EN UN MÓN SENSE NORMES

 

Després de més de vint anys, l’escriptor de Borriana (la Plana Baixa) Joan Garí torna a la poesia amb la publicació, dins de l’editorial Neopàtria, del llibre En un món sense normes.

Joan Garí és un escriptor conegut i reconegut sobretot per la seua vessant d’assagista i articulista, encara que també ha publicat novel·la, llibres de viatge, de gastronomia i de crítica literària. Un autor amb una veu personal, escèptic, valent i amb una gran capacitat expositiva i reflexiva.

La poesia de Joan Garí, recollida fins ara en tres llibres, Poema d’amor en dos temps (1999) i Física dels límits (2001), és discursiva, naix de l’experiència vital o del diàleg amb si mateix i amb l’entorn amb l’objectiu d’entendre i comprendre, explicar-nos i explicar-se tot allò que l’envolta o el preocupa.

En un món sense normes, amb el qual va obtindre la Flor Natural dels LXXVIII Florals de Nules, és una col·lecció de poemes d’amor: «He dit amor? / Diguem-li comunió, conjuncions / copulatives, teodicea, / epifanies». Digueu-li seducció per la joventut i la bellesa que l’acompanya, sensualitat, erotisme, cant a la vida per damunt de les normes socials establides.

L’esclat que provoca del no-res el poema, com un bing bang, és l’enamorament. Un home madur que redescobrix la màgia d’enamorar-se d’una xica jove. Entre ells, diverses generacions de diferència i la mirada inquisidora del món.

Els poemes estan escrits des del punt de vista de l’home madur, un individu que ha viscut l’encant, la domesticació, el desencant i el final d’una llarga relació amorosa. Un home que de colp i volta es veu atrapat per l’amor, un amor que li injecta dosis gegantines d’energia i vitalitat, pel desig, i es deixa arrossegar per ells i pel magnetisme que li produïx la bellesa d’un cos jove, per la seguretat, la rebel·lia i la maduresa d’una xica filla d’un temps diferent al seu.

Escrit amb versos lliures, és aquest un llibre diàfan, on les imatges estan carregades d’un lirisme lluminós. La passió per la bellesa la transcriu Joan Garí amb més bellesa. Els versos tenen un ritme intern que els fa àgils. De vegades empra la tècnica de la repetició constant de l’inici del primer vers i això l’acosta a la cançó: «Et vaig regalar la ploma / i tu volies un fòssil. / Et vaig regalar la Terra / i tu volies Mercuri».

Un llibre sobre el qual sobrevola el mite de Lolita, de Nabokov. Trobe que l’autor, en un temps en què s’ha instaurat entre nosaltres la dictadura moral del políticament correcte, aposta fort i ens obsequia una obra realment delitosa. Garí demostra la seua capacitat per a descriure fins i tot el detall més mínim i imprescindible, la seua capacitat per a recrear atmosferes, reproduir escenaris i situar-hi els personatges, i ho fa amb una mirada reptadora. Tinc la sensació que l’escepticisme que falta en aquests poemes és arraconat per l’impacte que li ha produït la joventut com a sinònim de bellesa, com ho feu amb Humbert Humbert, l’emigrant europeu de mitjana edat de la novel·la de Nabokov, no debades en el llibre trobem dos poemes que són dos suposats monòlegs d’Humbert Humbert.

Un món sense normes —un món de llibertat, de sensualitat, de passió—, ens oferix quaranta poemes més una propina amb cinc estampes parisenques, tots ells d’una factura impecable, d’una intensitat lírica i emocional com feia temps que no havia trobat. Un llibre per a llegir i gaudir i on trobarem alguns versos que ens acompanyaran durant anys. El recomane també per als que no lligen poesia.

COSMOPOLITES AMB ARRELS

 

Onada Edicions, en el número 78 de la seua col·lecció Narratives, ha publicat un llibre de literatura de viatges, Cosmopolites amb arrels (2021), signat pels borrianencs Joan Garí i Ramon Usó.

