dijous, 23 de juliol del 2009

CUADERNO DE LOS TRUJIMANES/ QUADERN DELS TORSIMANYS

(De dinar amb els companys de faena, Puçol dècada dels cinquanta del segle passat)


F
Morir es, finalmente, un encuentro penoso
con el país inescrutable del vacío,
la hora de la resolución de los enigmas,
el encuentro con la verdad absoluta.
Morir es el peaje, el impuesto
que hemos de pagar por la vida.
Ojalá la vida fuera
como un álbum de fotografías
donde reposan congelados los instantes
para ser escogidos, vividos nuevamente
y olvidar de esa forma los adioses.
Morir es el peso de una lápida
sobre mis sueños.


(F
Morir és, a la fi, un penós encontre
amb el país inescrutable del buit,
l’hora de la resolució dels enigmes,
la trobada amb la veritat absoluta.
Morir és el peatge, l’impost
que hem de pagar per la vida.
La vida tan de bo fóra
com un àlbum fotogràfic
on reposen instants congelats
per a ser triats, viscuts de nou
i així oblidar-se dels adéus.
Morir és el pes d’una llosa
sobre els meus somnis.)

(Aquest poema forma part de l'apartat De vegades inclòs dins del llibre Oblits, mentides i homenatges (7 i mig editorial de poesia sl, Alzira 1998). La traducció al castellà ha estat a càrrec de Juan Antonio Millón (Sagunt, 1960) professor de Literatura Espanyola, crític i poeta. El seu darrer llibre de poesia és Paisaje desde el sueño (Brosquil edicions, 2008)

dimecres, 22 de juliol del 2009

CUADERNO DE LOS TRUJIMANES/ QUADERN DELS TORSIMANYS

(Un dia de Pasqua en el secà, Puçol dècada dels cinquanta del segle passat)
E
De tanto en tanto,
trampas de la rutina
nos entretienen en la patraña
de una relación banal
con la existencia,
a la que, conscientemente,
no acabamos nunca de asumir,
aunque, de su mano,
quemamos todas las edades
del tiempo que nos ha tocado vivir.
De tanto en tanto,
trampas de la rutina.


(E

De vegades
paranys de la rutina
ens retenen en la falòrnia
d’una relació banal
amb l’existència,
la qual, conscientment,
no arribem a assumir mai,
però, de la seua mà,
cremem totes les edats
del temps que ens pertoca.
De vegades,
paranys de la rutina.)



(Aquest poema forma part de l'apartat De vegades inclòs dins del llibre Oblits, mentides i homenatges (7 i mig editorial de poesia sl, Alzira 1998). La traducció al castellà ha estat a càrrec de Juan Antonio Millón (Sagunt, 1960) professor de Literatura Espanyola, crític i poeta. El seu darrer llibre de poesia és Paisaje desde el sueño (Brosquil edicions, 2008)

dimarts, 21 de juliol del 2009

CUADERNO DE LOS TRUJIMANES/ QUADERN DELS TORSIMANYS

(Dia de Pasqua a la muntanya, dècada dels cinquanta del segle passat)
D

En todo tiempo,
vida, sin embargo,
eres lo único que poseemos,
o puede que yerre
y seas tú nuestra propietaria,
pues sin ti, vida,
no somos sino la carcasa
que te contuvo.
En todo tiempo, vida


(D
En tostemps,
vida, però,
ets l’únic que posseïm,
o potser m’enganye
i ets tu la nostra mestressa,
ja que sense tu, vida,
no som més que la carcassa
que et va contenir.
En tostemps, vida.)



(Aquest poema forma part de l'apartat De vegades inclòs dins del llibre Oblits, mentides i homenatges (7 i mig editorial de poesia sl, Alzira 1998). La traducció al castellà ha estat a càrrec de Juan Antonio Millón (Sagunt, 1960) professor de Literatura Espanyola, crític i poeta. El seu darrer llibre de poesia és Paisaje desde el sueño (Brosquil edicions, 2008)

diumenge, 19 de juliol del 2009

CUADERNO DE LOS TRUJIMANES/ QUADERN DELS TORSIMANYS

(Al magatzem de taronja, Puçol dècada dels anys cinquanta del segle passat)

c

De tanto en tanto, vida,
te muestras como un prado
con rodales de trastos
por entre las cuales avanzamos
revelando fotogramas
que nos devuelven
el eco lejano
de los instantes donde habitan
aquellos botones que perdimos
en la infancia.
De tanto en tanto, vida.



