SI UN DIA OBLIDE RECORDAR

 

L’any 2022 l’escriptor de la ciutat de València Ivan Carbonell Iglesias va guanyar el Premi Blai Bellver de Narrativa que atorga l’Ajuntament de Xàtiva amb l’obra Si un dia oblide recordar, una novel·la que ha editat el 2023 Bromera en la seua col·lecció L’Eclèctica.

Ivan Carbonell Iglesias és un dels narradors valencians de la seua generació (va nàixer el 1979) amb un estil més personal. El trobem situat entre la fantasia i la realitat, amb components diversos de totes dues crea les seues narracions.

Un escriptor amb un bagatge com a lector ric i divers. Un individu interessat per la història i la cultura de les nacions celtes, per les llegendes artúriques, pel bestiari mitològic i per la literatura, i en especial per l’anglosaxona. De tot plegat agafa elements i els barreja amb el folklore màgic del nostres país, i amb el nostre catàleg d’escriptors i les seues obres.

En Si un dia oblide recordar tornem a trobar-nos amb el seu alter ego, Evian Cardona, obsessionat aquesta vegada amb el record d’un viatge a Irlanda que va fer en la seua primera joventut. Però no és amb Irlanda el pont que crea en aquesta ocasió Ivan Carbonell, la connexió és amb Oxford, la ciutat universitària que conserva encara viu el rastre d’escriptors com ara Robert Graves, Lewis Carroll, Javier Marías, Francesc Eiximenis, Lawrence d’Aràbia o J. R. R. Tolkien.

Aquesta connexió és un viatge a través de la literatura, del lloc i el temps d’on naixen els personatges i les seues històries, de les notes biogràfiques que marcaren la vida i obra dels escriptors, així com l’enllaç valencià amb tots ells i una petita col·lecció de bèsties mitològiques que el protagonista creu veure, com ara un unicorn o el gat d’Alícia al País de les Meravelles. Però hi ha també la maleïda realitat: mirades que no s’entengueren en el seu moment, preguntes que necessiten respostes, personatges que estranyament ningú recorda, clubs que oculten foscos secrets.

Com a lector, he tingut la sensació que Ivan Carbonell, en la primera part de la novel·la, em plantejava una infinitat de trames, però a mesura que anava avançant en la lectura aquesta percepció canvia i totes les trames anaven confluint i aclarien el relat.

Si un dia oblide recordar és un llibre que ens parla de l’estima per la literatura, de la necessitat de la fantasia i la importància simbòlica que aquesta encara té en les nostres vides, del respecte per la vida, de la memòria que hem de saber mantindre en bones condicions perquè no ens enganyen una vegada més aquells que s’han deixat seduir pel mal.

 

 

BALADA DE LA FRONTERA

  

L’any 2020 va baixar notablement el nombre de llibres editats en valencià respecte a anys anteriors. No és cap secret. En el cas de la narrativa per a adults, els escriptors valencians a penes publicaren, encara que estic convençut que es passaren bona part del confinament escrivint, més que llegint. De novel·les, tan curtes com llargues, se n’editaren al voltant d’una dotzena. La majoria recolzades per una institució pública a través de l’obtenció d’un premi literari. Entre aquest escàs nombre de novel·listes, destaquen els noms de Manuel Baixauli, Francesc Gisbert, Vicent Usó, Rafa Gomar, així com les desaparegudes Isabel-Clara Simó i Carme Miquel. Com en tota regla, hi ha una excepció, la de l’escriptor de la ciutat de València Ivan Carbonell Iglesias, que va publicar en Bromera dues novel·les: La cançó del mag Merlí (Premi Isabel de Villena-Ciutat de València) i Balada de la frontera (Premi Enric Valor de Novel·la).

De la primera ja ens vam ocupar fa uns mesos, de la segona ho farem tot seguit. Però abans de continuar m’agradaria especular un poc, tot afirmant que aquest llibre haguera sigut del gust del mateix Enric Valor, perquè beu de la cultura popular que el de Castalla tant estimava.

Es tracta d’un relat situat en un temps històric, el del regnat de Jaume II a inicis del segle xiv, que transcorre en bona part a la frontera sud amenaçada pel regne nasrí de Granada i pel de Castella. Hi apareixen personatges històrics com ara l’almirall Roger de Llúria, però no és una novel·la històrica, sinó que entraria de ple en la narrativa fantàstica.

Aquests personatges històrics es barregen amb altres d’anònims producte de la imaginació de l’autor i amb uns tercers provinents de la rondallística tradicional europea i mediterrània, com ara la figura del jueu errant, les dones d’aigua, les bruixes negres, els dracs...

Ivan Carbonell ja ens ho va deixar clar en anteriors novel·les: sent una passió immensa per les llegendes celtes, eixe món de druides i de cavallers a la recerca del sant calze.

En Balada de la frontera, amb diversos elements, intenta crear un univers màgic, fantàstic per a recuperar, potenciar i eixamplar el nostre quasi oblidat. I ho fa d’una manera imaginativa i atractiva. Toni Cucarella ja ho va intentar amb Dones d’aigua, hòmens de fang (Bromera), o Vicent Andreu Navarro amb El secret del guerrer hongarés (Onada edicions), que no han tingut una continuïtat.

Ivan Carbonell, amb una prosa amena, escriu un relat que manté la necessària tensió narrativa, tot construint una història fantàstica plena d’imaginació i versemblança. Una novel·la amb escenes protagonitzades per diversos personatges, que encapçalen tres joves amics obligats a separar-se i que viuen cadascun aventures increïbles en diverses zones del Regne de València i les muntanyes d’Aragó.

