A SANG I A FOC

El poeta de Calles (els Serrans) Jesús Giron Araque, després d’haver publicat l’obra de teatre Ma chèrie, fa una nova incursió en un altre gènere literari amb la publicació de la novel·la A sang i a foc.

Amb aquesta obra, publicada dins de la col·lecció L’Eclèctica d’Edicions Bromera, Jesús Giron i Araque va obtindre el 2025 el Premi de Novel·la i Falles que convoca des de fa sis anys l’Ajuntament de Cullera.

A sang i a foc és una novel·la de lladres i serenos amb l’estructura clàssica del gènere: algú ha desaparegut o ha mort i els representants de la llei han de trobar el responsable del crim.

L’escenari elegit pel nostre autor és un poble menut anomenat Bellriu, situat a la Ribera del Xúquer, a pocs quilòmetres de l’Albufera. Els fets es desencadenen el dia en què la comissió de la falla local celebra la proclamació de la nova fallera major. Jesús Giron Araque barreja amb equilibri els elements clàssics d’una novel·la de lladres i serenos de caràcter rural amb els de la festa fallera, sense caure en la coentor o la caricatura.

La sang de la qual ens parla en el títol és la de la fallera major i la de l’artista faller, i el foc el de la Nit de la Cremà on les flames devoren bona part dels seus cossos.

Aquesta nit l’equip investigador de la Guàrdia Civil arriba a la conclusió que el cas està tancat. Durant uns llargs mesos troben que mai no sabran què va ocórrer exactament. Però en aquest equip hi ha un sergent, Ripoll, que prompte s’adona que hi ha peces que no encaixen i, amb l’ajuda de Jordi, un jove amb síndrome de Down que té una mirada diferent sobre tot allò que passa al seu voltant, anirà traient l’entrellat.

Davant d’un assassinat s’afirma que el primer que cal fer és seguir el rastre dels diners, però en aquest cas no té res a veure el motiu econòmic, de manera que queda seguir el rastre d’una possible relació sentimental.

Al cap d’uns mesos del crim torna a desaparéixer una altra fallera major. Aleshores el nostre investigador busca possibles antecedents en el sospitós. Els especialistes en criminologia afirmen que bona part dels assassins subconscientment desitgen que els atrapen, i el cas que ens ocupa no n’és una excepció. L’antecedent i el rastre eren davant dels seus nassos. Ara a l’investigador només li cal trobar les raons ocultes del crim.

Jesús Giron Araque ens oferix un relat que manté en tot moment la necessària tensió narrativa que exigix el gènere, i ho fa mitjançant un llenguatge àgil i diàfan, jugant amb les expectatives que crea al lector i amb grans dosis de versemblança.

 

 

3600 SEGONS

 

Llibres de la Drassana ha enriquit el seu catàleg editorial amb una nova col·lecció de nom ausiasmarquià: La carn vol carn. Es tracta d’una col·lecció dedicada a la literatura eròtica. Al País Valencià hi ha uns quants precedents d’espais dedicats a aquest gènere literari: Regata de cul, posada en marxa en els anys noranta del segle passat per la desapareguda editorial Germania, o el Premi de Narrativa Eròtica de la Vall d’Albaida, que encara que edita Bromera mai no ha comptat amb una col·lecció pròpia. A Catalunya hi va haver les col·leccions La Marrana, La Piga o La sonrisa vertical, que era bilingüe. Tinc la sensació que el nínxol del mercat per al gènere no és massa gros i apareixen i desapareixen les col·leccions com el riu Guadiana en els seus primers quilòmetres. Veurem el que passa ara amb la col·lecció La carn vol carn.

Llibres de la Drassana inicia aquest nou projecte amb una autora de Cocentaina (el Comtat), Marisa Abad Moltó, una narradora que fins fa uns pocs anys havia publicat la seua obra en llengua castellana. Així, el 2005 començà la seua carrera amb la novel·la Crónica de los sentidos, a la qual li van seguir el 2010 Música de fondo i el 2014 Sed de agua, mentre que el 2017 publica el seu primer llibre de relats, Impotencia. Ara 3600 segons és el primer treball literari que publica en valencià, una novel·la breu, de lectura àgil, que l’autora dividix en quatre apartats els títols dels quals són el resum més breu possible del mateix relat, La proposta, Les mans, La desesperació i La vida. Cadascun d’aquests apartats es dividix en diversos capítols.

La veu narrativa, Marisa Abad Moltó la cedix a la protagonista, una dona jove, guapa, amb un cos espectacular, sexi, oberta i promíscua. Una dona independent que dedica bona part del seu temps a diverses ocupacions laborals: cambrera, teleoperadora i model en un taller d’aprenents d’artista plàstic.

Un dia, de colp i volta i a través del director del taller on treballa, rep una proposta estranya i econòmicament temptadora: convertir-se en escultura viva durant setze sessions per a un artista de qui ho desconeix tot.

Entre la prevenció i la curiositat, la protagonista ens narra les incidències de cadascuna de les setze sessions que tenen lloc en una nau industrial.

La seua vida sexual, d’una llibertat tòrrida i sense pudor, ha estat marcada per tots i cadascun dels seus sentits, però en aquestes sessions se la priva de la majoria d’ells i es queda només amb l’oïda i el tacte.

El tacte d’aquell que ella no toca, sinó de qui rep les carícies en cada racó en cada plec del seu cos.

Les sessions van pujant de voltatge fins a encendre la flama d’un foc que consumix la nostra protagonista en intensos orgasmes.

Cada sessió en què es lliura a les mans expertes de l’escultor dura exactament 3600 segons, els millors de cada dia, possiblement els més intensos de la seua vida i es veu atrapada i posseïda pel desig provocat per l’artista.

Marisa Abad Moltó reflectix en una narració amb una atmosfera realment inquietant aquelles relacions que naixen entre alguns artistes i les seues models, una relació marcada pel desig de posseir l’altre i la submissió.

El Falcó daurat

 

L’escriptor de Novelda (el Vinalopó Mitjà) Juli Martínez Amorós ha publicat en Edicions del Bullent la que és la seua cinquena novel·la: El falcó daurat, amb la qual va obtindre el Premi Soler i Estruch que atorga l’Ajuntament de Castelló de la Ribera.