(c

De vegades, vida,
et mostres com un prat
clapejat d’andròmines
per entre les quals avancem
revelant fotogrames
que ens retornen
el ressó llunyà
dels instants on habiten
els botons que van perdre
d’infants.
De vegades, vida.)


(Aquest poema forma part de l'apartat De vegades inclòs dins del llibre Oblits, mentides i homenatges (7 i mig editorial de poesia sl, Alzira 1998). La traducció al castellà ha estat a càrrec de Juan Antonio Millón (Sagunt, 1960) professor de Literatura Espanyola, crític i poeta. El seu darrer llibre de poesia és Paisaje desde el sueño (Brosquil edicions, 2008)

divendres, 17 de juliol del 2009

CUADERNO DE LOS TRUJIMANES/ QUADERN DELS TORSIMANYS

(Cavalcada a Puçol, dècada dels anys cinquanta del segle passat)
b
De tanto en tanto,
pensamiento de la muerte,
eres ácido amargo
deslizándose por la faringe,
eres hierro candente
provocando incendios
en órganos y vísceras.
De tanto en tanto,
pensamiento de la muerte.

(b
De vegades,
pensament de la mort,
ets àcid amarg
escolant-se per la faringe,
ets ferro roent
provocant incendis
als òrgans, a les vísceres.
De vegades,
pensament de la mort.)



(Aquest poema forma part de l'apartat De vegades inclòs dins del llibre Oblits, mentides i homenatges (7 i mig editorial de poesia sl, Alzira 1998) La traducció al castellà ha estat a càrrec de Juan Antonio Millón (Sagunt, 1960) professor de Literatura Espanyola, crític i poeta. El seu darrer llibre de poesia és Paisaje desde el sueño (Brosquil edicions, 2008)

dijous, 16 de juliol del 2009

CUADERNO DE LOS TRUJIMANES/ QUADERN DELS TORSIMANYS

(Foto familiar al passeig aeri del desaparegut Palau de Puçol, primera meitat del segle XX. Fotografia de l'arxiu de la familia Ferrer Soriano. Cedida per Germán Vigo García)

a

De tanto en tanto, vida,
eres el bedel que cierra puertas
en el edificio del tiempo,
puertas tras las cuales
van quedando
nuestros muertos
erigiéndose
en guardianes de la memoria.
De tanto en tanto, vida.



(a

De vegades, vida,
ets bidell tancant portes
a l’edifici del temps,
portes darrere de les quals
es van quedant
els nostres morts
que s’erigeixen
en guardians de la memòria.
De vegades, vida.)




(Aquest poema forma part de l'apartat De vegades inclòs dins del llibre Oblits, mentides i homenatges (7 i mig editorial de poesia sl, Alzira 1998) La traducció al castellà ha estat a càrrec de Juan Antonio Millón (Sagunt, 1960) professor de Literatura Espanyola, crític i poeta. El seu darrer llibre de poesia és Paisaje desde el sueño (Brosquil edicions, 2008)

dimecres, 15 de juliol del 2009

CUADERNO DE LOS TRUJIMANES/ QUADERN DELS TORSIMANYS

(Soldats al passeig aeri del desaparegut Palau de Puçol, primera meitat del segle XX. Fotografia de l'arxiu de la familia Ferrer Soriano. Cedida per Germán Vigo García)


ENTRE ENORMES PARÉNTESIS


(¿Qué me dices de los días inhóspitos donde todo el campo estaba sembrado de minas dispuestas a explotarme a cada paso? Días oscuros en los que sólo anhelaba refugiarme y nutrirme en las rosadas tulipas de tus pezones. Días oscuros donde un río de tinta llenaba las lagunas de mis versos y de mis esperanzas... No es necesario que me digas nada, el hogar de tu mirada me dio albergue y calor, y tus gestos tomaron la fuerza de las palabras y me confesaron todo de una vez y para siempre. Hay momentos entre enormes paréntesis en los que recuerdo los días inhóspitos y se solidifican mis lágrimas de dolor, pero también de gozo, de saberme amado a pesar de los harapos con los que me vestía el destino.)


