LA CONDICIÓ VALENCIANA, SEGONS JOAN FRANCESC MIRA

Fa uns anys, en un dinar amb Joan Francesc Mira, just després d’haver decidit l’obra guardonada en un premi literari, se’m va ocórrer preguntar-li si tard o d’hora tenia previst publicar un dietari. El poeta i artista plàstic Manuel Bellver, que ens acompanyava, em va mirar per damunt de les ulleres i va contestar: «No li fa falta, els seus articles són el seu dietari», Mira guardà silenci, tinc la impressió que Bellver, un home sagaç i intel·ligent, l’havia encertada de ple.

Hereu llarg, al meu entendre, de Montaigne, Josep Pla i Joan Fuster, Joan Francesc Mira és un home que a l’hora d’escriure partix del seu jo. No és tan sols de la mirada, de la seua capacitat d’anàlisi,  del seu bagatge cultural, del que parle, sinó, també, de la seua experiència vital, dels seus records, dels productes de les seues converses, dels seus gustos i de les seues dèries.

En els seus articles l’escriptor es fon amb l’intel·lectual i l’home, convertint-se en guia i protagonista i de vegades en matèria primera. Les seues paraules tenen la capacitat d’entaular una complicitat amable amb el lector, amb el qual iniciarà un diàleg intel·ligent sobre la realitat que ens envolta, no exempt de confidències.

Els articles de Mira tenen també la capacitat de recrear el món d’on naix i s’ha nodrit la seua mirada, així com de construir un autoretrat, el d’un individu apassionat per les diverses formes de la cultura.

Bromera, en la col·lecció Els nostres autors/Biblioteca Joan Francesc Mira, publica un nou recull d’articles apareguts en diversos mitjans de comunicació entre els anys 2011 i 2012, que tenen, tal com ens informa el títol, el seu nexe en comú en La condició valenciana. Als articles se li suma un petit assaig, que fou emprat l’any 2006 com a lliçó inaugural de la Universitat d’Estiu de Gandia: Valencians: mites i representacions, en el qual continua aprofundint en la qüestió.

Joan Francesc Mira no ha estat mai un d’aquells intel·lectuals que des de la seua torre de vori han observat i escrit sobre la realitat que l’envolta. Al País Valencià, només per optar per una de les dues llengües oficials com a vehicle d’expressió literària, ja es pren partit. Mira, a més, ha estat candidat en unes eleccions, president d’ACPV... La condició de valencià, de valencià compromés amb la llengua i la cultura del país, l’ha fet interessar-se i reflexionar sobre la societat de la qual forma part, i ho ha fet com a antropòleg, escriptor, ciutadà i com a vell militant valencianista que les ha vistes de tots els colors i que ha patit en carn pròpia i en la dels seus companys de viatge i amics el flagell de l’autoritarisme, de la demagògia, de l’antintel·lectualisme, de la intransigència i del feixisme.

Mira, en aquest ampli recull d’articles, ens confessa la seua estima i preocupació per aquest petit país al qual li costa definir-se. Ens parla de situacions reals, algunes més pròpies d’un sainet d’Escalante que d’una nació europea del segle XXI, de personatges entranyables que li han deixat un buit enorme en marxar i d’altres que l’han omplit de vergonya, de l’evolució política i cultural d’un país que no acaba de saber cap a on va. I ho fa amb honestedat, des del bagatge de l’àmplia cultura que posseïx i la llarga experiència que li ha donat el fet de viure en primera línia els grans i petits debats identitaris valencians.

El nostre autor té una gran capacitat de comunicació i sap dir les coses amb intel·ligència i claredat. La seua manera d’exposar les seues reflexions és molt personal, sovint partix d’una experiència, d’un afer anecdòtic i evoluciona per acabar fent una anàlisi incisiva sobre allò que el preocupa.

La condició valenciana és un llibre que en un altre país potser no haguera estat necessari, però que en el nostre es fa imprescindible.