Es tracta d’una col·lecció de reportatges d’autor sobre diversos països i ciutats d’arreu del món. Quan dic d’autor vull dir quan el periodisme deixa de ser objectiu (si és que alguna vegada ho arriba a ser) per a ser subjectiu.

Una col·lecció de reportatges que en el seu moment aparegueren en revistes i periòdics de València, Barcelona, Madrid i Borriana, acompanyats per les fotografies de Ramon Usó amb qui Joan Gari ja havia treballat en els llibres La memòria del sabor (2015) i El rebost perfecte (2018).

L’editor ha dividit en dues part el volum, en la primera apareixen els textos de Joan Garí, i en la segona, amb un altre tipus de paper, una bona col·lecció de fotografies a tot color de Ramon Usó. Fotografies on el paisatge conviu amb el retrat dels personatges que l’habiten. La mirada d’Usó capta d’una manera incisiva la història que s’oculta sota un somriure, suggerint més que reafirmant allò que el lector espectador intuïx.

Trobe que Joan Garí i Ramon Usó feien un bon tàndem que per desgràcia no es repetirà.

El títol del llibre, Cosmopolites amb arrels, podria referir-se als seus autors, i ho fa en part, però tinc la sensació que ells només són uns aventurers que busquen les arrels d’on naix el cosmopolitisme.

Soc de l’opinió que el cosmopolitisme és un viatge que, com qualsevol altre viatge, ha de tindre un punt de partida i fins i tot una raó, un fet, un desig que el provoque. Els nostres personatges partixen del País Valencià i la seua mirada, com molt bé ens diuen en la portada, és una mirada valenciana al món i per tant emmarcada en la cultura occidental.

Joan Garí té una prosa personal, rica i amena. Construïx un discurs coherent amb valentia i ens dona opinions ben fonamentades. Domina l’ofici d’aconseguir l’adjectiu adient. Controla el to, de vegades se’ns mostra sarcàstic i irònic, altres contundent, perquè hi ha certes coses de les quals no es pot ni vol fer broma. Combina la informació adquirida amb la impressió personal. Pren el pols amb seguretat al passat i al present. Juga amb intel·ligència amb el llenguatge. Evoca espais i els compara amb imaginació, suggerint punts de contacte aparentment impossibles.

Garí ha estat un gran lector de diaris, en diverses ocasions li he sentit dir que la millor literatura del segle xx es va publicar en diaris. Ell ha tingut sempre la voluntat, i ho ha aconseguit, de formar part d’una tradició d’articulistes, d’autors de reportatges, en la qual destaquen noms com els de Josep Pla, Eugeni Xammar, Joan Fuster, Joan Francesc Mira, Josep Maria de Sagarra o Joan Crexells.

En aquesta col·lecció de reportatges trobem una defensa de valors com ara la tolerància, l’obertura de mires, els drets humans i, sobretot, la llibertat de l’individu i dels pobles davant de qualsevol mena de tirania. I una denúncia del fanatisme, la intolerància i l’autoritarisme que han convertit espais bellíssims en immensos escorxadors.

VALÈNCIA, ELS HABITANTS DEL RIU

 

Entre dos braços del riu Túria, els romans alçaren una ciutat a la qual li van posar per nom Valentia, que venia a dir vigoria, fortalesa, bon auguri. El riu, al llarg de dos mil anys i diverses civilitzacions, ha marcat la vida dels habitants de la ciutat, de vegades d’una manera dramàtica, com a resultat de les seues avingudes, d’altres per l’escassetat de l’aigua, que s’aprofita fins a la darrera gota en l’extensa i ubèrrima horta que l’envolta, i que hui, per desgràcia, s’ha convertit en la seua àrea metropolitana. Una àrea plena de polígons industrials i de pobles menuts i grans que han perdut la seua identitat rural i han estat colonitzats per la ciutat que els convertix en barris dormitori.