(ENTRE ENORMES PARÈNTESIS
Què em dius dels dies inhòspits on tot el camp estava sembrat de mines disposades a esclatar-me a cada pas? Dies obscurs on només anhelava refugiar-me i nodrir-me en les rosades tulipes dels teus mugrons. Dies obscurs on un riu de tinta omplia les llacunes dels meus versos i de les meves esperances... No cal que em diguis res, la llar del teu esguard em va donar aixopluc i calor, i els teus gestos prengueren la força dels mots i m’ho van confessar tot d’una vegada i per sempre. Hi ha moments entre enormes parèntesis en què recordo els dies inhòspits i se’m solidifiquen les llàgrimes de dolor, però també de goig, de saber-me estimat malgrat els parracs amb els quals em vestia el destí).




(Aquests poemes formen part del llibre Com una òliba (Editorial Aguaclara, Alacant, 2002) amb el qual vaig obtindre el Premi Gorgos de Poesia 2002. La traducció al castellà és de Joaquín Corencia coautor del llibre Cuentistas del siglo XX).



dimarts, 14 de juliol del 2009

CUADERNO DE LOS TRUJIMANES/ QUADERN DELS TORSIMANYS

De carn torrada a la Serra Calderona, dècada dels anys trenta del segle passat.


COMO UNA LECHUZA


Miro la caída de las horas y me sé lechuza diurna que escucha curiosa el tránsito veloz de los hombres. Una lechuza atenta que refleja el espíritu de las cosas. Un artesano que con la materia de la vida alza los andamios de los sueños y prueba las sábanas albinas donde se revuelcan los signos caligráficos.

(COM UNA ÒLIBA
Esguardo la caiguda de les hores i em sé òliba diürna que escolta encuriosida el trànsit veloç dels homes. Una òliba atenta que llambregueja l’esperit de les coses. Un artesà que amb la matèria de la vida alça les bastides dels somnis i enceta els llençols albins on es rebolquen els signes cal·ligràfics.)





(Aquests poemes formen part del llibre Com una òliba (Editorial Aguaclara, Alacant, 2002) amb el qual vaig obtindre el Premi Gorgos de Poesia 2002. La traducció al castellà és de Joaquín Corencia coautor del llibre Cuentistas del siglo XX).

dilluns, 13 de juliol del 2009

CUADERNO DE LOS TRUJIMANES/ QUADERN DELS TORSIMANYS

( A l'Avinguda de València de Puçol amb el cotxe de línia)

UN RUEGO

Me niego a ser arrastrado por una espiral de espejos interiores que sólo reflejen la imagen anodina de mi mismo. Por eso te ruego que compartas conmigo el peso de las palabras y me dejes levantar un puente entre los dos. Un punto de fusión de la carne que nos lleve más allá de la carne. Una puerta abierta desde el mundo de los sentidos hacia otros universos. Sé que tu ayuda me hará rico, mi capital poético crece con cada coito.

(UN PREC
Em nego a ser arrossegat per una espiral de miralls interiors que només reflecteixin la imatge anodina de mi mateix. Per això et prego que comparteixis amb mi el pes de les paraules i em deixis alçar un pont entre tots dos. Un punt de fusió de la carn que ens dugui més enllà de la carn. Una porta oberta des del món dels sentits cap a altres universos. Sé que la teva ajuda em farà ric, el meu capital poètic creix a cada coit.)


(Aquests poemes formen part del llibre Com una òliba (Editorial Aguaclara, Alacant, 2002) amb el qual vaig obtindre el Premi Gorgos de Poesia 2002. La traducció al castellà és de Joaquín Corencia coautor del llibre Cuentistas del siglo XX).

diumenge, 12 de juliol del 2009

CUADERNO DE LOS TRUJIMANES/ QUADERN DELS TORSIMANYS

(Treballadores de la Secadora (de fruits com ara l'albercoc) Puçol dècada dels anys seixanta del segle passat. Al fons el mont Picaio)

TE AMO

¿Te he dicho que te amo? Pues sí, te lo he dicho y te lo repetiré. Abro un libro o una ventana y observo que las palabras nunca se desgastan, a pesar del uso y abuso a que les puedan someter. Nos cansamos nosotros de decir o sentir cuando la vergüenza de calzar una mentira nos invade de escarlatas el rostro y de sarcasmo la mirada. Te amo y he encontrado todos los culpables en ti.