DEL PODER I LA CULTURA

Hi ha autors als quals els ressenyistes i opinadors de llibres ens veiem obligats a presentar tot just abans d’iniciar el comentari sobre l’obra, per situar-los en un temps i un context. Aquest no és el cas. Joan Francesc Mira és un home que, per la seua llarga i prolífica trajectòria com a narrador i assagista, és de sobra conegut.
Hi ha autors que necessiten presentar-se als possibles lectors amb una important tensió d’estil en els seus textos, mesurant extremadament el pes de cada mot. Aquest tampoc no és el cas de Joan Francesc Mira: el seu estil és clar, senzill, àgil i directe. És sabedor de quin és el seu públic i s’hi adreça amb la familiaritat i la confiança d’aquells que han sigut companys.
Afirmava Enric Soria en el pròleg del llibre Sermonari laic, «que al gremi de predicadors han estat secundats per una gent d’ofici i confessió difícil d’escatir que té la gosadia d’opinar». Un d’aquells autors valencians que té aquesta gosadia és sens dubte J. F. Mira, el qual torna en aquest llibre, Sobre ídols i tribus (Editorial 3i4. València, 1999), a tractar algunes de les diverses qüestions que com a articulista i assagista l’han ocupat i preocupar al llarg del temps: la relació entre el poder i la cultura, la nació i la identitat.
Es tracta d’un llibre dividit en tres parts, on J. F. Mira, per a fer el seu plantejament, va fins i tot a la recerca dels orígens de les paraules sobre les quals gira l’assaig i el naixement dels seus significats actuals, com ara cultura, política, estat. Així com la seua evolució des de l’accés al poder d’una nova classe social, la burgesia i la creació dels estats nació.
La cultura, eixa abstracció que engloba tantes activitats de l’ésser humà, i que el seu significat té l’origen en el mot cultiu, s’ha convertit en una eina, en una nova religió, al parer de Mira, creada, nodrida i usada pel poder en el seu benefici.
El paper de la universitat, una institució d’origen medieval, com un espai més de la mítica del poder que no del conreu de l’esperit que hauria de ser la cultura, és qüestionada des de la política, però no la política com les diverses qüestions que afecten els ciutadans, sinó com a veu o portaveu del poder. Al mateix temps, J. F. Mira alerta sobre el perill que la universitat puga convertir-se en una eina de creació d’especialistes, de professionals competitius i no un lloc de formació i enriquiment espiritual dels ciutadans.
En la segona part, reflexiona sobre les nacions (les tribus), des del concepte nació com a identitat i identificació dels components de la tribu. Una temàtica habitual en la seua obra i que respon a la preocupació que té com a pensador i ciutadà d’una nació sense estat, també posat en les coses de la polis.
La tercera part té dos capítols, un que enllaça d’alguna manera amb la segona part. De fet, malgrat les diverses parts en les quals està dividit el llibre, tot resta lligat, per tot allò de la identitat, en aquest cas la seua com a escriptor. I una segona sobre la fi del món, una qüestió quasi obligada en aquest final de mil·lenni.
Així i tot, al meu parer aquest no és un dels llibres més brillants de J. F. Mira. Personalment, em quedaria amb altres títols; això sí, la seua lectura és àgil, entretinguda i invita constantment a la reflexió: quasi res.

EL PROFESSOR D'HISTÒRIA

Un personatge, Manuel Salom, que enceta l’hivern de la seua vida amb el trist i dramàtic bagatge d’un fill que s’ha suïcidat i la càrrega d’una dona amb una malaltia degenerativa; un home intel·ligent, culte, que abandona de colp i volta la seua faena, que ven la casa familiar i es desfà dels seus llibres, que canvia d’imatge i d’hàbits, un personatge desconcertat davant del temps que li ha tocat viure... Aquest individu més la seua ciutat, València, vista a través de la seua particular mirada, són els protagonistes de la novel·la El professor d’història, amb la publicació de la qual Joan Francesc Mira tanca una trilogia que va encetar amb Els treball perduts (1989) i que va continuar amb Purgatori (2003). Tres novel·les de gran nivell en què Mira, seguint els passos d’un individu solitari i peculiar, reflexiona sobre diversos aspectes del present, passat i futur de la ciutat de València.
En El professor d’història (on l’acció és escassa i l’estructura aparentment senzilla) he trobat un narrador que amb una prosa acurada és capaç d’esbossar en quatre paraules un personatge i alhora de pintar-nos un gran mural, ple de llums i d’ombres (a destacar la que fa des de dalt del Micalet).
Mentre llegia aquesta novel·la he tingut la sensació d’assistir a la fusió perfecta del Mira assagista i articulista amb el Mira narrador. Una fusió esplèndida que dóna fruits en passatges de gran profunditat i bellesa. La novel·la està plena de petits i grans artefactes d’opinió, de reflexió sobre temes transcendents i intranscendents que la convertixen en un gaudi per a lectors exigents que busquen sota les llambordes dels mots l’arena del pensament.
Hi ha una primera part del llibre on la ciutat protagonista és aquella que gira al voltant dels cèntrics carrers de sant Vicent, Guillem de Castro, Pelaio, Matemàtic Marzal, la ciutat que ha vist veure nàixer i morir unes quantes generacions de la seua família, una ciutat que perd dia a dia la seua singular fisonomia i el seu veïnat tradicional. En la segona part prenen protagonisme les barriades de recent construcció al voltant de la Ciutat de les Arts i les Ciències, unes barriades fruit de les polítiques expansionistes, depredadores, dels darrers trenta anys.
En un cert moment Mira ens diu: «... i si un home és la seua professió, la cara pròpia exhibint la seua història pròpia acumulada, i és les coses que ha fet, les seues possessions, la casa on ha viscut, els seus actes i els seus objectes i pensaments passats i acumulats també, i els seus amics i, col·legues i ciutat, llavors potser ell haguera gastat ja més de mig any a no ser res...».
Doncs d’això es tracta, tant la ciutat com el personatge han abandonat tot allò que els ha dotat d’una personalitat pròpia per a convertir-se en un espantall sense ànima, ja que d’alguna manera l’han venuda com un nou Faust.