Es tracta d’una novel·la que detalla una investigació policial: el protagonista és un policia nacional un tant atípic, és alacantí i valencianoparlant, de nom Arnau Feliu.

En el llibre trobem dos petits homenatges, el primer a Dashiell Hammett i el seu clàssic de la novel·la negra nord-americana El falcó maltés; i el segon a Stieg Larsson, autor de la trilogia Millennium, ja un clàssic també de la novel·la negra, en aquest cas escandinava: la coprotagonista és una jove que treballa en la revista Milenni.

Juli Martínez Amorós juga amb un important element que forma part des de fa cinquanta anys de la memòria col·lectiva valenciana: el trauma popular que va suposar en les dècades dels anys setanta i huitanta del segle passat la mort en accidents de trànsit de figures de la cançó com Juan Camacho, Bruno Lomas i, d’una manera especial, Nino Bravo.

Encara que la realitat no té res a veure amb la ficció que ens proposa l’autor, aquest juga descaradament amb l’impacte que va suposar la tràgica pèrdua de l’estrella internacional de la cançó lleugera i pop melòdic Nino Bravo en ple èxit de la seua carrera. Empra el seu gran tema Mi tierra i el canvia per Terra. Sobre l’esbós del cantant d’Aielo de Malferit, construïx el personatge Rafael Valor, que acabarà com el primer morint en un accident de trànsit en la carretera de Madrid.

La novel·la també té una picada d’ull a la música valenciana a través de molts dels noms dels seus protagonistes. Per exemple, Valor ens porta a la memòria Andreu Valor; Mireia, a Mireia Vives; i el mateix Feliu, a Feliu Ventura.

És una narració de lectura àgil, amb abundància de diàlegs, amb una tensió narrativa fràgil, de trama enrevessada, on la llista de sospitosos és llarga i a la manera d’algunes de les novel·les protagonitzades per Hércules Poirot, el protagonista en la darrera part del relat fa una llarga intervenció en públic per a descartar-los un a un fins arribar al culpable.

Juli Martínez Amorós situa l’acció el 1987, quasi quinze anys després de la mort de Rafel Valor.

A poc a poc ens fa descobrir l’home compromés que hi ha darrere del mite, despenja les cortines de lluentons de la indústria musical i ens mostra les seues falsedats, corrupteles i misèries dels seus dirigents, i la lluita per l’èxit en el firmament musical per part d’alguns que estan disposats a fer qualsevol cosa per aconseguir-lo.

Els setanta i els huitanta foren uns anys, a Espanya, de gran transformació social i política, durant els quals els seguidors de Franco encara gaudien de la suficient impunitat per a cometre qualsevol atrocitat i ocultar-la amb el beneplàcit de la premsa.

SPAGNOLETTO

 

El 1651, als seixanta anys, el pintor xativí Josep Ribera es prepara per a dictar la seua biografia. Ribera, conegut amb el sobrenom d’Spagnoletto, pel seu lloc d’origen i la seua baixa estatura, és considerat un dels grans pintors barrocs de la primera part del segle xvii. Encara que vell i amb la mirada cansada, continua amb el cap clar i amb la memòria viva, la d’un individu que ha observat atentament la naturalesa humana i ha estat testimoni privilegiat del temps en què viu.

L’escriptor d’Alginet Josep Lozano, en la seua darrera novel·la, Spagnoletto (Editorial Afers), deixa la veu narrativa a Josep Ribera, qui marca l’oralitat del relat i, d’una manera simbòlica, pren el paper d’aquell que comença a transcriure les memòries del pintor.

La vida de Ribera és un llarg viatge que el portarà des de la seua Xàtiva natal fins a la ciutat de Nàpols, passant per València, Parma, Roma. Des del taller de sabates del seu pare fins a les corts de cardenals o virreis.

La península itàlica és en el segle xvii el centre espiritual del catolicisme, però també el centre cultural d’Europa. És un territori cobejat per les grans potències europees d’aleshores, l’imperi dels Habsburg i l’imperi dels Borbons.

Ribera ens parla en primera persona dels seus primers passos com a dibuixant i pintor a Xàtiva, quan era un infant, i del seu pas per l’obrador del pintor Joan Ribalta a València. El seu viatge a Itàlia, la fam que allí patix, la descoberta del sexe, els primers contactes que fa, alguns profitosos i altres penosos, que el podrien haver convertit en víctima d’un pederasta. També dels seus primers èxits o de l’assetjament al qual el sotmeten altres pintors envejosos del seu talent. Del seu pas per Roma, la seua anada a Nàpols on troba definitivament el seu lloc al món.

Tota aquesta informació biogràfica és present i és narrada amb un llenguatge cuidat, àgil i transparent, però Lozano no es conforma amb una simple biografia. A través de Ribera, ens parla de pintura, de la pròpia però també de la d’altres, com ara Caravaggio, Rubens o Velázquez. De la relació dels artistes amb els compradors de les seues obres, ja siguen ordes religiosos, aristòcrates, comerciants enriquits o ambaixadors de reis que han viatjat fins a Itàlia a comprar obra per a les col·leccions reials.

En parla de la geopolítica del moment, de revoltes socials, dels moviments de les classes altes sobre el tauler del poder. D’episodis traumàtics com l’espantosa erupció del Vesuvi l’any 1631.

Ribera dicta a l’escrivà el retrat d’un temps convuls, d’una passió compartida per la llum i la bellesa. Josep Ribera és un pintor que és un gran dibuixant, un poeta del color, un home que observa amb molta atenció el seu entorn: els seus quadres tracten sovint de temes religiosos o mitològics, però els models els troba a places i carrers, en tavernes i mercats.

Un llibre intens i a un mateix temps d’una gran amenitat.

L'ANELL DEL NIBELUNG

 

Ernest Millet, professor de geografia física i un wagnerià notable, torna a la ciutat on va nàixer i créixer després de quaranta anys d’absència. Acaba de jubilar-se. Se’n va anar tot just en finalitzar la seua carrera i després d’haver mort el darrer membre de la seua família. L’excusa de la tornada és la representació en el nou i espectacular auditori de la tetralogia L’anell del nibelung. Millet pretén passar desapercebut entre la massa de turistes que envaïxen la ciutat, però un seguit de casualitats ho faran impossible, unes casualitats que el portaran a la tragèdia final.