Durant el segle xx, i després del desastre produït per la famosa riuada, es va posar en marxa el Plan Sur de Valencia, per tal de crear un nou llit al riu lluny del centre de la ciutat. L’antic, les autoritats franquistes pretenien convertir-lo en una mena d’autopista urbana que la travessara d’est a oest. La vinguda de la democràcia i els canvis que propicià aparcaren el projecte d’aquesta aberració i es posà en marxa un de nou per a transformar el vell llit del Túria en un gran jardí ple d’equipaments esportius i culturals, alguns dels quals són hui la nova i moderna imatge de la ciutat.

La Institució Alfons El Magnànim, Centre Valencià d’Estudis i d’Investigació, en aquest any horrible del 2020 ha publicat en una magnífica edició el llibre València. Els habitants del riu, un volum de fotografia i prosa periodística que ha prologat l’autor de la novel·la Tramvia a la Malva-rosa, Manuel Vicent.

Els autors són el fotògraf Joan Antoni Vicent i l’escriptor Joan Garí. El llibre l’han dividit en cinc apartats, als quals se sumen el pròleg i una introducció. 1. Els habitants del riu. 2. Ciutat vella. 3 La Saïdia, Campanar, Benicalap, Rascanya i l’Olivereta. 4. L’Eixample, Extramurs, Patraix, Jesús, Quatre Carreres. 5. Pla del Real, Benimaclet, Algirós, Camins al Grau i Poblats Marítims.

Les fotografies són en blanc i negre i estan reproduïdes en una bona qualitat. Els autors ens oferixen amb elles una mirada subjectiva de diferents racons de la ciutat, espais amb els personatges que simplement la transiten o l’habiten.

Sobre Joan Garí no és la primera vegada que he escrit que, des del meu humil punt de vista, és un dels escriptors de la meua generació amb un estil literari marcat per una personalitat intensa, forta, una prosa hereua dels millors assagistes de la tradició occidental. I encara que és de Borriana (una altra ciutat amb riu, el riu Anna), ha viscut a la ciutat de València, la coneix i l’estima amb amor honest i desinteressat. Amb una prosa fluida, ens descobrix en una lenta i entranyable passejada el present i el passat del riu, de la ciutat i dels seus habitants, i destaca petits i grans detalls que fins i tot als veïns els passen desapercebuts.

El text i les fotografies els acompanyen diversos plànols que ens ajuden a veure com la ciutat ha anat consolidant-se i creixent al voltant d’un riu. Un riu que un dia tingué les aigües de color d’argent, el Guadalaviar de la Balansiya àrab.

 

EL REBOST PERFECTE

Al llarg de la seua vida, ma mare ha estat una dona sense les qualitats més bàsiques per a ser una bona cuinera, el meu pare no s’acostava als fogons ni portant-lo lligat amb una corda, però sort que teníem la meua àvia. Jo, com a comensal, sóc el que es diu un perepunyetes. No saben vostés la quantitat de sopars i dinars socials en què he acabat matant la gana amb un tros de pa amb oli. Em vaig veure forçat a aprendre a cuinar per a poder menjar al meu gust. Sóc un cuiner discret i irregular a qui li agrada estar sol a la cuina i sense pressions de cap tipus.

L’escriptor de Borriana Joan Garí ha tingut més sort que no jo, la seua mare fou una magnífica cuinera que no sols el va alimentar i li va educar el gust, sinó que també va acabar inspirant-li el llibre La memòria del sabor. Joan Garí és un home a qui li agrada gaudir del millor que ens pot oferir la vida, un bon plat, un bon vi, un bon licor, un bon cigar, un bon viatge, un bon llibre...

En La memòria del sabor hi ha el capítol Menjar fora de casa, on, no sé si d’una manera conscient o inconscient, Garí ens informa que tard o d’hora escriurà un llibre com El rebost imperfecte. La cuina de Miquel Barrera (Onada edicions, 2018).

Però qui és Miquel Barrera? Barrera, junt amb Ricard Camarena i Quique Dacosta (als quals dedica un apartat del llibre), és un dels millors cuiners del País Valencià. Un home de la Vall d’Alba (Plana Alta), profundament arrelat a les comarques del nord del País Valencià i coneixedor dels productes de qualitat que oferixen el mar, el camp i el bosc de l’espai on habita i que ha acabat convertint en el rebost de la seua cuina. Una rebost per a una cuina saborosa, diversa, pròxima, saludable i amb arrels en la tradició local.