(T’ESTIMO
T’he dit que t’estimo? Doncs sí, t’ho he dit i t’ho repetiré. Obro un llibre o una finestra i observo que les paraules mai no es desgasten, malgrat l’ús i abús a què les puguem sotmetre. Ens cansem nosaltres de dir o sentir quan la vergonya de calçar una mentida ens envaeix d’escarlates el rostre i de sarcasme la mirada. T’estimo i he trobat tots els culpables en tu.)


(Aquests poemes formen part del llibre Com una òliba (Editorial Aguaclara, Alacant, 2002) amb el qual vaig obtindre el Premi Gorgos de Poesia 2002. La traducció al castellà és de Joaquín Corencia coautor del llibre Cuentistas del siglo XX).

dissabte, 11 de juliol del 2009

CUADERNO DE LOS TRUJIMANES/ QUADERN DELS TORSIMANYS

(Puçol 1963. La comitiva del bateig s'adreça a l'antic convent del carrer Santa Teresa)
NOTAS PARA UNA BIOGRAFÍA



Soy de allá donde los montes, con la complicidad de ríos y barrancos, robaron al mar una llanura extensa, de donde los hombres convirtieron en huerta ubérrima las laderas y los humedales. Viajo con mi vieja lengua en las alforjas, buscando la materia con la que alzar mis versos.
A veces me pregunto sobre el origen de esta obsesión. Sé que tiene que haber un inicio, pero se me diluyó en el fango de la desmemoria. De lo que realmente estoy seguro es que siempre ha fermentado en mí la levadura de la pasión por la belleza.
Las razones por las que me veo abocado a este vicio, a esta dulce tiranía de las palabras, son diversas: una necesidad de levantar acta de un tiempo (el mío propio y particular, a veces compartido) y de unos hechos; la vocación por recuperar y resguardar, de las inclemencias del paso escacharrado de los años, la memoria; un paisaje que se pierde, unas figuras que se diluyen; así como esbozar los descompasados latidos del amor y del deseo, las sombras del dolor, de la tristeza y la melanconía.
Camino dejando el rastro de mis pisadas sobre el papel. Sólo espero merecer que una mirada se pose sobre las ramas de mis palabras y siga el sendero de mi pensamiento. Si no es así, vayan por delante mis sinceras excusas.

(NOTES PER A UNA BIOGRAFIA
Sóc d’enllà d’on els monts, amb la complicitat de rius i barrancs, van robar al mar una plana extensa, d’on els homes convertiren en horta ubèrrima els aiguavessos i els aiguamolls. Viatjo amb la meva vella llengua en les alforges, tot cercant la matèria amb la qual alçar els meus versos.
De vegades em pregunto sobre l’origen d’aquesta dèria. Sé que deu haver-hi un inici, però se’m va diluir en el fang de la desmemòria. D’allò que realment estic segur és que sempre ha fermentat en mi el rent de la passió per la bellesa.
Les raons perquè em vegi abocat a aquest vici, a aquesta dolça tirania dels mots, són diverses: una necessitat d’alçar acta d’un temps (el meu propi i particular, de vegades compartit) i d’uns fets; la vocació per recuperar i resguardar de les inclemències del pas atrotinat dels anys la memòria: un paisatge que es perd, unes figures que es dilueixen; així com esbossar els descompassats batecs de l’amor i del desig, les ombres del dolor, de la tristesa i la malenconia.
Camino deixant el rastre de les meves petjades sobre el paper. Només espero merèixer que un esguard es posi sobre les branques dels meus mots i segueixi el viarany del meu pensament. Si no és així, vagin per endavant les meves sinceres excuses.)