Ernest Millet és el protagonista de la novel·la L’anell del nibelung de l’escriptor de Torreblanca (Plana Alta) Amadeu Fabregat que ha editat Proa. Una novel·la extensa com un riu cabalós, profund i alhora inquietant. Una novel·la de maduresa amb una atmosfera i una trama enllaçades amb la vida i obra de Richard Wagner.

Amadeu Fabregat ha estat un novel·lista fins ara amb una sola obra: Assaig d’aproximació a falles folles fetes foc, que va publicar amb només vint-i-quatre anys. Més endavant signà l’antologia Carn fresca: poesia valenciana jove i alguns llibres sobre política valenciana. Ja superada la ratlla de les set dècades de vida, apareix la seua segona novel·la, L’anell del nibelung. Ens trobem amb una narració centrada en un personatge solitari, anònim, que a pesar de la seua passió per Richard Wagner no el podem considerar allò que es definix com un melòman, ja que només s’interessa per aquest compositor. Millet, com els protagonistes d’alguns westerns, oculta darrere de la seua aparença anònima un passat que el turmenta.

L’anell del nibelung i la mateixa biografia de Richard Wagner s’alcen com un espill on s’acaben reflectint el passat i el present del professor Ernest Millet.

També entre la ciutat originària de Millet, M, trobem el reflex de la ciutat de València i la seua idiosincràsia particular.

Hi ha personatges ben definits que servixen a l’autor per a fer una caricatura d’altres extrets de la realitat, entre els quals destacaria el professor Xavier Ortega, del qual fa un retrat mordaç sobre aquell que en una ciutat provinciana i un país mediocre i petit, a base de dir allò que vol escoltar una majoria que es rebolca en el fang de la ignorància, és encimbellat com a pare d’una pàtria d’opereta.

Amadeu Fabregat aconseguix des de les primeres pàgines d’aquesta novel·la atrapar el lector i a mesura que aquest avança en la lectura interessar-lo més i més i el manté enganxat al relat com una mosca a la mel, ja que la tensió narrativa va in crescendo fins al punt i final.

Personalment, crec que la publicació d’aquesta novel·la ha estat l’esdeveniment més interessant dels darrers mesos.

ÉS NAUFRAFI

 

La periodista de la Jana (Baix Maestrat) Magda Simó ha publicat, en Llibres de la Drassana, la seua primera novel·la: És naufragi, després d’haver obtingut l’any passat el Premi Lletraferit.

És naufragi és una novel·la curta de tall intimista sobre una drama personal fruit de la condició de dona en una societat patriarcal, masclista, on la nova dona no acaba de trobar el seu espai de llibertat. Però també fa una instantània sobre situacions d’un passat que pareix llunyà.

Qui no ha sentit en un moment o altre de la seua vida la necessitat de fugir, de rebel·lar-se contra un destí que l’allunya dels seus somnis i l’encadena a una realitat que detesta?

Agafar un tren, un autobús o simplement posar-se a caminar sense una destinació clara, només amb l’anhel de fugir d’eixe personatge en què ens hem convertit, d’eixe petit univers on ens trobem atrapats. Això és el que un dia fa la protagonista de la novel·la, escapar sense un rumb fix i, mentre s’allunya, fa inventari de la seua vida i de les escenes de les quals fou testimoni directe, de les històries contades en què una dona es rebel·lava contra les imposicions de la família i fugia a un altre lloc o elegia el suïcidi com l’única eixida possible.

Hi ha qui no es pot resignar a viure en la terrible enyorança d’una vida que no li han deixat viure. La societat, al llarg de la història, per raons de classe social o de gènere, ens marca un camí. Hi ha qui només ho suporta per la por al què diran i sobretot pels fills que, per desgracia, s’acaben convertint en una baula important de la cadena.

És naufragi és la història d’una dona que podria ser qualsevol dona. En aquest cas, una dona nascuda i criada en un àmbit rural, que aconseguix anar a la universitat, tindre després un bon treball i viure a la ciutat. Una dona casada i amb una filla petita, però també amb un amant, un company de la mateixa empresa on treballa. Una dona que veu com els anys van passant i la insatisfacció vital va creixent. Només es viu una vegada i vol viure la vida somiada.

Fugir sense un pla preconcebut i amb una destinació incerta no és cap solució, és una aventura que et situa sobre un abisme.

Aquesta és la història d’una dona escrita amb una claredat crua, amb una intensitat notable i bella. Un naufragi que porta sovint a la depressió o al suïcidi. La història d’una dona que ha estat al llarg del temps la de moltes dones.

EL RIU VE CRESCUT

 

 

La tardor del 2024 la natura va tornar a recordar-nos d’una manera dramàtica tres qüestions que han marcat a ferro roent la història dels valencians: en primer lloc, que hem construït bona part dels nostres pobles i ciutats sobres zones inundables, oblidant que el nostre refranyer ja ens advertix quan diu això de A vora riu no faces el niu; en segon lloc, la capacitat que tenim per a oblidar que els nostres rius i barrancs tan mansois i sovint secs, de colp i volta es tornen ferotges i destructors; i en tercer lloc, que tenim unes classes dominants i d’una manera especial una classe política tan mediocre com pocavergonya. La història del país dels valencians no es pot escriure sense dedicar-li un mínim espai a les grans avingudes de rius i barrancs que han causat milers de víctimes.

Maria Beneyto, que va viure diverses riuades a la ciutat de València, ho sabia i a l’hora d’escriure ho va tindre present. L’any 1959 Beneyto va obtindre el Premi València de Literatura amb la novel·la El río viene crecido, sense cap mena de dubte la gran novel·la de la ciutat de València del segle xx. Un relat que és el retrat viu de les classes populars valencianes, de la ciutat i els seus diversos barris, Natzaret, Russafa, Campanar, Montolivet, dels diversos ecosistemes sobre els quals s’assenta, que la creuen i l’envolten.

Quan va eixir publicada aquesta obra, algú va dir que la novel·la hauria d’haver estat escrita en valencià, però les circumstàncies polítiques i la decisió de la mateixa autora ho impediren.