Joan Garí no ha volgut només oferir al lector un retrat del cuiner en el seu lloc de treball, ha volgut anar més enllà, situant-lo com una de les darreres baules de la llarga tradició culinària valenciana. Després el col·loca en un espai, en un temps, en una família, ens explica com s’interessa per la cuina i els productes amb els quals acabarà treballant, productes de qualitat i de proximitat, a través dels quals coneixerem el territori, un espai geogràfic amb una gran varietat d’ecosistemes on un individu sensible i creatiu, amb les idees clares com Barrera, ha treballat fins aconseguir uns plats magnífics. Del rebost passarem a la cuina per a tot seguit regalar-nos divuit receptes suculentes.

Onada edicions és una de les poques editorials valencianes que compta en el seu catàleg amb diverses col·leccions dedicades a la cuina. Es tracta de volums ben editats que recullen la varietat de la cuina de les comarques del nord del País Valencià i del sud de Catalunya. El rebost imperfecte, que obri la col·lecció La Teca Maior, està excel·lentment editat. Els textos de Joan Garí a més van acompanyats per les fotografies a color de Ramon Usó.

La prosa de Joan Garí és ací més suggerent i sensual que mai, bascula entre la crònica periodística i l’assaig. Garí no és un escriptor a qui li agrade quedar-se en la superfície, és un radical, un individu que busca l’origen de les coses, saber la seua evolució al llarg del temps, contrastar la seua visió amb la d’altres autors que l’han precedit, citar-los si cal, assaborir-ho tot, prendre’s el temps necessari per a la reflexió i després contar-ho, d’una manera intel·ligent i brillant.

Bona lectura, bona cuina.

L'OFICI DE LECTOR

No conec cap escriptor que no siga també lector. És com si una cosa anara irremeiablement unida a l’altra. En algun lloc ocult, aïllat, potser hi ha un lletraferit que no haja guaitat mai la pàgina d’un llibre. Una subespècie humana per catalogar.

Hi ha lectors de tota mena. Lectors voraços que van pel món afamats devorant qualsevol lletra impresa. N’hi ha de mandrosos, de selectius, d’imaginatius, de repel·lents, de submisos, etc. Sóc de l’opinió que les lectures no s’haurien d’imposar. Ens cal un guia en les primeres passes, però no un tirà autoritari que convertisca el que hauria de ser un plaer en una tortura. Les nostres lectures són un reflex dels nostres interessos personals i ens acompanyen en el desenvolupament de la nostra biografia. Ens ajuden a construir la nostra personalitat. Conformen la nostra biblioteca. Una biblioteca sempre acaba parlant d’allò que som o fins i tot d’allò que pretenem ser.

El de lector és un ofici que no reconeix el Ministeri de Treball, però que necessita de la dedicació, la formació, l’energia que li és imprescindible a qualsevol altre ofici.

La professora de la Universitat d’Alacant Anna Esteve ha trobat en l’escriptor de Borriana Joan Garí un lector exigent amb una personalitat tenaç, decidida. Que al mateix temps que ha anat construint la seua biblioteca personal ha escrit sobre bona part dels llibres que ocupen els seus prestatges.

Esteve s’ha encarregat de l’edició dels articles escrits i publicats per Joan Garí, així com de fer un estudi introductori en què ens detalla les formes i els moviments de l’oficiant.

L’ofici de lector, que ha estat editat per Publicacions de la Universitat de València, no és un llibre de crítica literària a l’ús dirigit a especialistes. És el brillant dietari d’un lector intel·ligent, en el qual a més de transcriure la seua opinió sobre allò llegit també ens parla d’allò que li ha evocat, li ha suggerit, l’ha provocat o l’ha conduït cap a altres llibres o cap a moments del seu propi passat. En les seues pàgines trobem un lector que busca el diàleg fluid i constant amb l’escriptor i l’obra  elegits. Ho fa amb respecte, però també amb confiança, una confiança que l’obliga a esmenar-li la plana en un moment determinat.

