dijous, 3 de setembre de 2020

ELEGIA A ARNAU LLIBERTAT

 


Per què te n’has anat

caminant amb tanta pressa,

germà?

 

Amb els vents que bufen

entre les canyes

de la marjal.

 

Deixant l’estel

de l’extraordinari que pot ser

l’ésser humà.

 

Per què te n’has anat

en aquest estiu gelat

quasi somiant?

 

Amb aquell passeig

que és llàgrima

i mai no cau.

 

Deixant les muntanyes

sense petjades

i els esmorzars amargs.

 

Per què te n’has anat

sent el sempre

que hui no està?

 

Amb el patiment

del que vola i vol

fins a esclatar.

 

Deixant mil projectes orfes

com ones que s’enfonsen

a la mar.

 

Germà, dis-me,

per què te n’has anat

volant amb tanta pressa

perseguint la llibertat?

 

Marc Campos Gallego

dilluns, 17 d’agost de 2020

ARA, MÉS QUE MAI, LA POESIA

 

Per a Manel Alonso i la seua família, de tot cor.

 

Ara, més que mai,

 els punys contra la paret,

el cap contra la paret,

el gos rabiós dins l’home

que no vol viure.

Ara, més que mai,

la porta oberta al carrer,

 als vents que han de venir demà

amb la veu distinta de la paraula.

Ara, més que mai, la poesia.

Francesc Pastor i Verdú

diumenge, 16 d’agost de 2020

LLIBERTAT ERA EL COGNOM QUE VA TRIAR

 

Arnau, el fill de dos dels meus amics més estimats, Manel Alonso Català i Pilar Santos Peñalver, va morir divendres a migdia. La notícia em va glaçar la sang i em va esquerdar el cor. La tristesa no em deixa anar des d’aleshores... Arnau va néixer el 1995, el mateix any en què Albert Calls i jo vam obrir la llibreria Proa Premià, i ja coneixíem al seu germà gran, en Bernat, perquè havíem visitat diverses vegades els seus pares a casa seva, a Puçol. Ens va costar ben poc fer amistat amb en Manel, a qui vam conèixer a través de l’AJELC (Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana) i el mateix ens va passar amb Pili, la seva dona. En Bernat, amb només tres anys, també es va guanyar de seguida els nostres cors, tan divertit i espontani però, sobretot, tan afectuós amb nosaltres. Quan Arnau va néixer ja feia anys que manteníem amistat amb els seus pares, per això a ell el vam conèixer de nadó i en les nostres visites a casa seva el vam poder veure créixer. Algun cop vaig portar-li contes de la llibreria, com a Bernat, i els havíem llegit plegats. També alguna vegada havia sortit amb els dos germans a passejar, mentre en Manel ens feia de guia pels voltants de Puçol. Jo no sóc mare i no tinc gaire relació amb nens, però tan Bernat com Arnau em feien sentir com una tieta, sens dubte per l’afecte que sempre ens ha lligat als seus pares. Han passat moltes coses des de llavors, Arnau va deixar de ser un nen eixerit i es va convertir en un noi intel·ligent, va anar a la Universitat i va impulsar iniciatives com la de tirar endavant Ràdio Puçol, també es va implicar en l’esport i el periodisme. Llibertat era el cognom que va triar, i ara s’ha alliberat de lligams terrenals per emprendre un camí sideral. Massa aviat per als que seguim aquí, perquè l’hem estimat i ens dol el buit que deixa. Manel i Pili són de les persones més generoses que he conegut i han donat al món un fill que ha despertat afectes i ha aportat a aquesta realitat decebedora una espurna d’esperança. Gràcies Arnau per haver existit. Ens deixes trencats, però ens consola saber que ja formes part d’aquest tot que per a tu era la llibertat. Ens veiem allà, estimat 

Silvia Tarragó

EL DOLOR S'ARREMOLINA ALS BUITS QUE NO ES VEUEN

 

A Manel, Pilar i Bernat (en una nit difícil)

 

Les vaques de l'avi peixen en la llengua de la mort.
Ma mare m'agrunsa en últim batec, en l'èxode.
El dolor s'arremolina als buits que no es veuen,
colgar la carassa i plorar despullat en la partida.
Oir el cor que batega dempeus, la dansa més crua.
Creuar la vida per a un comiat.

