CREUAR L'INSTANT

Mislata és una ciutat encaixonada entre el llit vell del riu Túria i l’avinguda del Cid de la ciutat de València. Un territori amb una de les majors densitats de població per quilòmetre quadrat del País Valencià. Des de fa unes dècades, l’ajuntament organitza un certamen de literatura breu en les modalitats de poesia i narrativa, les obres guardonades del qual són publicades en una cuidada col·lecció de quaderns. El certamen compta amb un cert prestigi, entre els que han rebut el guardó hi ha algunes de les millors plomes del país.

L’edició de quaderns o plaquets literàries ha tingut una certa tradició a terres valencianes, pense ara en l’extraordinària col·lecció de La Forest d’Arana, la fantàstica de la revista Tuacte a les comarques del sud o la més humil de Quaderns de Rafalell a l’Horta Nord. Actualment només Edicions 96 manté una col·lecció de plaquets de poesia.

Però tornem a Mislata. L’any passat el premi de poesia va recaure en l’obra Creuar l’instant, del poeta Josep Micó Conejero. Micó és un home que ha començat a oferir a l’escàs públic lector les seues col·leccions de poesia a una edat madura, després d’una profunda reflexió i d’haver buscat el mestratge no sols en els llibres sinó també a través dels pocs tallers de creació poètica que han oferit i oferixen les dues universitats públiques del cap i casal.

Creuar l’instant és una col·lecció de dèsset poemes, dividida en dos apartats, Frontera I, que encapçala una cita de Joan Fuster, on fa una definició sobre l’amor i una altra sobre la vida, i Frontera II, amb una cita del mallorquí Blai Bonet que ens parla sobre l’amor. No són cites elegides a la babalà, són pistes precises d’allò que ens trobarem tot seguit.

Estem davant d’un pomell de versos lliures d’extensió diversa acompanyats d’un grapat de proses poètiques.

El món és ple de fronteres, fronteres físiques i fronteres mentals. Barreres que ens impedixen avançar i també trobar-nos amb nosaltres mateixos i els altres. Davant de les quals tenim poques opcions, aturar-nos i aprendre a conviure amb elles o enfrontar-s’hi, apamar-les per a tot seguit superar-les. Creuar a l’altra banda tot destruint-les i inaugurar un nou temps per abandonar els moments terribles en què el temor ens impedia gaudir de la llibertat, de la felicitat, de l’amor i de la vida.

En Creuar l’instant he trobat un Josep Micó amb una poètica més personal que s’alça en aquesta ocasió sostinguda sobre els pilars que construïx amb un ritme intern sosegat i la imatge, una imatge concisa, continguda en uns versos allunyats d’una certa narrativitat. Una poesia amb una certa tendència al simbolisme i a l’hermetisme que l’allunya de treballs anteriors.

Un poemari breu però intens, que invita constantment a la lectura i a la reflexió. Un poemari que esperem que no passe desapercebut.

ROMANDRÀS

Romandràs és el tercer poemari que dóna a la impremta l’escriptor d’Antella (la Ribera Alta) Josep Micó Conejero. Es tracta d’un recull de poemes escrits des de l’experiència, des de la maduresa vital d’un autor que ha aprés a base de colps a ser fort i a guanyar la seua llibertat individual; ha estat publicat per Ianua editora, una editorial tot terreny que sol publicar en gallec i castellà; i prologat per la poeta de Nules (la Plana baixa) Marisol González Felip.

Ja en el primer poema, Estigmes, Josep Micó, amb una rotunditat diàfana, deixa clar el seu posicionament ètic davant de la vida, un posicionament que alça des del conegut poema de Maria Mercè Marçal: «A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel», en el qual, a més de definir-se com a rebel, gai, nét de leprós, fill d’una mare adoptada, de classe baixa i nació oprimida, ens informa que no suporta la hipocresia. No podia ser d’una altra manera per a aquell que al llarg de la vida n’ha hagut de suportar tanta que a la fi l’ha arribat quasi a ofegar.

Romandràs és un llibre valent, on l’autor fa una mirada al seu passat per a retrobar-se amb la gent que d’una manera o altra li va marcar la vida: l’avi leprós, el pare que se’n va i torna de l’exili amb el passaport dels desheretats, la societat franquista amb la impostura de banderes, la persecució de la llengua familiar, i una escola i un temple freds. Les relacions amb la mare i els altres membres de la família, l’opció sexual...

