dijous, 1 de gener de 2015

QUÈ TROBAREM DINS DEL CAMP D'HERBA?


Com a lector habitual de novetats literàries valencianes, vull dir de textos d’autors valencians en llengua catalana, trobe que cada any apareixen dos o tres títols que estan sobre la mitjania i que aconseguixen atrapar-me, seduir-me i fer-me gaudir d’allò més. Per a fer-se amb aquestes joietes cal estar atent, no fiar-se dels resultats dels certàmens literaris i escoltar l’opinió de lectors sense amics ni interessos en el sector.
Enguany, i encara estem en el mes de juliol, he tingut la sort de gaudir de dos textos de prosa que entrarien en aquesta categoria, i no perd l’esperança de trobar-ne algun altre més. Un d’ells és de ficció, La cinquena planta de Manuel Baixauli, i l’altre de no ficció, Dins del camp d’herba (dietari 2009-2012), de Ramon Ramon. Del primer en el seu moment ja vaig escriure i publicar en premsa unes ratlles, del segon ho faré ara.
Ramon Ramon (Catarroja, 1970) és un dels poetes més interessants apareguts en la dècada dels noranta al País Valencià, i això no és dir qualsevol cosa, ja que estem parlant d’una generació amb una formació sòlida que ha anat construint una obra consistent, una generació amb veus tan interessants com les de Josep Porcar, Begonya Mezquita, Maria Josep Escrivà, Alexandre Navarro, etc.
Ara, i seguint l’estel d’altres poetes, com la del seu estimat Ramon Guillem, un personatge que junt amb l’editor Vicent Olmos té una presència destacada en el llibre, ens oferix un dietari que va més enllà d’un simple quadern de bitàcola on apunta la navegació quotidiana d’un home introvertit i apassionat.


Dins del camp d’herba (Perifèric edicions, Catarroja, 2014) és un dietari que es llig com una novel·la. Un llibre en el qual el protagonista és el mateix autor, un individu que es retrata amb valentia en cada frase. La seua mirada abasta tot el seu univers i fins i tot més enllà. És un volum on trobem literatura memorialística, un apartat on la família és peça fonamental i al capdavant de la qual situa l’àvia i sobretot el pare, el record dels quals li servix també per a escriure, des d’un punt de vista subjectiu, de vegades amb emoció continguda, sobre les vicissituds històriques per les quals ha passat la gent d’aquest país el darrer segle. Trobem literatura sobre literatura, narrativa de viatges, El quadern de Cambridge i El quadern de Dublín; l’esbós de pobles i ciutats on ha viscut o ha tingut una vinculació familiar com ara Catarroja, Massanassa, Oriola, Peníscola, Elx, i les anteriorment anomenades Cambridge i Dublín, de les quals, a més de contar-nos el seu solitari deambular pels carrers, places i museus, ens oferix una panoràmica sociològica no exempta d’ironia. Retrats de personatges i de la seua obra en quatre precises pinzellades, Garcia i Grau, Vicent Penya, etc.; reflexions agosarades sobre art, música, sobre diversos aspectes de l’alliberament nacional irlandés i les seues contradiccions, i les diverses mirades dels seus intel·lectuals, així com del fet nacional propi, ja que Ramon Ramon se sap membre d’una comunitat nacional sense Estat, se sap ciutadà conscient que discrepa del discurs polític majoritari, un discurs populista, xenòfob i excloent que rebutja els qui no l’accepten i els margina.


Dins del camp d’herba és un llibre que naix des de la reflexió, des de l’estima, des de la mala llet, des de la indignació d’un individu intel·ligent, culte, una mica esquerp en el tracte, introvertit, a qui li agrada dialogar amb l’obra dels altres artistes i intel·lectuals buscant un punt de llum que l’acoste a les veritats que s’oculten darrere de la bellesa. Un dietari amb una prosa àgil i cuidada, amb un lèxic ric, no oblidem que estem davant d’un corrector professional, un filòleg que coneix en profunditat i estima amb passió la llengua amb la qual treballa, en alguns passatges ens parla de la seua faena; un llibre que es fa de llegir i on l’autor no deixa de sorprendre’ns; un llibre que, manllevant paraules a Joan Fuster, és com un tebeo per a intel·lectuals, una menja saborosa per a lectors exigents i que sovint es troben famolencs.