Carles Moya 2020

EL RIU SEGUIRÀ EL SEU CURS

 

NOMÉS NUSOS I SILENCI

 

dijous, 16 d’abril de 2020

VIDES DE VIDRE


  
Conec Enric Sanç des de fa poc més de huit anys. Vaig tindre en les meues mans l’original que acabaria conformant el seu primer llibre de poesia, El plany de les lletres ferides (Germania, 2012). Sé que és un home tenaç, obstinat, una mica tossut i fort, a pesar que la vida li ha donat més d’un colp baix dels que et buiden per dins. Un individu sensible i tendre que s’oculta sota una màscara de tipus dur.
El mes de gener em va enviar un exemplar del seu darrer títol, Vides de vidre, un recull de poemes escrits entre els anys 2013 i 2018 editat per Onada edicions.
Es tracta d’un volum de poesia d’estètica diversa i dividit en quatre apartats que ha encaixat entre un prefaci i un epíleg.
Els poemes naixen de l’amor. De l’amor a la poesia, la vida, el proïsme, i de la reflexió sobre el pas del temps i sobre la mort, per acabar component des del jo, el jo que s’oculta darrere de la màscara de la qual els parlava fa un moment, uns artefactes literaris sobre les grans qüestions que preocupen l’ésser humà, la fragilitat de la vida, l’ànsia de perdurar, de sobreviure, l’estima, la fi...
(No, Enric, no estic d’acord amb tu quan dius que: «L’única gran veritat és que no hi ha úniques grans veritats». La gran veritat és que un dia ens morirem i en fer-ho sabrem si després hi ha un déu que ens obri la porta a una vida eterna on ens retrobarem amb els éssers estimats o només hi ha el no-res, l’oblit.).
Vides de vidre evoluciona des d’una poesia sintètica, concentrada, dels primers apartats Terra eixuta, format per deu haikus i vint-i-sis tankes, i El cant del cant, amb quatre poemes de dos quartets cadascun, fins al vers lliure de Vides de vidre, amb vint-i-tres poemes i la prosa poètica Espill dels dies amb quatre poemes, tots dos amb una tendència a la narrativitat.

En els poemes d’Enric Sanç s’endevina la petjada que li ha deixat la lectura de l’obra de poetes com ara el menorquí Ponç Pons.
Des de l’aparició el 2013 de Les hores concèntriques que no havia llegit res d’Enric Sanç, i la veritat és que la lectura de Vides de vidre m’ha sorprés gratament. He trobat un autor més madur, lúcid, reflexiu, amb un bon domini de la llengua i de les formes poètiques que utilitza. Més pragmàtic, menys rígid, més diàfan i alhora més poeta.
El llibre no m’ha deixat indiferent. Hi ha llibres que tècnicament són bons però que no tenen ànima, amb els quals tens la sensació d’aguantar un marbre etrusc en les mans. Aquest llibre sí que en té, d’ànima, i és d’agrair.
Les reflexions de Sanç m’han portat també a pensar sobre diverses qüestions, entre les quals la maleïda obsessió que tenim de voler perdurar a través de la creació poètica, quan en el fons sabem que les nostres petjades les acabarà esborrant, tard o d’hora, el vent.