(Aquests poemes formen part del llibre Com una òliba (Editorial Aguaclara, Alacant, 2002) amb el qual vaig obtindre el Premi Gorgos de Poesia 2002. La traducció al castellà és de Joaquín Corencia coautor del llibre Cuentistas del siglo XX).

divendres, 10 de juliol del 2009

ELS DÉUS ESPARRACATS

El llibre Els déus esparracats (Premi Vila de Teulada, 2003, Bromera, 2004) agrupa dues narracions del borrianenc arrelat a la ciutat de València Octavi Monsonís: Ville de Lumières i Silenci.
Els protagonistes dels dos relats són joves, però no per això el llibre està destinat a lectors adolescents.
La gran ciutat, la soledat, l’aïllament, les tribus urbanes, els conflictes personals i socials, la recerca del jo, la recerca d’un espai propi des d’on relacionar-se amb els altres són alguns dels aspectes que compartixen les dues narracions.
En Ville Lumières Octavi compara com interpreten l’amor dos joves estudiants de diferent estrat social, als quals el destí ha unit. L’un ho fa d’una manera possessiva, l’altre com un acte de llibertat completa i sense compromís que el lligue i coarte els seus moviments posteriors.
En Silenci ens parla d’un jove músic que va deixant etapes de la seua curta vida per tal de fugir d’un món que el condemna al fracàs.
M’agrada la prosa lleugera, àgil i directa de Monsonís, la manera com descriu la vida nocturna, rebel, esbojarrada de la ciutat (una ciutat recognoscible, València), com tracta els personatges, i també la seua capacitat per a construir en un espai curt un univers literari sòlid.
Octavi Monsonís, amb anterioritat, havia publicat el també recull de contes Solcs en l’aigua (XVIII Premi de Narrativa Vila de Puçol, Brosquil Edicions, 2003) i ha traduït, junt amb el poeta Joan Navarro, Ossos de sípia d’Eugenio Montale.

dijous, 9 de juliol del 2009

OPHIUSA


Ophiusa és el mot escollit per Nel·lo Navarro per a titular el poemari amb el qual va obtindre el XII Premi de la Mar que convoca i publica l’ajuntament de la ciutat de Castelló de la Plana, un poemari on la mar, el litoral, les illes i les penínsules són els protagonistes. Però l’opció del poeta de la Vall d’Uixó pot dur el lector a engany, ja que Ophiusa era la manera com els grecs anomenaven l’illa de Formentera. Que quede clar: aquest no és un llibre on s’evoquen els paisatges i les excel·lències de la petita de les Pitiüses, aquest és un llibre mediterrani, on trobarem paisatges del litoral de Castelló, de les Columbretes, de les Balears... Un llibre on el paisatge pren vida a través de tots els sentits del poeta. Un poeta que se’ns mostra quasi com un artista plàstic, com un cineasta interessat en capturar l’instant d’una bellesa intranscendent i alhora sublim.
Els seus versos atrapen la força de l’espai i la barregen amb la passió de l’home que observa, que vibra, que escriu. Ophiusa, un llibre al qual el seu editor se li ha oblidat dotar-lo d’un índex, està dividit en quatre parts: Camí, format per deu poemes de vers lliure, on la descripció del paisatge es complementa amb la descripció del cos de l’estimada i el desig que n’emana "Un ruixim fangós i sobtat,/ alabinades filagarses d'argila africana,/ ha fet catifa a la dàrsena./ Ara llueixen els bígars,/ amb bruna closca de lluna i camins de me i, a mesura que torna la claror sobre els norais, / els crancs omplin el roquissar,/ fugissers i minúsculs....// "Talment com delers", em dius/ i jo sent com se'm fa estrany contemplar-te a contrallum;/ trobar el teu rostre entre l'escuma i els bagatges, multiplicat en cada esquitx com qui es topa a l'albada/ amb l'imprevist solatge neofigurativista/ de la memòria de l'amor nocturn."; Esquitx, deu poemes d’una sola estrofa, com un esquitx de l’onada del pensament, com un flaix carregat de bellesa, llançat a la foscúria i que fa visible el paisatge "Albada a punt. Bromera de murrissà a frec d'onades"; Desiderata, deu poemes de vers lliure més extensos que els de la primera part i que ens parlen de nou d’allò que es desitja "Ara ja nafra el sol els illots./ Esparses ditades d'oriflama als negres cims de basalt i traquita,/ tímida besada d'espurnes a la sinada dels penya-segats per llevant,/ tot just on creixen el salat i la grama./L'Illa Grossa s'aixeca com un cetaci gegantí/ avarat a la plataja de l'infinit,/ com la carnada fòssil de la memòria geològica del Mediterrani occidental./ Amb les mans plenes de goig adrece el timó i/ enfile la proa cap al'arxipèlag mentre albire el final de la calma del nord./ El darrer Meteocat feia olor,/ intensa,/ de salobre i tronada"; i Peixos, set poemes de vers lliure publicats com si foren un, en els quals el poeta observa com la persona a qui s’adreça dibuixa peixos, uns peixos que els han de guiar per aquesta singladura de carn i temps que és el viatge de la vida "Dibuixes peixos, moles de peixos que ens envolten com un eixam d'abelles,/ peixos atordidors que ens deixaran enrere en aquesta singlada/ sobre el blau immens de la vida;/ peixos de memòria humida/ que s'esmunyen fugissers entre les escumes etèries,/ tant del passat com del futur."

