dilluns, 26 de gener de 2015

"EL PROCÉS" DE VICENT ANDRÉS ESTELLÉS


El 27 de setembre del 1975, en diverses presons de l’Estat espanyol, les forces d’ordre públic de l’agònic règim del general Francisco Franco, després d’un llarg procés que s’inicià l’any anterior, afusellen diversos militants del FRAP i d’ETA, de res no van valdre les peticions de clemència que havien arribat d’arreu del món. Allò va significar un gran terrabastall, ja que fins i tot l’aleshores president de Mèxic va demanar l’expulsió d’Espanya de les Nacions Unides.
Mentrestant, un periodista, un poeta, se sotmet cada nit a la disciplina del sonet i escriu uns poemes marcats profundament per la desolació. Són uns versos escrits per un ésser humà que se sap i es considera un entre tants, un periodista que sap i viu constantment la realitat no sols dels teletipus, sinó la no oficial, la que batega aparentment silenciada, com la seua pròpia llengua, al carrer.


Hi ha un fet que mou en aquest llibre el poeta a escriure, no lliurar res d’allò que realment li ha importat a la voracitat de l’oblit, a la desolació callada de l’obscuritat, encara que ell afirme en algun moment que ha pactat tot el contrari. El poeta ha anat embolicant amb la paraula els instants viscuts intensament i els ha anat guardant per a conformar amb ells un passat que no li pertany només a ell. És un lletraferit que, com cap altre lletraferit valencià de la seua generació, del seu segle, ha sabut crear un llenguatge propi on la coneixença de l’idioma i de la tradició literària es barreja amb naturalitat amb la llengua col·loquial. Un autor que ha sabut construir-se una veu molt personal i una manera pròpia de dir les coses que acabarà fent escola.
Un poeta l’obra del qual va lligada a un país i al temps que li ha pertocat viure. Aquest poeta que es guanya les garrofes com a redactor en cap d’un periòdic no és un altre sinó Vicent Andrés Estellés.


Estellés, durant aquells anys en els quals el general Franco moria matant, en què la ràbia i la frustració, la incertesa del futur ho negaven tot, escriu un recull de poesia, El procés, intens, encara que no extens, ja que està conformat només per dènou sonets i dos poemes de vers lliure que organitza i dividix en quatre apartats, on l’autor, superada la frontera de la cinquantena, sent els terribles passos de l’edat, de la vellesa, de la mort. Uns poemes conformats amb el fang de la tristesa i de la pena. En la darrera part, en uns versos escrits després dels afusellaments del 27 de setembre del 1975, Estellés alça la veu per a entonar un cant combatiu, irat, que per moments no pot ficar dins del sonet ja que li reclama llibertat formal i aquest l’estreny en excés, és un cant a favor de la vida, en contra dels botxins del dictador que assassinen absurdament just quan ja s’albira l’aurora de la llibertat.
Edicions Bromera, per a celebrar els noranta anys del naixement del poeta de Burjassot, reedita El procés, un llibre que, segons el desaparegut Alfons Cucó que el prologa i el prologava també en la primera edició de l’any 1978, és un poemari que encara que és una anella més dins de l’extensa obra d’Estellés «escapa un tant de la seua poètica», potser per la desolació de la qual parlàvem al principi.
El procés és un llibre intens en el qual l’autor escriu nu davant d’un espill, sense pudor, amb un gran sentiment d’abandó en la nit que l’atrapa amb les urpes fosques de la soledat i el desencís.