dimarts, 24 de març de 2020

NO SABRÀS EL TEU NOM



No tinc cap mena de dubte quan afirme que Vicent Usó (Vila-real, 1963) és el novel·lista valencià més constant i perseverant. Un narrador de raça amb una gran capacitat de fabulació, al qual cap temàtica li fa por i que, a més, és capaç de desenvolupar-la amb tacte i valentia.
L’any 2019 va obtindre el Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira amb una obra que aquest primer trimestre del 2020 ha publicat en la col·lecció Eclèctica Edicions Bromera, No sabràs el teu nom.
Un drama en diversos actes narrat per diferents veus i on Vicent Usó fa un magnífic treball lingüístic.
La història és d’allò més actual, no sols al Regne d’Espanya sinó en molts altres països com ara la República Argentina. El robatori de nadons a càrrec de xarxes vinculades a l’Església i al poder polític.
El llibre és dividit en diversos apartats en què la veu narrativa és la d’un o altre personatge protagonista, una mare, el seu fill robat i la seua filla. Hi ha uns altres apartats on prenen la veu personatges secundaris, però no per això menys importants en la història. En aquests, el mateix autor es convertix en personatge, un periodista d’investigació que va trenant la trama i dirigint el cor de veus.
Darrere de les grans tragèdies socials hi ha un o diversos intel·lectuals que han creat teories que acaben justificant els actes més cruels i absurds. En podem trobar mostres en diversos llocs del planeta al llarg de tot el segle xx. A l’Estat Espanyol, durant la dictadura, destaca el psiquiatra i militar Vallejo-Nájera. Aquestes tragèdies col·lectives tenen sobre els individus que les patixen un efecte terrible i el dolor i el patiment que els provoquen poden arribar a ser demencials.
Vicent Usó ens descriu la vilesa d’un pares més preocupats pel que diran que del benestar de la seua filla. Com, mal aconsellats, l’obliguen a parir lluny de casa. I més tard, amb la complicitat d’una part del clergat i alguns aparells del règim franquista, li roben el nadó.
Usó escriu sobre l’amor i l’esperança d’una mare que espera retrobar el seu fill. De la mesquinesa de la gent, de l’odi, del maltractament d’alguns patriarques a les dones i els fills, de la maldat d’aquells que es creuen posseïdors de l’única veritat. De com ens afecta no tindre les necessitats afectives cobertes, de no tindre una identitat clara i ben definida.
No sabràs el teu nom és una novel·la que convida a la reflexió. La seua lectura, no en tinc cap dubte, deixarà a qui s’hi acoste tocat.

dilluns, 9 de març de 2020

RELLENT



L’any 1985 la professora Antònia Cavanilles publicava en l’editorial Tres i Quatre l’antologia de poesia La vella pell de l’alba, on feia una selecció de la poesia catalana al País Valencià entre 1973 i 1985. Aquest llibre, que durant anys he tingut com una de les meues lectures de capçalera, és des del meu punt de vista la partida de naixement de la generació de poetes valencians dels setanta.
La selecció, com totes, és una tria subjectiva a la qual, passats els anys i sense perdre la seua validesa, afegiria noms que amb el pas del temps han fet una aportació important a la poesia catalana feta al País Valencià, com ara Lluís Alpera, Antoni Ferrer, Antoni Prats, Emili Rodríguez-Bernabeu, Josep Lluís Bonet, Vicent Alonso, Isabel Robles o Josep Mir.
Els darrers anys, editorials públiques com ara l’Institut Alfons El Magnànim o l’Institut Alacantí de Cultura Juan Gil Albert, i privades com Edicions de la Guerra, Onada o Carena, han publicat les obres completes d’autors d’aquesta important generació poètica. Una generació que trenca amb les estètiques dominants fins aleshores, que té una clara voluntat de modernitat i que es veu sorpresa en plena conformació per l’explosió del nomenat boom Estellés. La dels setanta, a més d’una generació amb una intensa producció poètica, està formada per poetes que mantenen al llarg de les dècades una activitat sociocultural remarcable, posant en marxa revistes de literatura, quaderns de poesia, revistes digitals de poesia de caire internacional, tertúlies literàries, i altres projectes, que animen la vida cultural de les ciutats més importants del País Valencià.
Entres les tertúlies literàries, destaca la que es realitzava al Café Lisboa de la ciutat de València, La Forest d’Arana, que a més comptava amb uns quaderns de poesia de gran qualitat, un certamen literari i una col·lecció d’antologies homenatge a diversos autors. Entre els poetes habituals de La Forest d’Arana hi havia Pere Bessó, Francesc Collado, Maria Fullana, Encarna Sant-Celoni, Montse Anfruns, Francesc Mompó, Manel Rodríguez-Castelló, Jaume Pérez Montaner i Josep Mir.


