a un clar intent de passar desapercebut, amb l’ànim de no trencar cap escena amb la seua presència aliena, també a una gran capacitat d’obrir parèntesis i fer-se preguntes mentre juga a endevinar la vida d’aquells amb els quals es troba.

Però Joan-Baptista Campos no viatja només amb el sentit de la vista,  amb tots cinc recull impressions que després convertirà en elements diversos que unirà per a recompondre literàriament un espai i un temps on viuen altres éssers humans.

Campos viatja amb la seua parella i altres parelles amb les quals es van trobant pel camí i de les quals també és un perspicaç observador, i recull i apunta part de les seues impressions. Però, a més, amb la maleta Campos també porta els altres viatges que ha fet i és capaç de trobar similituds entre gent i cultures tan distants com ara la de l’altiplà andí i les de l’Himàlaia. La seua passió per la poesia també l’acompanya, no sols com a creador, sinó com a lector que es veu empés a visitar llibreries per a trobar poetes dels llocs que visita.

El viatge de vegades és una mica accidentat pel soroche o mal d’altura, alguna descomposició intestinal, etc., però també és obert, fascinant, polièdric, humà, com el mateix autor.

LES ALTRES HISTÒRIES NATURALS

L’obra literària de Joan Baptista Campos Cruañes està marcada per dues grans passions: la poesia i el viatge. De fet, i encara que ha publicat diversos llibres de relats, com ara Contes d’estiu (2002) i El món en dotze postals (2009), és conegut pel públic per la seua trajectòria com a poeta i les seues referències al viatge tan en vers com en prosa. Campos és un observador nat, un individu aparentment tranquil que mira amb atenció el món, tot apuntant en el seu quadern imaginari els petits detalls que conformen la realitat que l’envolta.
L’any 2009 va obtindre el X Premi de Narrativa Breu Josep Pasqual Tirado amb un llibre de contes, Històries naturals (Brosquil edicions, 2010), el títol del qual té reminiscències peruchianes, encara que el seu interior es troba a anys llum de la fantasia de l’erudició i del vertigen expressiu de l’obra de Joan Perucho. Els onze relats que completen les Històries naturals de Campos són escenes diverses de la vida quotidiana que deixen entreveure les misèries de l’ésser humà.
Amb un prosa clara, una mica sòbria però sense estar exempta de lirisme, Joan Baptista Campos utilitza al llarg dels onze relats diferents tècniques narratives. Per una banda, empra la tercera persona, és a dir la veu pròpia d’aquell que sense ser part del relat ens el narra, com ara en el conte El poema, que és el drama d’un individu amb doble personalitat capaç de dedicar una gran energia i passió a un projecte i després, víctima de la seua malaltia, desfer-se’n com si fóra qualsevol cosa; també utilitza la primera persona, en aquesta ocasió és la veu del protagonista que ens explica allò que li està passant, com ara en el conte Macarena, el relat d’una jove anorèxica conscient de la seua autodestrucció; i finalment, deixa que siguen diversos personatges en primera persona els que ens narren la part del relat de què han estat testimonis o protagonistes perquè després nosaltres, com a lectors, ho ajuntem tot i obtinguem una narració dels fets sòlida, com ara en el conte Hassan, en el qual ens narra la mort d’un jove emigrant magribí, o Pasqualet, la Perla del Grau, una història de metges on la mort sempre acaba trobant l’espai per a véncer d’una manera o altra.
A Campos li agrada assajar-se en la descripció acurada de l’escenari on situa l’acció, en el minuciós esbós dels personatges, perdedors tots ells malgrat el nivell social d’alguns, i és capaç de crear en poques línies l’atmosfera necessària per a situar el lector en el punt àlgid de la tragèdia quotidiana.
Un recull de relats que t’obliga a pensar sobre la condició humana, sobre el drama individual de bona part dels components d’una societat encarada al consum i al culte a la imatge, una societat frívola, hipòcrita i intolerant.
Un llibre breu, de narracions breus però intenses.