Aquest any 2025 en què l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, a la qual l’extrema dreta vol ofegar, ha declarat Any Maria Beneyto, Llibres de la Drassana ha publicat la versió en valencià d’El río viene crecido. La traducció ha estat a càrrec de l’escriptora Carme Manuel, una traductora que ens ha oferit magnífiques traduccions d’autors anglosaxons. Quasi al mateix temps que ha aparegut El riu ve crescut, Vincle Editorial ha publicat La història de Mary Maclane, escrita per ella mateixa.

Carme Manuel ha fet un gran treball, apostant en els diàlegs per una llengua genuïna i acostada al parlar popular. Com a lector, m’ha fet sentir còmode i des de les primeres pàgines he oblidat que era davant d’una traducció.

La ciutat que ens descriu Maria Beneyto és la València grisa del franquisme, la dels poblats marítims, la dels barris populars del centre i el costat nord del riu, la dels grups de barraques al llit del riu, la de l’Albufera, la de les riques beates que intervenen en la vida familiar dels pobres, la de la tinya.

I la del riu, amb una presència silenciosa que de colp i volta trenca la quotidianitat, es torna boig i destruïx tot allò que tant havia costat alçar.

Aquesta és una novel·la de personatges: el vell pescador i la seua filla, la família d’emigrants malaguenys, el cec Isidre i la seua dona... És la València que va des de finals dels quaranta a l’any 1957, una dècada de fam i misèria, situada entre dues riuades.

Maria Beneyto reflectix molt bé, amb dosis de tendresa, la situació dels personatges i els seus anhels i somnis. Personatges que viuen immersos en la necessitat de sobreviure i fan la seua vida, i de colp i volta una mala nit el riu els la desfà.

És un relat que retrata a la perfecció una ciutat i un temps. Un llibre que ara s’ha recuperat en la nostra llengua i que situa Maria Beneyto com una de les grans escriptores valencianes del segle passat.

EL JO QUE NO MOR

 

Ferran Torrent, com el director de cinema nord-americà John Ford, és un magnífic creador de personatges, de protagonistes i d’antagonistes, però també d’una extensa galeria de secundaris que afegixen la sal i el pebre a les seues novel·les. Es tracta d’una col·lecció d’individus als quals la vida els ha propinat un grapat de colps baixos i algun que altre ganxo a la mandíbula.

El jo que no mor (Columna, 2025), la seua darrera novel·la, torna a tindre Regino com a protagonista: un equilibrista que sap moure’s com ningú sobre la fina línia que delimita la llei.

Ferran Torrent ens transporta fins a la dècada dels seixanta del segle passat per a contar-nos un relat d’espies. Una narració situada en el seu escenari predilecte, la ciutat de València i la seua àrea metropolitana, però en aquesta ocasió no és la dels barris d’obrers i menestrals, sinó la dels xalets dels burgesos a Rocafort i la del centre i l’Eixample, la València dels grans hotels i encara dels pocs turistes, que hui ja s’han convertit en una plaga i que acabaran fent que la Comunitat Valenciana siga un complex turístic o no siga.

Torrent teixix un entramat narratiu barreja de realitat i ficció. Diverses històries d’amor i desig s’entrecreuen. Ens fa recórrer els laberints més foscos de la societat franquista, d’un règim que dona refugi a criminals nazis. Una societat hipòcrita on els seus líders es consideren guardians de les essències de la cultura i dels valors occidentals. Som en plena guerra freda, al bell mig de la cursa espacial, i les grans potències lluiten per a donar refugi i cobertura als enginyers nazis. És el temps de quan els serveis d’intel·ligència israeliana donaven caça als jerarques nazis.

Regino és un individu que va a la seua, un tant cínic, lleial amb els seus amics i col·laboradors i amb una concepció molt personal de la justícia. Es mou com una anguila entre taurons i aconseguix eixir-se’n amb la seua sense conseqüències.

He llegit les novel·les de Ferran Torrent des que va aparéixer l’any 1986 En la gola del llop, que signava amb Josep Lluís Seguí, i he de dir que en aquesta ocasió l’he trobat més madur, reflexiu i intens.

Aquesta és una història d’espies, ja ho hem dit, però també de policies, de falsificadors d’art, de famosos que busquen en el desitjat anonimat viure una altra vida, és una història de lladregots, de traficants de drogues i d’assassins. Hi trobarem un triangle on es barregen el desig, l’amor, els interessos personals i l’ànsia de llibertat. Ferran Torrent sempre ha estat un autor d’una gran amenitat i en aquesta ocasió tampoc no ens defrauda, en aquest sentit. M’ha agradat, d’una manera especial, quan amb un gran ofici ens oferix alhora dos diàlegs de dues escenes diferents, ja que és quan arriba a un lirisme d’alt nivell però gens ni mica embafós.

DESMEMORIAT

L’escriptor de Catarroja (Horta Sud) Berna Blanch acaba de publicar en l’editorial benicarlanda Onada Edicions la que és la seua tercera novel·la, Desmemoriat. Abans havien aparegut a les llibreries una novel·la juvenil, Presència, i una segona de gènere fantàstic, Apunts d’altres mons, a més d’haver publicat al llarg de trenta anys quinze llibres de poesia.

Amb Desmemoriat Berna Blanch va obtindre el 26 Premi de Narrativa Ciutat de Sagunt. Som davant d’una novel·la realista, de la cruel i tossuda realitat que un bon dia assalta un individu amb un inquietant i dramàtic donant un colp de timó a la seua vida.

El relat adopta des d’un principi l’estructura d’un diari, un diari oral. Manté la força i l’agilitat, els tocs reiteratius del llenguatge parlat i col·loquial, ben adaptat al registre escrit que exigix la novel·la.

El protagonista s’adona a poc a poc que alguna cosa li passa. Va perdent memòria i de colp i volta l’assalta el temor. És un operari que revisa i instal·la alarmes en empreses i domicilis particulars. La pèrdua de memòria comença a afectar el seu treball, el desestabilitza emocionalment. Pres pel pànic que li genera la possibilitat de patir una demència senil o fins i tot un alzheimer precoç, decidix enregistrar una mena de diari sobre allò que creu que li està passant, com es va sentint i el pànic que li provoca quedar-se sense records, sense paraules.