Josep Mir és un savi que oculta la seua bonhomia i la seua tendresa sota la ironia, el sarcasme i la sornegueria. Edicions Carena, amb pròleg de Francesc Mompó, dels Mompó de l’Olleria, li ha publicat sota el títol de Rellent. Poesia Completa, 1977-2019, quasi tota la seua producció.
Bona part de l’obra literària de Josep Mir restava inèdita o editada en revistes, mostres o antologies, actualment difícils d’aconseguir.
En Rellent trobem un escriptor que coneix a la perfecció la matèria primera amb la qual treballa: la llengua, i li agrada jugar amb el ritme i la musicalitat que l’acompanya. Els seus versos contenen una gran riquesa lèxica. S’alcen els seus barandats induïts per la mirada d’un filòsof, que abans que pensador fou obrer de vila. En la seua poesia trobem l’home que mira, que s’encanta davant de la bellesa d’un paisatge, i l’home que somriu murri davant de l’espectacle de la vida.
Amb el poeta Josep Mir conviu el lector amb un gran coneixement de la tradició poètica pròpia, que s’inicia amb els trobadors i arriba fins a Estellés i els seus companys de generació. El poeta que coneix la tradició anglosaxona, la francesa (amb especial estima pels simbolistes), l’oriental i sobretot la italiana.
Mir és un renaixentista, té l’esperit d’un renaixentista italià, i no s’està d’oferir-nos altres vessants de la seua personalitat creativa en el llibre, com ara la de dibuixant de línies minimalistes, i s’atrevix fins i tot a regalar-nos els poemes que ha escrit en la llengua de Dant.
Josep Mir és un autor amb una mirada molt personal, un savi que sap, i molt, de vida i de poesia. Un poeta que sempre ha estat ací encara que molts no el veien. Mestre Mir, com a alguns amics els agrada dir-li, és un filòsof, un conversador intel·ligent, sagaç, divertit, inesgotable, un ocellot que paga la pena escoltar i llegir.

dimecres, 4 de març de 2020

L'ALÉ DE LA VIDA


  
L’escriptora de la ciutat de València Teresa Broseta és coneguda i reconeguda pel públic i per la crítica especialitzada com una autora de literatura infantil i juvenil, encara que també conrea el teatre i la narrativa per a adults. Aquesta dèria que patim d’encasellar un escriptor en un gènere literari fa que un nombre considerable de lectors acabe deixant de costat obres d’un interés més que notable. Teresa Broseta, els darrers mesos, ha tornat a publicar una novel·la històrica, L’alé de la vida (Vincle editorial, 2019). Recorde gratament l’aparició l’any 2008, en Brosquil edicions, d’Ayrin de les Alcusses.


L’alé de la vida se situa en el segle xvi entre la pedrera de Carrara, la ciutat i república de Florència i la ciutat eterna, Roma. Un relat de rebel·lia on el protagonista, Piero, es nega a acceptar un destí que li ha estat decidit fins i tot abans que nasquera; una història d’amor entre dos homes que naix de l’admiració, una passió que desemboca en el desig i la consumació carnal.
El fill petit d’un pedrapiquer de Carrara sent que la vida dura i brutal que porten el seu pare i els seus germans no és feta per a ell. És un xicot sensible i, a pesar del món que l’envolta, on les dones viuen per a procrear i aguantar els borratxos dels seus marits, encara té el cor pur i la secreta ambició de ser escultor.
Un dia fuig de la pedrera a la recerca d’un mestre, Michelangelo Buonarroti, perquè aquest li ensenye les claus de l’ofici. L’ha conegut en la mateixa pedrera, on el geni va treballar junt amb els pedrapiquers buscant la peça de marbre que continguera en el seu interior una escultura.
Piero se’n va a Roma i, després d’unes dures setmanes rodant per la ciutat a la recerca d’un míser rosegó de pa, troba  l’artista a la Capella Sixtina.
Miquel Àngel és un home esquerp, solitari, malcarat, amb un caràcter explosiu, però Piero és pacient i els dos homes s’acaben enamorant.
Teresa Broseta ens oferix un relat circular en què el principi i la fi es donen la mà. Escriu amb una prosa elegant, un llenguatge àgil i una gran càrrega lírica. No oculta ni estalvia al llarg de la narració situacions, sensacions i sentiments, per més crus que aquests siguen, però ho fa sense morbositat.
És una història d’amor homosexual entre un xicot i un adult. També és la crònica d’una relació entre un aprenent d’artista i un geni de l’escultura i la pintura. El marc, l’aula, és la Capella Sixtina mentre Miquel Àngel pinta els frescos del sostre.
Una novel·la intensa que ens descobrix que en l’art la mirada, si no ho és tot, almenys és una part fonamental de la creació.
Un llibre que ens ensenya que mai no ens hem de conformar si el nostre cor ens diu que els nostres somnis són possibles.