La memòria i les glopades d’imatges que transporta, imatges que sovint encara li couen a l’autor i que el pas del temps no ha sabut parar l’angúnia que li generen, així com el dolor de les absències marquen el batec d’aquest poemari.

Micó, deixant de banda la definició de poeta que fa Fernando Pessoa: «O poeta é um fingidor», fa un enorme exercici d’honestedat, i no el porta a terme per a llepar-se les ferides, bona part de les quals no han cicatritzat i resten obertes, sinó per a buscar la veritat, les veritats de la seua vida, enfrontar-se amb les maldats i els egoismes que li ha tocat patir. Per a recuperar, també, l’estima i l’afecte d’aquells que ja no són. Per a fer inventari dels espais compartits, crònica dels moments d’alegria, de pau, de malaltia, viscuts de vegades amb esperança, altres amb resignació. Perquè el passat ens pertany, ens conforma i en ell habiten per a sempre els nostres éssers estimats, espectres nodrits amb la llum de la memòria.

Josep Micó ha escrit un poemari intens, personal, amb uns versos lliures i unes imatges diàfanes capaces de recrear un espai i un temps amb els quals ha sabut convocar amb lucidesa el seu passat.

"PELS ULLS TREMOLA LA CARN" DE JOSEP MICÓ

(A la biblioteca de la Societa Coral El Micalet de València, 18 d'abril de 2013, d'esquerra a dreta els poetes  Manel Alonso, Josep Micó, Elena Escribano i Ivan Brull)

Pels ulls tremola la carn de Josep Micó (col·lecció Mil poetes i un país. Editorial Germania, Alzira, 2013)  és un llibre que ens parla d’un dels gran temes de la literatura universal, el desig. Venim d’una cultura de la culpa, una cultura que no creu en la presumpta innocència de l’ésser humà i de les seues passions. Som culpables des del mateix moment en què naixem, perquè la nostra pròpia existència és fruit del pecat, un pecat perdonable ja és necessari per a la procreació. Així i tot se’ns recomana que la sexualitat quede arraconada, oculta en un àmbit privat i que no ens lliurem a ella amb alegria i joia sinó amb una certa resignació ja que cal calmar la bèstia que portem dins. Si la nostra sexualitat no entra dins dels cànons d’allò que se’n diu normal, una part de la societat ens convertirà en diana de les seues burles, quan no l’ase que rebrà els pals del seu odi més irracional, obligant-nos a patir i a convertir-nos en actors que interpreten un paper hipòcrita.

Som en un temps contradictori en el qual pareix que ja ha arribat el moment d’encendre els llums, aclarir ombres, perdre la disfressa i viure diàfanament i intensament el desig que ens crema a dins, però per altra banda s’està covant de nou l’ou de la serp de l’odi contra aquell que s’atreveix a rebel·lar-se i revelar la seua identitat sexual, la qual cosa fa que escriure i publicar uns versos com aquest siga encara una gosadia, una gosadia necessària.

El desig és una menja que ens alimenta i que podem apaivagar però que prompte es torna a despertar amb fam, som animals addictes a les carícies.

El desig com un poltre salvatge podem tractar de domar-lo, per a tindre un cert control i poder gaudir més de tots els petits tresors que ens passarien desapercebuts si el deixaren ens deixarem anar embravits.

Domar el poltre és deixar que la mirada prenga la iniciativa assaborint la bellesa que ens regala l’altre, després anirem deixant pas a la resta dels sentit, l’olfacte que ens seduirà i arrancarà del nostre cervell emocions intenses i primitives, l’oïda que ens servirà per a captar la tonada de la veu suggeridor, el tacte que usarem per a recórrer la geografia sobre la qual ens desfarem com un terrós de sucre, el gust que ens servirà per a tastar les textures dels àpats de la passió carnal.

Pels ulls tremola la carn és un poemari ple de sensualitat i sexualitat, és un cant al desig que naix de la mirada i que després es consumeix o no, un cant que naix de la pròpia experiència i des d’allò que s’anomena poesia de l’experiència es canta.

Un desig homosexual, malvist i perseguit per una part de la societat. Un cant a la carn, que com deia Ausiàs March, vol carn. Un cant lliure que reclama llibertat i respecte.