El lector va veient com evoluciona la malaltia que li origina llacunes en blanc i pèrdua de memòria, i com afecta el protagonista en el treball, en la vida familiar i en les relacions socials. En un principi es tanca en si mateix i construïx defenses per a sortejar els maldecaps que li causa en la seua vida diària, però també perquè no se n’adonen els altres d’allò que li està passant. Tem els estralls que li puga produir la malaltia, però també el rebuig i la incomprensió del seu entorn social més pròxim.

Berna Blanch utilitza per a crear aquest relat un univers laboral que coneix a la perfecció, que li és propi, i pareix com si ens estiguera parlant d’ell mateix o d’un company.

El text servix a l’autor per a reflexionar sobre les malalties mentals, la seua estigmatització, sobre la memòria i els records que conformen una part substancial de la nostra identitat, sobre les certeses damunt de les quals hem alçat les nostres vides, com també la pròpia consciència d’allò que creiem que és la realitat en què vivim.

La falta de comunicació, provocada per la por, li genera al protagonista frustració, aïllament i dolor. Quan un ésser humà necessita més dels altres, no pot deixar-los de costat i ha de compartir amb ells el calvari pel qual està passant.

No es pot combatre una malaltia des de la soledat i la ignorància, cal que algú que en sàpia faça un diagnòstic i esbosse un pla mèdic per a combatre-la.

Personatges i situacions reals en una història ben construïda, narrada en primera persona i que aconseguix fer partícips dels seus temors els lectors. Un relat intens, una passejada abrupta pel túnel fosc i incert d’una malaltia greu. Però Berna Blanch a la fi ens oferix la tènue llum de l’esperança.

SI ESCRIUS CÈLIA...

Edicions del Bullent publica, dins de la seua col·lecció Miratges, l’obra que l’any passat va obtindre el Premi Soler i Estruch, patrocinat per l’Ajuntament de Castelló (la Ribera): Si escrius Cèlia..., de l’escriptora Lliris Picó.

Som davant d’una novel·la curta narrada a dues veus. La primera, la d’una escriptora actual que després d’enviudar intenta refer la seua vida. La segona, la del personatge protagonista de la narració que l’escriptora té entre mans, Cèlia, una dona que després de la mort de la seua tia, amb qui vivia, es veu obligada a tornar amb la seua família i la misèria que l’envolta.

La història de Cèlia ens la narra ella mateixa en primera persona i és un recorregut per la vida d’una dona des de l’adolescència fins a la mort. Una trajectòria vital en què es veu obligada, per les circumstàncies, a acceptar amb resignació el seu rol de consort del metge-polític, de nora que té cura de la sogra, de cunyada d’origen social pobre, de mare.

L’escriptora, la protagonista de l’altre relat, és una dona independent, madura, amb fermes conviccions. Una dona que s’ha format i ha pogut elegir en la mesura del possible el seu destí. Una dona que es veu en un moment amarg de la seua vida, la de la pèrdua de la seua parella víctima d’un càncer. És el relat de després del gran naufragi, l’escalada per les parets de l’abisme fins a trobar la llum i noves il·lusions per a viure.

Mentre que en el relat de Cèlia les relacions són amb la família: l’oncle, el marit, la mare, la sogra, les cunyades, les germanes; en el de l’escriptora, les relacions són sobretot amb el veïnat, format per gent de classe treballadora, fills de l’emigració de la península i d’altres Estats. L’aparició de la mort dels altres acaba determinant, d’alguna manera, la vida de les protagonistes.

La literatura salva Cèlia i l’escriptora.

Cèlia, des de l’acceptació del seu destí: «La meua vida, ja dic, ha estat una vida plena de silencis», manté viva en la seua filla el somni d’escriure.

Dos relats que se’ns van oferint en paral·lel, protagonitzats per dues dones en dues èpoques diferents. Dues dones que s’enfronten des de la soledat al seu destí. Ben avançada la novel·la, acabarem descobrint que les dues línies argumentals paral·leles s’entrecreuen. Som baules d’una mateixa cadena, compartim amb els nostres avantpassats més coses de les que pensem i els devem més del que mai podem arribar a imaginar.

Una novel·la l’arquitectura de la qual ha estat dissenyada amb ofici i amb passió, on l’autora explora les relacions humanes, marcades pel temps i la cultura, així com el paper de la dona en la societat i la família al llarg dels darrers cent anys.

ABISME

 

L’editorial valenciana Vincle acaba de publicar la novel·la Abisme, de l’escriptor d’Algemesí resident a Barcelona Francesc Viadel.

Viadel és un narrador d’un realisme cru, intens, corrosiu. En Abisme ens descriu una part de la ciutat allunyada dels racons de postal per on pul·lulen desorientats ramats immensos de turistes. És la Barcelona dels barris obrers i marginals, dels tuguris on conviuen borratxos, rates, malfaeners i paneroles, la ciutat dels bordells, dels sensesostres. Una ciutat allunyada del paradís benpensant i burgés. Barcelona és l’escenari i també la coprotagonista.

L’altre protagonista és un individu de mitjana edat, fill de l’emigració valenciana. Es parla molt de l’emigració de murcians i andalusos a Catalunya durant els segles xix i xx i sovint s’oblida que durant dècades les majors onades d’emigrants provenien del País Valencià. El protagonista és un individu que amb un gran esforç ha aconseguit llicenciar-se a la universitat, tindre un lloc de treball que li garantix un bon nivell de vida, una dona guapa i intel·ligent i uns fills meravellosos, el somni lúbric dels fills de la classe baixa del segle xx.

Francesc Viadel ens el presenta en el moment just en què la seua sort és a punt de canviar. El seu cap, un individu sense a penes formació, malfaener, és a punt d’acomiadar-lo sense cap motiu. El comiat el seguix la ruptura matrimonial, la seua dona l’abandona amb els fills i els estalvis. Acaba d’esclatar la bombolla immobiliària i la crisi econòmica porta a les llistes de l’atur milers de treballadors i treballadores. El nostre protagonista és periodista, una professió que s’ha vist sacsejada per l’aparició de les noves tecnologies. Tot plegat li farà baixar escaló a escaló, planta a planta cap als diversos soterranis socials, a cada pas més llòbrecs, angoixants i tristos.

