Joan Borja (Altea,
1968) és un dels principals actius de la cultura catalana al sud del País
Valencià. Un home amb una trajectòria acadèmica i cultural més que destacable.
Doctor en Filologia Catalana, autor d’estudis i llibres de divulgació,
assagista i editor.
L’any 2025 Joan
Borja va obtindre el Premi Ciutat de València d’Assaig Josep Vicent Marqués amb
el llibre Breviari d’amors nobles. No
és habitual que un jurat d’un premi d’assaig faça una aposta tan clara per un
gènere literari com l’aforisme, i aquesta és una decisió que els lectors hem
d’agrair. Al País Valencià tenim un dels grans referents de la producció
aforística en llengua catalana, Joan Fuster, però no és l’únic, sense eixir del
País Valencià hi ha altres autors que l’han practicada amb més o menys èxit:
Joan Garí Josep J. Conill, Maria Fullana, Agustí Peiró, Vicent Penya i qui
signa aquest article. Hi ha autors que oferixen els seus aforismes dins dels
seus dietaris: Vicent Alonso, Ramon Ramon, i altres. La nota negativa des del
meu punt de vista són les editorials, que publiquen aquests reculls en
col·leccions de poesia.
Joan Borja, amb la
publicació en Edicions del Bullent de Breviari
d’amors nobles, s’afegix a aquesta tradició inaugurada pel savi de Sueca.
El títol d’aquest
llibre de clares referències llorentines (vull dir de Teodor Llorente) és tota
una delícia per als qui gaudim amb el gènere. Per una banda, ens remarca la
brevetat dels textos, i per l’altra, l’estructura del llibre, alhora que ens
porta a la memòria aquells breviaris que temps enrere formaven part de les
lectures dels nostres ancestres. Soc de l’opinió que aquest llibre s’hauria de
llegir i rellegir com un breviari.
L’amor és l’eix al
voltant del qual giren les reflexions, els pensaments de Joan Borja, un amor
que l’obliga i ens obliga a tindre una mirada positiva, crítica i valenta sobre
les coses que ens envolten.
Joan Borja coneix
el gènere com a lector, però també com a jardiner expert d’aquests bonsais
literaris.
El breviari està
dividit en sis parts, en cadascuna de les quals Joan Borja reflexiona sobre
l’amor a les paraules, la civilitat, la bellesa, el coneixement, la vida i
l’amor.
Al nostre autor li
agrada jugar amb els mots, donant-li la volta de vegades al mateix aforisme que
ens acaba d’oferir, insinuant-nos que no tot ho hem d’agafar com a llei
inamovible. Mostra un gran sentit de l’humor. Ens fa una exposició que defuig
la rajola acadèmica i és clara i transparent. Alguns d’aquests petits torpedes
van directament a la línia de flotació dels discursos dominants, ja versen
sobre les relacions humanes, la literatura, la guerra o l’heroïcitat. La seua
és una veu profundament pacifista, demòcrata, progressista, que té una gran fe
en el poder de la paraula, en la cultura com a motor social, en la formació
acadèmica de l’ésser humà. Per a Joan Borja, aquells que es dediquen a la
formació de les noves generacions i els qui amb el seu treball milloren la
qualitat de vida dels seus congèneres, són els vertaders herois.
L’ésser humà, per
a Joan Borja, ha nascut per a la vida, per a la recerca de la felicitat i el
gaudi de l’alegria i de la bellesa, i no per a l’esclavitud, el dolor i la
mort.
Trobem en les
pàgines d’aquest llibre, a més d’un gran sentit de l’humor, una reivindicació
d’aquell sentit comú que, emboirats per tanta falsedat, trobàvem tant a faltar.
Un llibre que cal
llegir i fer-ho a poc a poc. La seua lectura ens portarà sense cap mena de
dubte a iniciar un diàleg fecund amb el seu autor.