Hi ha una profecia sobre el futur de la corona que ha despertat forces ocultes de la natura. S’inicia un combat entre el bé i el mal, els contrincants són individus poderosos i caldrà astúcia, màgia i valor per a restablir els equilibris trencats.

Però quin personatge mou els fils, teixix complicitats i s’oculta tot esperant el seu moment? Només escoltant la darrera estrofa de la balada de la frontera ho sabrem.

LA CANÇÓ DEL MAG MERLÍ

 

Ivan Carbonell (València, 1979), en la seua darrera novel·la, La cançó del mag Merlí, Premi Isabel de Villena. XXXVII Premis Ciutat de Valènen companyia dels seus amics i amigues.

Evian és l’alter ego de l’autor, un home amb qui Ivan Carbonell compartix la passió per la literatura i les llegendes de l’Europa medieval.

La novel·la té una estructura complexa a través de la qual ens oferix diverses històries grans i menudes que transcorren en diferents èpoques i espais. Històries que acaben convergint i encaixant a poc a poc d’una manera que ratlla la perfecció. Evian busca respostes, però com Perceval al castell del rei Pescador, és incapaç de veure el sant calze tenint-lo davant dels nassos.

Ivan Carbonell ens relata els detalls d’una nit a Bretanya on hi ha un assassinat i un intent d’assassinat; la història d’un personatge estrany que a Cullera, com un flautista d’Hamelín, atrau les criatures amb una cançó; la d’un poeta inèdit, però membre actiu i fonamental de la generació valenciana dels cinquanta, un individu sobre el qual es comença a alçar la sospita que era un delator de la policia i de la premsa més reaccionària valenciana.

Les llegendes celtes i en especial les artúriques es donen la mà amb les valencianes de les comarques del Comtat i de les Riberes. Merlí, Lancelot, Artús, Perceval amb fades i pirates barbarescos...

La novel·la també és una galeria extensa de personatges reals de la cultura valenciana, des del folklorista Joaquim Martí i Gadea a Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés o Carmelina Sánchez-Cutillas, o de més recents com Joan Olivares.

D’altres disfressa el seu nom, com és el cas d’Èric Tarradelles, que no és un altre que Enric Tàrrega, i com que no en té prou, utilitza com un personatge real el pseudònim d’un escriptor valencià que ha publicat una petita part de la seua obra sota el nom de Mateu Lluís Vives.

El llibre és com un puzle en què posar-se a encaixar peces resulta tota una aventura intel·lectual. Carbonell, amb una prosa àgil, plena de girs col·loquials, a banda d’allò tan repetit de captar l’atenció del lector, mantindre la tensió narrativa, etcètera, aconseguix enllaçar la cultura popular valenciana amb la del centre d’Europa, així com convertir el minúscul i pobre món dels lletraferits valencians dels cinquanta, seixanta i primers setanta del segle passat en un espai suggerent de ficció, com en altres tradicions literàries més sòlides i sense complexos s’ha fet.

"LA PACIÈNCIA DEL MINOTAURE"

L’escriptor Ivan Carbonell, amb la novel·la La paciència del minotaure (Onada edicions, 2015), va obtindre el X Premi Internacional de Literatura de Viatges Ciutat de Benicàssim. El viatge que ens proposa i que li ha valgut aquest reconeixement és doble, geogràfic i temporal. En el primer Ivan ens fa un recorregut especial per la seua ciutat, València, i en el segon per bona part del nord i centre d’Europa (Polònia, Alemanya, Holanda, Àustria). El vehicle que empra per a viatjar a través del temps és la memòria i la informació a la qual té accés a través de llibres i sobretot d’internet.

El protagonista, Evian, ens anirà descobrint el seu món i la xarxa de relacions d’amistat que manté amb personatges de diverses generacions, sexe i nacionalitat. Ell és un home interessat en la història del segle xx a Europa, els moviments obreristes i nacionalistes, així com en les diverses confrontacions bèl·liques. La seua obsessió és el diari d’Anna Frank i sobretot l’ànsia de descobrir qui fou qui va denunciar la seua família.

Al llarg de més dues-centes pàgines que conformen el volum veurem com Ivan Carbonell va escampant sobre la taula les diferents peces d’un trencaclosques que en un principi ens pareixen diversos i que, gràcies a la intel·ligència, la curiositat i els dots per a l’observació del personatge principal, acabaran encaixant i conformant un ampli mural on es trobaran reflectides les diverses societats europees de la primera meitat del segle passat, alhora que tot plegat també ens servirà per a resoldre uns assassinats, un d’actual i un altre que es va produir durant la postguerra espanyola.

Ivan Carbonell és un bon narrador, amb un estil propi, un investigador de cultures pròximes però que es troben eclipsades per les sis grans cultures europees, un magnífic constructor de relats que de vegades convertix en laberints. Uns laberints en els quals obliga el lector a endinsar-se. Pel camí, d’una manera subtil, va deixant petites pistes que ens obliguen a fer una lectura atenta i que faran que no caiguem en el risc de perdre’ns. A la fi eixírem d’allí havent gaudit d’una bona lectura, que a més ens haurà descobert espais, ens haurà fet reflexionar sobre diverses qüestions alhora que ens haurà oferit dades interessant de la nostra història com a valencians i com a europeus.