La informació sobre la situació social provocada per la crisi econòmica és desesperançadora, una informació encarnada en un personatge sense nom sota el qual s’endevina Santiago Niño Becerra, qui no va tindre en aquella dècada malsons amb ell i les seues prediccions?

Francesc Viadel és una de les plomes més afilades de l’actual narrativa valenciana, de fet la seua ploma té forma de bisturí i amb ella bisecciona i extrau les vísceres pudentes de la realitat social. Una realitat cruel que margina i expulsa de la societat, portant-los als límits de la demència i fins i tot superant-los, els individus que s’han trobat desplaçats i no troben un nou encaix productiu en ella.

Abisme és el retrat d’un perdedor, Viadel és un gran fabricant d’aquesta mena de personatges. Estem davant d’algú que té els seus somnis, però també les seues grans frustracions, un antiheroi que quan més castigat es troba encara és capaç d’un acte de dignitat que per desgràcia acabarà pagant car.

TERMINUS

 

L’any 2015 una novel·la d’un autor desconegut, Joan Benesiu, obtenia dos premis de reconegut prestigi: el Premi Llibreters i el Premi Crexells de Novel·la per Gegants de gel (Edicions del Periscopi). Una narració d’una ambició literària que va sacsejar el nostre casolà panorama literari.

L’any 2019 l’autor va tornar als prestatges de les llibreries amb un altre títol: Serem Atlàntida, un llibre també publicat per Edicions del Periscopi, que confirma la llarga llista d’expectatives que Joan Benesiu havia creat i, a més, ho feia amb un altre premi sota el braç, el Premi Ciutat de Barcelona.

L’any 2024 apareix la que és la seua tercera novel·la, Terminus, i ho fa en la mateixa editorial.

Joan Benesiu és un personatge un tant atípic. És un escriptor que després d’iniciar la seua carrera literària amb el seu propi nom, Benesiu és un pseudònim, va ser capaç d’aturar-se i reflexionar en profunditat sobre què volia fer realment i després reinventar-se. No va ser fàcil, però a la fi tant la crítica com el públic lector li ho han agraït.

Durant aquesta darrera dècada Joan Benesiu ha sabut crear un estil i una veu molt personals. Una manera d’enfocar la realitat filla d’un pensament marcat per una mirada filosòfica que posa en dubte i li pega la volta a tot allò que veu i sent. Joan Benesiu mai es queda en la superfície, sinó que gaudix capbussant-se fins arribar al fons marí on inventa o reinventa el seu propi univers.

No és ostatge de la trama narrativa. És conscient que en una novel·la cap de tot mentre es mantinga un fil argumental, encara que siga prim. En Terminus el fil el sosté Teresa, una professora de l’Escola d’Arquitectura que ha vist desaparéixer el seu alumne més brillant. El jove estudiant viu obsessionat per la recerca d’informació sobre un projecte que pretenia assecar la mar Mediterrània, Atlantropa. Terminus és un llarg viatge, en diverses etapes i en moments vitals diferents de la protagonista per Europa: París, Budapest, Alacant… Un viatge en el qual Joan Benesiu recorre el passat del continent tornant a esbossar les velles fronteres, unes fronteres que han estat font de conflicte, i ho fa per a després dibuixar una altra Europa possible.

Terminus és el lloc on acaben els projectes que no es pogueren realitzar.

Joan Benesiu, entre altres qüestions, reflexiona sobre el necessari espai vital de les nacions i la voluntat d’aquestes d’eixamplar-lo. Sobre les relacions humanes com a individus i com a tribus. Sobre l’espai i la voluntat de transformar-lo en el nostre benefici. Sobre arquitectura. Sobre els sentits i en especial el de la vista, el qual ha imposat la seua dictadura a la resta. Vivim en una societat superficial on mana la imatge que es projecta i contra la qual es revolta Joan Benesiu, un escriptor que ens convida a gaudir dels altres quatre sentits. Un escriptor que ens ensenya a mirar d’una manera obliqua el món, obligant-nos a fer-nos preguntes.

Terminus és un llibre intens i amé, allunyat d’un simple passatemps de diumenge per la vesprada. Una aposta decidida per la literatura en majúscules.

 

ERA FORASTER I EM VAU ACOLLIR

 

Lourdes Boïgues, l’escriptora de Simat de la Valldigna (la Safor), ens oferix la novel·la més ambiciosa de les que ha escrit fins ara. Boïgues és coneguda i reconeguda com a autora de narrativa infantil i juvenil, encara que des de fa uns anys ha començat a conrear la novel·la per a adults amb títols com Fills de la fam i Dibuixa’m el cos.

Aquest setembre, en Lletra Impresa Edicions, ha publicat la novel·la històrica Era foraster i em vau acollir, un relat extens on barreja la intriga amb el retrat d’un moment històric, finals del segle xiv, i el paisatge en què se situa l’acció, la Valldigna, i en menor mesura la ciutat de València. L’epicentre del relat és el monestir cistercenc de Santa Maria, quan la Valldigna és habitada per una important comunitat musulmana. De colp i volta l’aparent tranquil·litat de la vall es veu trencada per tot un seguit d’esdeveniments, incendis, assassinats... que aparentment no tenen cap nexe en comú, però que complicaran la convivència entre sarraïns i cristians i entre vassalls i senyors. Les intrigues i misteris augmenten a mesura que la narració avança. La clau que obrirà la resolució de tots els misteris està en l’origen d’un jove monjo, un origen que ell mateix desconeix.

Lourdes Boïgues, amb un gran coneixement de la història i del paisatge passat i present de la Valldigna, es recrea en la narració detallant-nos amb un punt de lirisme cada racó d’aquesta rica contrada situada entre les comarques de la Ribera, la Safor i oberta a la mar Mediterrània. Racons alguns dels quals ja desapareguts, altres transformats per la voracitat de les indústries de la construcció i del turisme. Hi ha ofici en la descripció d’aquests paisatges, i passió per un territori que estima i sent propi.

Era foraster i em vau acollir, sí, però l’acollença tenia un preu que el foraster desconeixia i que el lector descobrirà a mesura que avance en la novel·la.