dimarts, 25 de febrer de 2020

IGNOT


 
Els darrers anys, i en especial des de la publicació el 2007 de L’home manuscrit, l’aparició d’un nou llibre de Manuel Baixauli ha estat entre alguns cercles de lectors un esdeveniment esperat i desitjat. Aquest primer trimestre del 2020 Edicions del Periscopi edita, en la seua col·lecció Escafandre, Ignot, el nou treball de l’artista plàstic i escriptor de Sueca.
En Ignot tornem a trobar els paisatges buits, desèrtics, extensos, de llargues perspectives, creuats per individus inquietants que baden en solitud; els edificis laberíntics, pertorbadors; els personatges torturats per les seues contradiccions; l’univers personal, imaginatiu i radical de l’autor.
Manuel Baixauli escriu amb una prosa fluida, àgil, seduint-nos i arrossegant-nos cap a un món producte de la seua mirada sobre la realitat que l’envolta.
Ens parla, sense subtileses, de la creació artística i literària, una necessitat d’expressar-se compartida per molts. Reflexiona sobre el talent, l’originalitat, l’aportació personal a la història de l’art i de la literatura, les frustracions de l’artista, el plagi, el fracàs o el doble tall de l’èxit. Sobre com el moment històric, les circumstàncies socials, físiques i culturals que envolten l’artista poden influir en el seu reconeixement i com la mateixa obra, en un altre entorn cultural i social i signada per un autor més atractiu físicament i personalment, aconseguix l’èxit que se li negava.
Manuel Baixauli posa el dit en la nafra en assenyalar el patiment pel qual passen els creadors, producte de les inseguretats, de les pors que els acompanyen i del menyspreu que els envolta.
Fa un elogi dels artistes ignorats, incompresos. Una legió de talents malaguanyats i soterrats sota la pols de l’oblit. Creadors que aportaven «una visió innovadora dins de la seua disciplina artística i que, pel motiu que fora, romanien ignots».
De què depén l’èxit? Com i per què es produïx?, es pregunta Manuel Baixauli. Si això té una o diverses respostes, jo no ho sé.
Ignot és el llibre que més he gaudit de Manuel Baixauli. He llegit tota l’obra que ha publicat fins ara, però és en aquesta novel·la on he sentit una major connexió amb el seu univers creatiu.

dilluns, 17 de febrer de 2020

L'ESPERIT DEL TEMPS



 
Jo soc un ignorant que a penes sé que existisc, però hi ha qui afirma que el temps és un invent humà, la divisió en porcions de l’eternitat des d’un punt on se situa un abans i un després; que només som temps i que el temps, mentre aspirem a l’eternitat completa, ens acaba devorant. Que cada període de temps té el seu esperit, un esperit amb el qual podem coincidir o no. Un esperit que, com un vent ens serà favorable en la nostra navegació o s’alçarà com un escull terrible que ens farà naufragar i perir.
Cal estar sempre en guàrdia front a l’esperit del temps, ja que mai no ens eximirà dels nostres errors individuals.
Sobre aquesta idea del filòsof alemany Ernst Jünger, l’escriptor valencià Martí Domínguez ha escrit la novel·la L’esperit del temps (Proa, 2019), que li ha valgut el Premi Llibreries Valencianes que atorga el Gremi de Llibrers de València i el Premi Òmnium a la millor novel·la de l'any 2019.