EL MÓN EN DOTZE POSTALS

Una de les vessants creatives menys conegudes de Joan Baptista Campos Cruañes (el Grau de Castelló, 1961) és la de narrador, encara que compta en el seu currículum amb quatre llibres de relats: El cadàver (2000), Contes d’estiu (2002), El món en dotze relats (2009) i Històries naturals (de pròxima aparició). La seua poesia, per la qual és més conegut i fins i tot diria que més reconegut, està impregnada per les seues vivències personals com a metge, com a ésser humà i per una de les seues grans passions, el viatge.
El món en dotze relats (XI Premi de Narrativa Catalana Sant Just Desvern. Editorial Proa, Barcelona, 2009) és el primer llibre de narrativa de viatges de Joan Baptista Campos. Dotze relats a través dels quals recorrerem ciutats d’Europa, el Carib, Amèrica del Nord, Àfrica i Àsia. Dotze artefactes narratius carregats de lirisme, escrits amb una gran sensibilitat, per un home d’esguard atent, obert i tolerant, un home que des del seu jo ens descriu el món que se li va obrint al davant, apuntant l’anècdota, les actituds que l’han colpit, els interrogants que se li han obert, obligant el lector a calçar-se unes sabates còmodes i a passejar amb ell pels carrers de Praga, del Caire, de l’Havana... I descobrint que hi ha mons més enllà de la ratlla de l’horitzó, diferents, diversos, que hi ha altres gents i altres cultures per conéixer.
Campos, a diferència d’altres escriptors viatgers, mai no viatja sol; encara que pot fer les seues incursions solitàries, sempre hi ha algú que l’acompanya, la mirada del qual s’endevina darrere del poeta. És una companyia que li és necessària i que a l’hora d’escriure el fa passar involuntàriament d’un jo a un nosaltres. Ell, a diferència de Josep Pla, no va fent el badoc, els seus viatges estan molt planificats, sap molt bé el que vol, ha arribat fins allí darrere de les petjades d’un escriptor, o buscant una certa espiritualitat, o un paisatge, o una manera diferent d’entendre la vida. Així i tot, és conscient que per molt planificat que tingues el viatge, l’inesperat, la sorpresa saltarà com una llebre en qualsevol moment, trastocant-ho tot i enriquint la vivència.
Darrere d’aquests relats he vist el batec que va marcar el ritme d’alguns dels seus millors llibres de poesia, els paisatges i les escenes que els van alimentar. Recomane als possibles lectors que junt amb aquestes dotze postals tinguen aquells a la vora i els tornen a llegir, el viatge serà més intens, més ric, més literari.

ISTANBUL

Com altres poemaris de Joan Baptista Campos, Istanbul (7 i mig editorial de poesia, 2001) és producte d’un viatge i de l’impacte sensorial i emotiu que aquest li ha generat: «De vegades [confessa en el postfaci] em passa: hi ha ciutats que he visitat que, quan intente evocar-les, l’única cosa que recorde d’elles és que les he oblidades. Tal com raja. No és el cas, pel que fa a la meua experiència, d’Istanbul». Però aquest no és un viatge qualsevol, sinó una estada que Campos va decidir que fóra personal i íntima, allunyada de les colles de turistes. «El cert és que ens llevàvem ben d’hora, perquè havíem vingut a passejar la ciutat».
El poemari està dividit en tres apartats: Coses, amb dèsset poemes de vers lliure i d’una extensió entre tres i vint-i-tres estrofes; Proses, amb deu petits artefactes transversals entre la narrativa, la poesia i la impressió anotada; i Brosses, amb catorze poemes d’una extensió també d’entre tres i vint-i-tres estrofes.
Per al poeta, Istanbul és una ciutat i totes les ciutats que al llarg de la història ha sigut, és la seua arquitectura i el seu urbanisme, els seus jardins: «jardins encaixats de tulipes, / de lliris blaus i vermells», és el seu paisatge olfactiu, «T’assalta l’olor penetrant del gingebre, del clau, / del cardamom, de la canyella, de la menta», és el paisatge intuït, «Hom sent les mirades / profundament amagades», el paisatge espiritual, el paisatge literari que altres viatgers abans que ell han bastit: E.E. Cumings, omnipresent en el llibre i del qual ha pres alguns versos, Agatha Christie: «Els clients ocasionals que hauran de morir, / a la nit, sobtadament apunyalats, / mentre juguen al bacarà, entre espills» i els clàssics.
Joan Baptista Campos escriu en primera persona. El seu és un jo sensible a la bellesa, a la misèria que rep, apunta i emmagatzema en la memòria els detalls que el colpixen per impactants però també per suggeridors, com ara el clop!,glop! de l’aigua de la gran cisterna que imagina com un dring de llàgrimes o la fonètica del reclam d’un venedor, «Kalinca! / Kalinca! / Kalinca! / Yog, yog, yog, yog!», d’una musicalitat primitiva i sorprenent, i després tot plegat ho converteix en poemes en l’escriptorium. Per a Campos tot és susceptible de convertir-se en matèria literària: la carta d’un menú en un restaurant plena de plats que evoquen llegendes d’Orient, una llista de productes del Gran Basar, una llegenda...
En el darrer apartat del llibre de vegades es deixa dur per la reflexió, potser perquè d’alguna manera comença a sentir la necessitat de traure conclusions, «Hem cregut descobrir que els enigmes / que ens separen sempre restaran oberts a la / curiositat humana», i es pregunta sobre el pas del temps, «la memòria la fa el temps, / l’espill fugaç on ara ens mirem» i ens descobrix aquesta ciutat i aprén d’ella «que m’ha ensenyat, novament, a mesurar les hores».
«Enllà de les muralles /.../ roman Istanbul, la ciutat silent /.../ L’Istanbul inalterable de la memòria, / que dorm l’oblit dels seus silencis». La ciutat que va copsar i seduir el viatger i féu créixer en ell l’esperit de la poesia.