La lectura de L’ofici de lector acaba sent com una visita secreta, inesperada, a la biblioteca de Joan Garí. Repassarem amb els dit el llom dels volums que allí trobarem, títols que delaten els seus interessos com a lector i escriptor, la seua predilecció per la literatura memorialística, la preocupació per l’odi, la xenofòbia, la violència extrema exercida pels feixisme i pel nazisme... Mentre som a la biblioteca, podem escoltar el que passa més enllà de les pàgines impreses, el batec dels pensaments, de les emocions, de la realitat quotidiana de lector-escriptor que ens arriba des de les altres habitacions de la casa i fins i tot des del carrer, i que es cola en les seues reflexions.

L’ofici de lector és un llibre interessant, divertit, on trobem un escriptor que sap seduir i captivar amb una ploma elegant i esmolada, una ploma sarcàstica quan vol i ferma, animosa, resoluda i eficaç sempre.

L'ÚNICA PASSIÓ NOBLE

Joan Garí, sense cap mena de dubte, és un dels assagistes valencians més interessants del moment. És un lletraferit a qui no el tenalla ni afeblix cap inseguretat. La seua seguretat descansa sobre una gran formació, sobre les seues lectures (ofici de lector és el nom del seu blog), una gran curiositat intel·lectual, una mirada escèptica sobre la realitat que l’envolta, i una personalitat molt marcada.

Des del meu punt de vista, hi ha una línia fina, feta de paraules, que unix a través del temps i dues (potser tres) llengües l’autor dels Essais, el gascó Michel Eyquen Montaigne primer amb l’escriptor empordanés Josep Pla i després amb els valencians Joan Fuster, Josep Iborra, Joan Francesc Mira, Vicent Alonso, Enric Sòria, Josep Igual, Alfred Mondria, Francesc Viadel, Manel Rodríguez-Castelló, Ramon Ramon o el mateix Joan Garí. El nostre autor és conscient d’aquesta tradició literària i recrea un punt de connexió entre una literatura i l’altra en forma de llibre.

L’any 2016 Garí va obtindre el Primer Premi de Narrativa Memorialística Ciutat de Benicarló, que el mateix any publicà Onada edicions, amb el llibre L’única passió noble. Converses amb Madame Mähler-Besse sobre els valencians i el seu país. La primera pregunta que em vingué al cap en tindre el volum en les mans fou: qui és aquesta senyora a la qual s’adreça Garí? Doncs era, fins l’any 2012, la propietària de la torre on Montaigne va escriure els seus famosos Essais. Un encontre fortuït porta el nostre autor a escriure unes converses amb ella sobre l’única passió noble, la qual cosa em dóna pas a una segona pregunta: i quina és aquesta passió? La pregunta la respon una confessió de Joan Fuster: «No tinc altra autoritat que aquesta: la d’haver-me apassionat, fins a l’obsessió, per la vida i el destí del meu poble. Potser és l’única passió noble que reconec en mi».

Joan Garí, des del Perigord, reflexiona sobre literatura, l’obra i la figura de Montaigne i de Fuster, la relació que mantingueren cadascú amb la seua llengua materna i amb la societat de la qual formaren part, i ho fa d’una manera incisiva i intel·ligent, sempre pendent del detall que li acaba donant la pinzellada humana i definitiva al retrat de cadascun dels personatges que apareixen en l’obra. Ens parla del projecte polític de Joan Fuster, de la seua recepció per part de la societat valenciana del postfranquisme, dels seus darrers anys a la universitat, de l’evolució del valencianisme polític en les darreres dècades, de la importància de les tertúlies de l’Hotel Inglés a la ciutat de València, de la gestació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, de la relació entre Catalunya i el País Valencià...

Garí, amb una prosa rica i àgil, amb concessions al sarcasme i a la ironia, es mostra preocupat pel futur de la llengua dels valencians, el terroritza la galleguització del valencià, així com la mediocritat imperant en la política, en la literatura, en la societat. Encara que, com a bon escèptic, arriba a afirmar que a l’ombra també es pot estar bé.