divendres, 3 de juliol del 2009

EL CARRER DELS BONSAIS (Microcontes)


UNA TRUCADA


Deixà de nou el telèfon mòbil sobre la taula on jugava una partida de truc amb el fuster, l’escriptor de novel·les barates i Joan Casanova i agafà les cartes. Tot d’una el fuster li preguntà:
–Qui era?
–La mort –contestà el propietari del bar de la Cantonada– No recordava el dia i l’hora de la nostra cita.
–Caram, podies haver-la enganyada.
–Em sabia greu, va la pobra tan atrafegada...
(Publicat dins del llibre El carrer dels Bonsais -Publicacions de l'Ajuntament de Catarroja, col·lecció Literària Joan Escrivà, núm. 14, Catarroja, 2000- amb el qual vaig obtindre el Premi Benvingut Oliver de Narrativa, 1999)

dimecres, 1 de juliol del 2009

QUADERN DE RAFALELL (Antologia)


Sorneguer, el meu pare insinuava
que m’havia comprat una nina.
Orb, no veia, no entenia que tenies
l’estatura exacta del desig,
de l’amor, de la joia,
de la meua felicitat d’adolescent.
Tu no saps com t’estimava,
com t’estime encara.
Sent, entre la boirina del temps,
el teu taloneig trencant el silenci i la nit
dels estrets carrers del poble.
Sol·lícits buscàvem
a la casa del meu avi Joaquim,
que anys avenir seria la nostra llar,
l’encontre voraç dels nostres cossos.
Veig, també, el teu sexe obert,
acariciat per la intangible llum de la lluna,
jèiem sobre el marge del roll del Puig,
entre els tarongers del tio Caferro,
passaven alguns cotxes pel camí dels Antígons,
mentre assajaven cert nombre de tints eròtics
i el cor em bategava com un timbal entre l’herba fresca.
Em vaig escórrer sobre els teus cabells rulls
tot just quan les campanes de l’església dels sants Joans
tocaven les dotze de la nit. Passava un tren,
ho recorde amb nitidesa perquè el soroll va ofegar
els teus primers crits de goig amb mi.
Era festa al poble
i era festa per a mi veure’t a la meua vora
i poder-te besar i abraçar
pels parcs, pels horts,
rebolcar-nos en la sorra de la platja.
Era el temps en que la meua vida
només era l’ànsia de ser amb tu.
Era el temps de l’amor;
un amor que encara conservem
malgrat l’erosió dels anys que van passant
i arrosseguen tantes coses
i, a la fi, gra a gra, s’ho emportaran tot:
el batec de la carn blanca i trèmula,
el país entranyable de la nostra adolescència,
i el meu pare que marxà un capvespre
amb Caront camí del Port i no va tornar mai més.
Algunes nits encara sent el seu espectre:
–Fill, t’has comprat una nina.
–No, pare, vaig trobar l’amor.


(Publicat dins de l’antologia El llibre de l’amor valencià. València, 1999)