QUADERN DE L'ÍNDIA

Una de les grans passions del poeta Joan Baptista Campos Cruañes és el viatge, el viatge com una part indivisible de la vida. Campos, amb el seu esperit de nòmada, gaudix descobrint noves geografies i maneres diferents d’entendre el món. Quan ix de casa ho fa amb la ment oberta, la mirada clara i portant en la motxilla un quadern on, quan té un instant, va escrivint les sensacions, els sentiments i reflexions que li produïx tot allò amb què es troba en el seu camí. Després, en la tranquil·litat de la seua llar, ho convertirà en literatura. El viatge amb el pas del temps i a mesura que creix la seua obra esdevé un dels pilars sobre el qual se sustenta la seua creació literària. Ho vam poder comprovar en llibres com ara Istanbul (7 i mig editorial de poesia, 2001) i Quadern de l’Índia (Brosquil edicions, 2001), i després ho ha continuat en altres títols tant de poesia com de narrativa.
Quadern de l’Índia el formen dues col·leccions de poemes: «Quadern de l’Índia», amb vint-i-nou poemes escrits en forma de prosa poètica i d’una gran narrativitat, i Vacances (poemes i càntics), format per onze poemes de vers lliure i d’una extensió diversa, entre els quals tanca el llibre Postfaci, una llarga col·lecció de notes d’una interessant transversalitat genèrica, ja que van des del mer apunt del viatger fins el poema, la citació o l’aforisme.
L’Índia és un subcontinent que ha seduït al llarg del temps músics, fotògrafs, escriptors, pintors i viatgers de tot tipus i condició. És un país que entra d’una manera directa, de vegades brutal, per tots els sentits. Les seues flaires i sentors, el colorit dels vestits, de les flors, de les espècies, de la diversitat humana, els sabors de les seues begudes i els seus menjars, el so de la música, de la multitud, dels venedors ocasionals, la misèria que es veu i es palpa pels carrers, com també l’espiritualitat. Tot això i més ho va recollint Joan Baptista Campos en el seu quadern: «Les primeres olors de l’Índia: una impressió que ens emboira el cervell amb la llum ambrada, incandescent, de la mitja tarda», fins i tot la reacció de l’occidental davant de certs aspectes de la realitat índia: «Una noia demana almoines amb un nadó / mort als braços. La senyora Clotilde escridassa al cel: Marededéu, Senyor!».
La mirada de Campos és subjectiva, no podria ser d’una altra manera: ell és un poeta, no un notari alçant acta, però fa un esforç notable per a evitar el prejuí, el fet de jutjar des de l’òptica de la seua cultura allò que veu i que viu. Descriu amb lirisme el que el copsa, ja poden ser detalls minsos o banals o escenes carregades de gran transcendència. Se’l veu disposat a deixar-se seduir i de fet el veiem seduït davant de tanta bellesa i espiritualitat, de les quals acaba participant. També hi ha espai per a l’anècdota i l’humor. «Vas dir-me: “Vaja amb cura, senyor, a Benarés les cagades de vaca mai no avisen”».
Hi ha un detall que m’ha cridat l’atenció tant en aquest com en altres llibres alguns d’ells inèdits de Campos. L’autor sempre acaba buscant i trobant un temps per als llibres i la literatura del país que visita, potser perquè amb el poeta-viatger va també l’amant dels llibres i la literatura.
Campos tanca el llibre amb una frase molt suggerent: «Ja no escric els meus versos. / El viatge viu al quadern». I tant. El viatge i fins i tot l’enyor del poeta per eixe gran puzle de vida i de vides que és l’Índia ens resten als lectors en aquest quadern.