A finals de la dècada dels quaranta del segle passat, en la desapareguda Unió Soviètica, un oficial mèdic austríac fet presoner en el front de l’Est, és obligat, durant el procés de desnazificació, a escriure sobre el seu passat. El que és una obligació acaba sent assumit pel personatge com una necessitat vital.
Escriu sense subterfugis, utilitzant la pàgina en blanc com un espill on es mira i es retroba en diferents etapes de la seua vida. El resultat és una narració en primera persona que s’inicia a Viena just abans que Àustria siga annexionada al Tercer Reich alemany. Prové d’una família burgesa i culta, antisemita, que creu profundament en una nació pura. La figura del seu pare, la seua autoritat moral, és un referent al llarg de la seua vida.
El protagonista és un científic interessat, des de la seua adolescència, en la biologia i les teories darwinistes. Membre del Partit Nacional Socialista, acaba posant al servici de l’argumentari polític del partit les seues investigacions, les quals acabaran convertint-se en un puntal de les pràctiques nazis.
Martí Domínguez, amb ofici i mestria, reflexiona sobre l’ètica i la moral d’una societat que ha estat humiliada i ferida i que se sent seduïda per un discurs supremacista, racista, de culte a la personalitat, autoritari i militarista.
Ens detalla amb precisió el procés en què la raó i l’ètica són capgirades com un calcetí. I en què la situació resultant acaba beneficiant els interessos i les ambicions d’uns individus que de vegades callen i altres acaben justificant la baixada als inferns.
L’esperit del temps és una narració ben documentada. Un relat cru, intens i extens, escrit amb una prosa àgil, amb un discurs diàfan que dota el text d’una gran amenitat. Un relat amb pulsió cinematogràfica que ens invita a reflexionar sobre la condició humana i el depredador cruel, territorial, que s’oculta sota una aparença civilitzada.
Però l’esperit del temps també és capaç de fer que la societat, després d’haver salvat l’abisme, siga capaç de readmetre, de rehabilitar i fins i tot de premiar a gran part d’aquells que encoratjaren i justificaren les accions dels botxins.

dilluns, 10 de febrer de 2020

EL IAIO A NOVA YORK



No soc lector d’allò que els especialistes anomenen LIJ, vull dir literatura infantil i juvenil. De tant en tant, molt de tant en tant si els he de ser sincer, cau en les meues mans un llibre destinat per les editorials al nínxol de mercat dels lectors més menuts, i per vici (tinc el mal vici de devorar amb ulls àvids gran part de la lletra impresa que se’m posa per davant) el llig.
Durant la lectura, la meua cara no és un poema, és un article crític. Sovint demolidor quan tinc en les mans una cosa pensada com un producte de consum sense ànima, superficial i carregat de tòpics del gènere. Un llibre d’usar, tirar i oblidar.
Quan la LIJ és capaç de captar l’atenció i emocionar saltant per damunt de les línies que separen les diverses edats de les persones és quan, des del meu punt de vista, la seua lectura realment paga la pena.
Fa unes setmanes va caure en les meues mans el llibre El iaio a Nova York (Aila edicions, 2019), amb el qual l’escriptor d’Algemesí (Ribera Alta) Vicent Borràs ha obtingut el Premi Altea de Literatura Infantil i Juvenil. Un relat escrit amb gran ofici, aparentment senzill, amb una gran claredat expositiva i una prosa diàfana, àgil i amena. Un relat amb una gran càrrega emocional que l’autor gestiona amb cura i delicadesa.
En les seues pàgines no trobem ni bruixots, ni castells encantats, ni princeses ni cap poció o artefacte màgic, trobem els membres d’una família, com qualsevol altra, d’una ciutat mitjana. Una família en un moment trist, dramàtic, provocat per la sobtada malaltia de l’avi i l’anunci de la seua mort.


L’actitud dels xiquets i els adults davant de la nova situació és descrita evitant els tòpics i en alguns moments amb un humor fi i delicat. La nova situació ve acompanyada per un gran interrogant. Cal dir-li la veritat a l’avi? La veritat és un ganivet de doble tall que pot fer més mal que bé. Així i tot, els xiquets amb gran consideració i afecte acabaran trobant la resposta. Cal enfrontar-se a la mort com un fet natural, però no és necessari mostrar-la amb cruesa, la mort potser és un viatge a una ciutat meravellosa on ens esperen els éssers estimats que iniciaren abans la partida.
Vicent Borràs s’ha enfrontat amb una gran clarividència i honestedat a una de les eternes qüestions, la mort, i amb ella al dolor provocat per la pèrdua i l’absència, i ens ho conta a menuts i grans, aconseguint emocionar-nos a tots.