Mentrestant, assistirem a un temps en què les relacions entre comunitats, però també entre individus, estan marcades per qüestions ètniques, religioses i de classe. També assistirem a les pugnes de poder dins de l’Església i fins i tot dins del mateix orde. Les pugnes entre l’aristocràcia i el clergat que tenen com a rerefons la lluita per les fonts de riquesa i el poder.

Un llibre que, sense menysprear cap dels anteriors de l’autora de Simat, és possiblement el millor dels que ha escrit fins ara.

Una novel·la entretinguda que ens retorna als temps forals del nostre petit país mediterrani.

Història i intriga en un relat que recupera el que ha estat el monestir més emblemàtic del Regne de València i que ara, des de fa unes dècades, es troba en un lent procés de restauració. Un llibre que ens fa sentir ecos de la millor narrativa històrica.

 

ENTRE AMICS

 

Després d’oferir-nos dos llibres de relats, Mala sort per a la fusta si naix violí i D’amor res, l’escriptor de la ciutat de Carlet (Ribera Alta) Antoni Martínez Bonet publica en Onada edicions la novel·la Entre amics.

Entre amics és una narració que partix de la mort inesperada del seu protagonista que alhora és la veu narrativa, l’escriptor Bernat Benavent. Traslladades les seues restes mortals al tanatori, aniran desfilant per davant d’ell amics, parents i coneguts.

Antoni Martínez Bonet, amb una prosa tocada per un cert lirisme, afila el seu humor, la seua ironia i amb un to sarcàstic ens mostra una galeria de personatges amb una idea de l’amistat un tant esbiaixada. Individus que ens podem trobar un dissabte a la nit sopant en qualsevol restaurant, que es diuen amics però que en realitat no ho són i no ho han sabut ser mai, si és que alguna vegada ho intentaren. Personatges amb els quals es compartixen hores de lleure, que saps de les seues grans i petites deslleialtats i traïdories, i que continues enganxat a ells per inèrcia, per por a no tindre ningú o per simple mandra, com passa amb algunes parelles. Relacions de suposada amistat que suportes millor després de prendre’t unes copes.

Antoni Martínez Bonet ens els presenta un, d’una manera fragmentària, com si foren les seues històries narracions independents, però en realitat són peces del gran trencaclosques en el qual s’ha convertit la vida de Bernat Benavent.

El relat és un exercici de memòria, passat per la veu d’aquell que ja no té res a perdre, perquè ja ho ha perdut tot, però que abans d’anar-se’n definitivament necessita passar comptes. Hi ha també com una voluntat per part de l’autor de construir amb aquest material el possible futur de cadascun dels personatges.

Hi ha amargura i tristesa en el relat, el protagonista s’ha adonat de les diverses mentides sobre les quals ha bastit la seua vida i ha basat unes relacions socials buides, superficials i enganyoses. Hi ha en la seua veu narrativa altes dosis de desencant i un cert to de revenja que li donen al relat un toc d’humor.

La majoria dels personatges, en un grau o altre, són pocavergonyes plens de misèries, fins i tot el mateix Bernat Benavent.

Entre amics és una sàtira de les relacions humanes, una denúncia de la falsedat d’aquells que ens diuen que ens estimen mentre ens van traint. De tota aquesta desfeta salva uns pocs amics que sí que ho foren, i això al lector li dona un punt d’esperança.

CALENDARIS DE CEL·LULOIDE

 

Per una d’aquelles casualitats de la vida, l’escriptor Rafael Escobar Martínez va nàixer a Burjassot, encara que es va criar a Manises, un poble marcat per la tradició ceramista, el pas del riu Túria i la proximitat a la ciutat de València i a altres municipis de l’Horta Nord i l’Horta Sud.

Escobar és un home nascut el 1942, uns anys abans que es produïra la gran allau emigratòria que canviaria d’una manera radical els pobles de la comarca de l’Horta tant a nivell urbanístic com social i cultural. Ens ho va explicar ell mateix l’any 2003 en el llibre El camí de les bardisses. També és un dels narradors valencians més importants de la seua generació, junt amb Josep Lozano, Isa Tròlec, Josep Lluís Seguí, Isabel-Clara Simó, Ferran Cremades i Arlandis i Albert Hernàndez i Xulvi. Ha estat reconegut, entre altres premis, amb L’Encobert de Xàtiva per La dona menuda o el Premi Andròmina dels Premis Octubre per L’últim muetzí.

A finals del 2023 va publicar el llibre Calendaris de cel·luloide en NPQ editores, un llibre en el qual torna a submergir-se en les aigües de la memòria personal i col·lectiva per a situar-nos en un poble de la comarca de l’Horta durant els anys cinquanta i seixanta del segle passat. El protagonista, que mai no trobem sol, ja que sempre és en companyia de familiars o d’amics, ens detalla la seua experiència com a espectador de cinema des de la més tendra infantesa.

L’ésser humà, en els seus primers vint-i-cinc anys d’existència, és un i són molts, tants com etapes per les quals passa. Són anys de creixement físic i emocional i també de formació personal. Uns anys de descobriments constants i de grans i petites passions, algunes de les quals es consumixen ràpidament.

En un país que va eixint lentament de la postguerra i en plena dictadura, on la censura és una constant, anar al cinema era per a la ciutadania com obrir una finestra per on s’escolaven diferents maneres de viure, paisatges canviants. Encara que les pel·lícules eren en blanc i negre, aquelles sessions de cinema eren les que realment donaven color a la vida.

Rafael Escobar, a través del seu personatge, ens parla de cinema, amb un llenguatge planer, sense la dolçor apegalosa d’una falsa nostàlgia ni el tast acadèmic d’un crític especialitzat. És la veu d’un xiquet, d’un jove com qualsevol altre del seu temps que conta a un amic, en aquest cas el lector, la pel·lícula que ha vist.

Veiem com va creixent el xiquet, com li sorgixen altres interessos, com va eixamplant els seus horitzons físics i mentals i com es desenvolupa la seua passió i coneixement del cinema.

