dimecres, 24 de març del 2021

VII


Nómadas, como el viento,

ningún desierto, ningún oasis nos era extraño.

Y al encontrarnos pisando los adoquines

de cualquier plaza o calle

siempre me preguntabas:

—¿Dónde vas, pare?

Aún por las calles, donde baila hip-hop la suciedad,

lo sigo escuchando, no es un espejismo del dolor.

—¿Dónde vas, pare?

—Al cementerio, hijo. Se me murió la alegría.


¡Madre mía, frente a la ausencia qué solos nos quedamos los vivos!

dilluns, 22 de març del 2021

PAC QUI DEU

 


El mallorquí Antoni Rodríguez Mir torna a la creació literària, si és que alguna vegada la va deixar del tot, amb l’aparició del seu tercer llibre. Pac qui deu (Lleonart Muntaner editor, Palma, 2020). Fa dues dècades, en la desapareguda editorial valenciana 7 i mig, publicà el llibre de poesia Cub de silencis i el recull de relats Nòmades, des d’aleshores ha participat en diverses antologies i en una carpeta d’art de la qual és coautor junt amb el pintor Pep Alaminos. La gestió política i el compromís amb el benestar del seu poble, Inca, i de les Illes Balears a nivell autonòmic li ha absorbit bona part del seu temps i de les seues energies.

Pac qui deu és una novel·la històrica, escrita des de la maduresa amb mestria i ofici. Un text ben documentat sobre el Regne de Mallorca en la segona dècada del segle xvi que ens descriu amb precisió de cirurgià les diverses raons de l’esclat de la revolta agermanada a l’illa de Mallorca, i que es venen a resumir en una mala administració, en la fallida econòmica, la fam de les classes més humils i el malestar social. Però Rodríguez Mir no ho tracta com un fet aïllat, sinó com una més de les revoltes que tingueren lloc durant el regnat de l’emperador Carles I en els diversos regnes hispànics, en especial a Castella, amb els comuners de Padilla, Bravo i els Maldonado, i el Regne de València, amb la Germania de Vicent Peris i l’Encobert.

El relat, un tant coral, té a través dels diversos protagonistes un component de narració d’aventures. Els personatges estan ben dibuixats, no sols amb els seus traços físics, sinó amb el seu caràcter i personalitat. Les escenes i els escenaris prenen els colors escaients i creen una atmosfera de vegades opressiva. Fins i tot no s’estalvia les tonalitats més vermelloses i crues provocades per una crueltat venjativa i psicopàtica, producte de l’ambició personal o de la defensa d’un poder absolut que se sent ferit.

Pac qui deu té diverses trames, la història de cadascun dels protagonistes, que transcorren paral·leles les unes a les altres i que de vegades arriben a confluir i d’altres a xocar d’una manera brutal. Cap cap de fil deixa penjat l’autor, i al final ens oferix un brillant tapís d’un temps i d’un país, la Mallorca del temps de la Germania.

Un relat intens i amé, que no patix com altres del mateix gènere d’un excés d’informació, que conté les dosis imprescindibles d’aventura, d’amor i tendresa, de complicitats, de misèries humanes i, sobretot, amb una tensió narrativa que atrapa el lector des de la primera a l’última pàgina.

La seua lectura m’ha fet pensar en l’obra de l’escriptor valencià Josep Lozano i el seu El mut de la campana, que com molt bé apunta el professor castellonenc Adolf Piquer «en les seues obres històriques recupera un model de llengua que s’emmiralla en el segle xvi». Rodríguez Mir ho fa també, sobretot a través dels diàlegs.

En el relat hi ha una gran versemblança, però també un intent gens ocult d’explicar a través d’uns fets del passat els vicis dels diversos poders hispans a través del temps fins al present.

divendres, 19 de març del 2021

VI

 



La timidez es una cadena

que me ató corto a una argolla

de silencios que intoxicó las complicidades.

Nunca tuve que pedirte un solo abrazo,

ni siquiera cuando todavía tenías la altura de un duendecillo.

Los abrazos me los obsequiabas tu.

Ahora los evoco, mientras surcan

mis curtidas mejillas

los ríos caudalosos de Babilonia

y se me abre la carne y la herida se llena de sal

al ser consciente de que no me concederás

nunca más ni una brizna de caricia.

dijous, 18 de març del 2021

TOTA FLOR SENSE COSSIOL

 


En tindre entre les mans el llibre de poesia Tota flor sense cossiol, amb el qual Joaquim Cano ha obtingut el V Premi Francesc Garriga, el primer que m’ha cridat l’atenció és que ha sigut editat per quatre editorials (quasi res porta el diari!): AdiA Edicions, Cafè Central, La Breu edicions i Edicions del Buc, quatre segells independents de diversos punts geogràfics dels PPCC.

Tota flor sense cossiol apareix en el número 5 de la col·lecció de poesia que porta el nom del desaparegut poeta de Sabadell autor de títols com ara La nit dels peixos o Tornar lluny. És el primer llibre de Joaquim Cano, un autor de la Nucia (Marina Baixa) nascut l’any 1995, un recull de trenta-sis poemes dividit en quatre apartats.

El primer, Llavors, el conformen deu poemes breus de cinc versos cadascun, on Joaquim Cano amb una imagineria rica, sintètica i contundent va preparant les sements que han d’iniciar el procés de germinació i creixement difícil, si no impossible, de cancel·lar quan arribe la nova primavera.

El segon, Flors, el formen tretze poemes de més llarga extensió, més diàfans però no per això menys intensos, on barreja d’una manera desimbolta el vers lliure amb els poemes en prosa. I on ens diu quin és el seu parer sobre la funció del poeta dins del poema, la de destructor del silenci per a encabir-lo com siga en una partitura en la qual, junt amb el so de les paraules, acabarà conformant-se una melodia? O de jardiner més que de músic que farà possible que germine el vers i aparega la flor o les flors de la bellesa?

El tercer apartat, Cossiols, amb deu poemes de vers lliure, en els quals des d’una necessitat de llibertat creativa reivindica els mots com a eines de creació però també d’expressió del dolor, de la paüra al buit que al cap i a la fi no és més que la mort. El desig d’escriure per a sentir-se rescatat de la foscor i del silenci.

I tanca el llibre l’apartat que titulat Tota flor sense cossiol, amb només tres poemes, on la creació poètica es vista com un esquarterament dels mots, en les vísceres dels quals el poeta busca respostes a tantes preguntes que la nit embolcalla.

Cap flor necessita un test per que la continga, només una terra ben adobada on germine la seua llavor.

Un llibre que, a més d’oferir-nos una veu i una mirada personal, sorprenentment madura i amb moments que m’han paregut brillants, és al mateix temps una magnífica presentació per a un autor que de segur no serà flor d’un dia.