AQUESTA ESTRANYA QUIETUD, UNA LECTURA

Si d’alguna manera he de qualificar la poesia del castellonenc Joan Baptista Campos Cruañes, seria com a poesia de l’experiència, de l’experiència en alguns casos del viatge (Quadern de l’Índia o Istanbul, per exemple). Campos és un gran viatger, i en altres ocasions treballa la seua experiència més quotidiana. En Aquesta estranya quietud (Premi Antoni Matutano d’Almasora 2004, Brosquil edicions, 2005) és el seu ofici de metge d’urgències i com viu la persona que hi ha sota la bata el dolor i l’angoixa de la mort el que marca els seus versos.
Aquesta estranya quietud és un llibre dividit en tres parts: Perquè no s’allarga la vida, A peu d’obra i Aquesta estranya quietud, on combina el vers lliure amb la prosa poètica. En les seues pàgines la presència de la mort és latent, vull dir com l’individu s’hi enfronta, com aquell que queda reacciona davant del dolor que provoquen la pèrdua i l’absència.
Campos, en la primera part, declara el seu odi a la mort, emprén una lluita contra el pas veloç del temps i les hores balafiades i desitja allargar la vida (ell és un gran vitalista), encara que siga a través de l’esperança en una altra vida després de la mort.
A peu d’obra s’inicia amb un poema on ens declara que lluita per l’esperança i ens alerta dels perills que oculta el camí, entre els quals està el de perdre la memòria del dolor, no podem ocultar el dolor sota el mant d’una dedicació exclusiva a la faena, el sexe o la poesia fidel companya.
En la tercera part del llibre els poemes són més breus i m’atreviria a dir que el to és un altre, el paisatge pren protagonisme. Un paisatge en calma on des de la quietud de finals d’un estiu el poeta és pres per la necessitat de restituir la voluntat de viure, de refer el passat, d’inventar un àmbit nou on arrecerar-se de l’estranya quietud que ens nega els dies després de consumat el drama de la mort, de l’absència i del buit definitiu.
Tinc la sensació que bona part d’aquest llibre Joan Baptista el va escriure tenint en el cap els darrers dies i la mort del malaurat escriptor Vicent Marçà, a qui li dedica un bellíssim poema, Per què ens has desterrat la paraula, el qual transmet un dolor tan sincer que deixa com un vulgar mentider el Fernando Pessoa que afirma que el poeta és un fingidor.

EL JARDÍ DE CAMPOS

Joan-Baptista Campos Cruañes (El Grau de Castelló, 1961) acaba de traure un nou llibre de poesia, Jardí clos (Perifèric edicions, 2008), el qual ha estat premiat amb el I Premi Manuel Garcia i Grau. Un poemari amb una poesia clara, transparent, de fàcil accés, en la que a través de la simplicitat aconsegueix quotes de gran bellesa lírica. Poemes de vers lliure i poemes en prosa que de vegades s’acosten a l’aforisme o a la mera descripció paisatgística, però que sempre tenen un punt de lirisme que els retorna a la poesia.
Campos ens parla del jardí com un refugi, un espai tancat on retrobar la pau espiritual, un lloc on el poeta fa inventari d’allò que veu i escolta i que li fa companyia en la seua solitud, i cerca a través d’ells respostes, cerca que li diga qui és realment. El mur o paret que el tanca potser és com un espill que reflecteix els colps ingrats rebuts per la vida, els solcs del pas temps.
Passejant pel jardí el poeta viatja cap al paradís de la infantesa, és conscient que la vida té data de caducitat i està disposat a gaudir-ne de cada instant. El jardí també té un mirador des d’on el poeta guaita el món. El seu esguard viatja, recorre geografies, sentiments i l’obliga a reflexionar sobre els grans temes de la poesia universal: el pas del temps, la memòria i l’oblit, la violència gratuïta, etc.
Joan Baptista Campos fou un més del gran nombre d’amics, entre els quals també m’agradaria incloure’m, del desaparegut Manuel Garcia i Grau, la mort del qual, igual que la del narrador Vicent Marçà, ens va deixar sobtats, marcats d’alguna manera amb el ferro roent de la pèrdua. Campos no ha volgut deixar passar l’oportunitat en aquest llibre i li ha retut un petit homenatge a través d’un magnífic poema en prosa, “Tu no te n’has anat del tot, company”, en el qual ens parla de la seua relació personal amb Garcia i Grau, el dolor produït pel seu comiat i l’estima que aquest sempre va tindre per la literatura i el seu país.
El jardí que ha construït Joan-Baptista Campos és un espai poètic accessible, obert, transitable, bell, on el lector podrà gaudir de la flor del poema sense entrebancs.