dijous, 8 de gener de 2015

LA CONDICIÓ VALENCIANA, SEGONS JOAN FRANCESC MIRA


Fa uns anys, en un dinar amb Joan Francesc Mira, just després d’haver decidit l’obra guardonada en un premi literari, se’m va ocórrer preguntar-li si tard o d’hora tenia previst publicar un dietari. El poeta i artista plàstic Manuel Bellver, que ens acompanyava, em va mirar per damunt de les ulleres i va contestar: «No li fa falta, els seus articles són el seu dietari», Mira guardà silenci, tinc la impressió que Bellver, un home sagaç i intel·ligent, l’havia encertada de ple.
Hereu llarg, al meu entendre, de Montaigne, Josep Pla i Joan Fuster, Joan Francesc Mira és un home que a l’hora d’escriure partix del seu jo. No és tan sols de la mirada, de la seua capacitat d’anàlisi,  del seu bagatge cultural, del que parle, sinó, també, de la seua experiència vital, dels seus records, dels productes de les seues converses, dels seus gustos i de les seues dèries.


En els seus articles l’escriptor es fon amb l’intel·lectual i l’home, convertint-se en guia i protagonista i de vegades en matèria primera. Les seues paraules tenen la capacitat d’entaular una complicitat amable amb el lector, amb el qual iniciarà un diàleg intel·ligent sobre la realitat que ens envolta, no exempt de confidències.
Els articles de Mira tenen també la capacitat de recrear el món d’on naix i s’ha nodrit la seua mirada, així com de construir un autoretrat, el d’un individu apassionat per les diverses formes de la cultura.
Bromera, en la col·lecció Els nostres autors/Biblioteca Joan Francesc Mira, publica un nou recull d’articles apareguts en diversos mitjans de comunicació entre els anys 2011 i 2012, que tenen, tal com ens informa el títol, el seu nexe en comú en La condició valenciana. Als articles se li suma un petit assaig, que fou emprat l’any 2006 com a lliçó inaugural de la Universitat d’Estiu de Gandia: Valencians: mites i representacions, en el qual continua aprofundint en la qüestió.


Joan Francesc Mira no ha estat mai un d’aquells intel·lectuals que des de la seua torre de vori han observat i escrit sobre la realitat que l’envolta. Al País Valencià, només per optar per una de les dues llengües oficials com a vehicle d’expressió literària, ja es pren partit. Mira, a més, ha estat candidat en unes eleccions, president d’ACPV... La condició de valencià, de valencià compromés amb la llengua i la cultura del país, l’ha fet interessar-se i reflexionar sobre la societat de la qual forma part, i ho ha fet com a antropòleg, escriptor, ciutadà i com a vell militant valencianista que les ha vistes de tots els colors i que ha patit en carn pròpia i en la dels seus companys de viatge i amics el flagell de l’autoritarisme, de la demagògia, de l’antintel·lectualisme, de la intransigència i del feixisme.


Mira, en aquest ampli recull d’articles, ens confessa la seua estima i preocupació per aquest petit país al qual li costa definir-se. Ens parla de situacions reals, algunes més pròpies d’un sainet d’Escalante que d’una nació europea del segle XXI, de personatges entranyables que li han deixat un buit enorme en marxar i d’altres que l’han omplit de vergonya, de l’evolució política i cultural d’un país que no acaba de saber cap a on va. I ho fa amb honestedat, des del bagatge de l’àmplia cultura que posseïx i la llarga experiència que li ha donat el fet de viure en primera línia els grans i petits debats identitaris valencians.
El nostre autor té una gran capacitat de comunicació i sap dir les coses amb intel·ligència i claredat. La seua manera d’exposar les seues reflexions és molt personal, sovint partix d’una experiència, d’un afer anecdòtic i evoluciona per acabar fent una anàlisi incisiva sobre allò que el preocupa.
La condició valenciana és un llibre que en un altre país potser no haguera estat necessari, però que en el nostre es fa imprescindible.