L’important en aquest llibre és que no se centra en els títols, l’autor ens ho confessa, no som davant d’un tractat de cinema, sinó en els arguments, la fotografia, l’impacte que tot plegat va tindre en ell i en la gent que l’envoltava, també en la direcció quan aquesta mereix ser assenyalada.

Comença als cinemes del seu poble i acaba en els d’art i estudi de la ciutat de València, després d’haver passat pels cinemes de bona part de la comarca. Pel·lícules de sèrie B i altres que han arribat a considerar-se clàssics, tant espanyoles com europees i nord-americanes.

Veiem com aquell xiquet que col·leccionava cromos de pel·lícules acaba construint la seua pròpia visió sobre el que és un bon film, i a través del cinema acaba construint la seua opinió sobre la societat.

Rafael Escobar Martínez ha escrit un llibre que és un relat literari sobre relats visuals, però també un retrat d’una societat en temps canviants. Una narració escrita amb ofici, amenitat, estima i agraïment que no per això està exempta de crítiques a tindre en compte.

QUI DE CASA SE'N VA

 

Ho va anunciar fa una dècada a través de les xarxes socials, deixava de publicar nous llibres, el desencant havia fet forat en el seu ànim i Toni Cucarella, a qui molts consideràvem el narrador valencià amb un llenguatge més personal, guardà silenci. Fa uns mesos, de nou a través de les xarxes, l’escriptor de Xàtiva (la Costera) anunciava que tornava de la mà d’Amsterdam Llibres amb una altra novel·la sota el braç: Qui de casa se’n va.

Qui de casa se’n va a casa torna i la llar d’un escriptor de raça com és Toni Cucarella és la literatura.

Cucarella en aquesta novel·la ens oferix la seua millor versió, la del narrador que amb gran ofici s’ha construït un llenguatge propi amb elements de la llengua popular. Llegir les pàgines d’aquest llibre és assistir a una classe de llengua, d’una llengua viva, vibrant, gens ni mica ortopèdica, que et fa gaudir com un infant.

Ha sabut construir personatges que són una gran troballa, com ara Miquel, el protagonista, nòmada, desarrelat, sense una identitat clara, o l’oncle Cep, un exfrare, germà de la mare de Miquel que guarda en un orinal els contes que va narrant per les tavernes a canvi de vi; així com tota una galeria de personatges secundaris ben esbossats.

Des de la mort de la mare del protagonista i la trobada amb el seu oncle Cep, Miquel es veu obligat a fugir de Xàtiva i rodar primer per Catalunya i després per França. És un home que passa bona part de la seua vida a París, que ha assumit que no té una identitat i es considera un home que no vol parella permanent, ni fundar una família. Sap que la mare i l’oncle guardaven un secret familiar i durant anys ha covat el desig d’aclarir-lo.

Després de la mort de la seua darrera amant, vell i cansat, torna a la seua ciutat natal on un conegut li començarà a revelar una part encara minsa del secret que només ens contarà el mateix Miquel després de mort.

La novel·la està narrada en primera persona pel protagonista, amb un llenguatge que amb el pas dels anys es va omplint de gal·licismes. Ens descriu la Xàtiva fosca bruta de la postguerra habitada per personatges miserables i altres realment sinistres, la Xàtiva del boom immobiliari, l’emigració i la crisi. La França de l’exili, de l’emigració econòmica. El París de les cafeteries, les llibreries de vell i els bulevards, de Maig del 68. Hi ha una constant reflexió sobre qüestions com ara el sentiment de pertinença, els orígens i la identitat personal.

La novel·la és el relat de la vida d’un home sol que intenta cada dia sobreviure al present, però sobretot a un passat que abans de nàixer li va marcar el destí.

SI UN DIA OBLIDE RECORDAR

 

L’any 2022 l’escriptor de la ciutat de València Ivan Carbonell Iglesias va guanyar el Premi Blai Bellver de Narrativa que atorga l’Ajuntament de Xàtiva amb l’obra Si un dia oblide recordar, una novel·la que ha editat el 2023 Bromera en la seua col·lecció L’Eclèctica.

Ivan Carbonell Iglesias és un dels narradors valencians de la seua generació (va nàixer el 1979) amb un estil més personal. El trobem situat entre la fantasia i la realitat, amb components diversos de totes dues crea les seues narracions.

Un escriptor amb un bagatge com a lector ric i divers. Un individu interessat per la història i la cultura de les nacions celtes, per les llegendes artúriques, pel bestiari mitològic i per la literatura, i en especial per l’anglosaxona. De tot plegat agafa elements i els barreja amb el folklore màgic del nostres país, i amb el nostre catàleg d’escriptors i les seues obres.

En Si un dia oblide recordar tornem a trobar-nos amb el seu alter ego, Evian Cardona, obsessionat aquesta vegada amb el record d’un viatge a Irlanda que va fer en la seua primera joventut. Però no és amb Irlanda el pont que crea en aquesta ocasió Ivan Carbonell, la connexió és amb Oxford, la ciutat universitària que conserva encara viu el rastre d’escriptors com ara Robert Graves, Lewis Carroll, Javier Marías, Francesc Eiximenis, Lawrence d’Aràbia o J. R. R. Tolkien.

Aquesta connexió és un viatge a través de la literatura, del lloc i el temps d’on naixen els personatges i les seues històries, de les notes biogràfiques que marcaren la vida i obra dels escriptors, així com l’enllaç valencià amb tots ells i una petita col·lecció de bèsties mitològiques que el protagonista creu veure, com ara un unicorn o el gat d’Alícia al País de les Meravelles. Però hi ha també la maleïda realitat: mirades que no s’entengueren en el seu moment, preguntes que necessiten respostes, personatges que estranyament ningú recorda, clubs que oculten foscos secrets.

Com a lector, he tingut la sensació que Ivan Carbonell, en la primera part de la novel·la, em plantejava una infinitat de trames, però a mesura que anava avançant en la lectura aquesta percepció canvia i totes les trames anaven confluint i aclarien el relat.

Si un dia oblide recordar és un llibre que ens parla de l’estima per la literatura, de la necessitat de la fantasia i la importància simbòlica que aquesta encara té en les nostres vides, del respecte per la vida, de la memòria que hem de saber mantindre en bones condicions perquè no ens enganyen una vegada més aquells que s’han deixat seduir pel mal.