L’única passió noble és un llibre d’una gran amenitat, escrit amb intel·ligència i des d’una òptica no-nacionalista a través de la qual fa balanç del país i de la seua cultura, així com de les relacions de l’intel·lectual amb la societat i el poder. L’única passió noble per a Joan Garí és el pensament lliure, la literatura i la llengua que li són matèria primera.

DE L'AMOR I LA TRAÏCIÓ EN TEMPS DE GUERRA

(Reunió jurats Premis Literaris Ciutat de Sagunt; Joan Garí, Pasqual Mas, Josep Vicent Frechina, Rafael Català i Manuel Bellver)

A Joan Garí li agrada dir-se assagista, no debades ha publicat diversos llibres d’aquest gènere, entre els quals destaca Un cristall habitat (Tàndem edicions), i com a tal ha estat reconegut amb diversos premis com ara el de la Mancomunitat de la Ribera Alta pel dietari Les hores fecundes (Bromera) o el dels Escriptors Valencians pel llibre d’articles Un ofici del segle (7 i mig editorial de poesia). Però també compta amb una trajectòria interessant com a poeta, cal recordar aquell magnífic llibre titulat Física dels límits (7 i mig editorial de poesia) i fins i tot ha fet incursions en el món de la traducció amb la popular La lletra escarlata de Hawthorne (Editorial 3 i 4).
Amb On dormen les estrelles (Bromera) va obtindre el Premi Constantí Llombart de Narrativa en Valencià. Es podria parlar molt sobre aquest premi, ben dotat però que ha estat sovint víctima de les batalles lingüisticopolítiques més mediocres i escatològiques que ha patit el cap i casal, caient durant anys en el desprestigi més absolut. No ho faré.
Des de fa uns anys (no sé si ho he dit en una altra banda) estem assistint a l’aparició en les nostres lletres de tot un seguit de novel·les que tracten d’una manera directa la qüestió de la guerra civil i, de retruc, la postguerra. Són els néts dels que van viure el drama, que no creuen en aquell pacte de silenci que es va fer durant la transició i que des dels seus textos demanen un espai per a la memòria, però, també, per a la justícia. El darrer en adherir-se a aquest diguem-ne moviment ha estat Joan Garí.
Però Garí –que sempre ha tingut una forta voluntat de singularitzar-se dins de les nostres lletres i de la seua generació– l’aborda, com no, des d’una òptica diferent. El crim que rememora és comés pels exaltats del bàndol republicà. La narració està dividida en dos plans temporals, un durant els primers mesos de la guerra civil i l’altre en l’actualitat. El protagonista és un professor universitari que és requerit pels membres d’una associació que busca restablir la memòria històrica. L’aparició d’una xicota li farà remembrar els primers mesos de la contesa en el seu poble. Uns mesos que viu com el despertar a l’adolescència i a l’amor, a l’amistat i a la traïció.
Personalment, sempre m’han agradat l’estil i la prosa de Joan Garí. I eixos són un dels millors elements que té el llibre. També que és un text carregat d’imatges, el lector visualitza cada escena. M’agrada el dibuix que fa de certs personatges, com ara l’alcalde de la població, i la manera d’actuar que la nostra classe política té davant d’alguns temes. I com no, algunes parts de la novel·la com la de l’inici, on ens parla de la gent que és afusellada i on apareixen les millors ràfegues de l’assagista.
On dormen les estrelles és una novel·la que, com a primera, té algunes mancances, potser li falta una mica més de «garra», la història acaba sent al meu gust massa amable, com si l’autor tinguera por de trencar algun plat. En qualsevol cas, és un bon llibre que fins i tot es pot convertir en la base per a un excel·lent guió cinematogràfic. Per cert, crec que algunes de les grans pel·lícules que s’han fet darrerament sobre la guerra civil deixen entreveure la seua influència en la novel·la de Garí (o almenys de les obres que el serviren com a base argumental) més que cap llibre dels autors valencians que han publicat sobre el tema.