dimecres, 29 de gener de 2020

EL BOSC DE BAMBÚ



En un bosc de bambú es reunien els set savis durant el període històric xinés anomenat dels Tres Regnes (220 a 280). Un grup d’intel·lectuals rebels i un tant excèntrics que rebutjaven els valors de Confuci. Envoltats per pandes, ocells de colors i algun tigre solitari, s’aplegaven per a conversar i discutir de qualsevol tema, escriure poesia i embriagar-se, tot fugint d’una realitat social que els desagradava.
El poeta de Calles (els Serrans) Jesús Girón Araque utilitza aquesta referència com a títol per al seu darrer llibre de poesia, amb el qual va obtindre el XIX Premi Literari Betúlia de Poesia Memorial Carme Guasch, El bosc de bambú (Viena edicions, Barcelona, 2019). I ho fa, per una banda, per a reivindicar el seu llibre com un espai de llibertat creativa, i per una altra, com un homenatge i tribut a la llarga tradició poètica xinesa.
Des del modernisme ençà, els poetes europeus han sentit una certa atracció per la poesia de l’anomenat extrem orient asiàtic. A pesar de les gegantesques diferències entre els alfabets d’origen llatí i ciríl·lic i el xinés, adaptaren les composicions poètiques xineses i japoneses a la literatura occidental, com ara les tankes i els haikus.
En la literatura catalana Marià Manent fou un dels pioners. Al llarg del segle xx i del que portem del xxi hi ha hagut magnífics traductors i conreadors de les adaptacions occidentals de les composicions poètiques xineses.
Jesús Girón Araque ha anat un pas més enllà i ha volgut traslladar l’univers de la Xina imperial, la manera de dir, l’atmosfera i el paisatge que s’hi recreaven, al segle xxi. Un magnífic viatge que inicià com a lector, quasi sense pretendre-ho, en descobrir la mirada incisiva i dialogant amb la poesia oriental de poetes com ara el mallorquí Miquel López Crespí i el costa-riqueny José María Zonta. Un viatge que avança amb el descobriment de l’obra dels clàssics xinesos.


Al bosc de bambú, és Girón qui ens fa de guia, qui ens ajuda a saltar la gran muralla que ocultava la tradició poètica xinesa. I ens recrea un món de rebels i buròcrates imperials amb una mirada atenta i reflexiva, capaços de capturar el més petit moviment entre les plantes i convertir-lo en una metàfora de la vida, de la mort o de l’esdevindre d’una època.
El bosc de bambú és un llibre que ens desconcerta en un principi, però que no ens deixa indiferents. Un llibre que invita el lector a entrar a poc a poc, a deixar les sabates i la pols que portem enganxada en les soles a la porta. Un llibre que ens va guanyant d’una manera pausada, aconseguint que gaudim de la recreació que ha fet d’un bosc de bambú el seu autor. Un bosc en el qual acabem descobrint, sota la disfressa xinesa del poeta, un individu amb un equipatge literari que en cap moment ha pretés deixar a casa. Un equipatge i una mirada personal sobre una literatura ubèrrima i aparentment tan allunyada de la nostra.

diumenge, 26 de gener de 2020

OMBRES VEGETALS


  
El poeta de la ciutat de Carlet (Ribera Alta) Àngel Martínez Moreno ha editat el que és el seu cinqué llibre de poesia, Ombres vegetals. L’any 2013 s’estrenava amb Llindar de la terra de dracs, un llibre que obriria una trilogia conformada a més per L’atanor de l’alquimista (2014) i Si esperes un miracle (2015). L’any 2016 els tres llibres es reditaren en un sol volum sota el títol d’Aplec de dracs, alquimistes i miracles. El 2017 aparegué Desig de carn entre els versos.
El seu cinqué llibre, Ombres vegetals, a l’igual que els anteriors ha estat publicat per Neopàtria, l’editorial valenciana especialitzada en poesia. Aquest darrer any, aquesta empresa d’Alzira ens ha oferit títols d’un interés contrastable, com ara Oliverar de l’aire, de Josep Igual, Un tros de cel a les butxaques, de Vicent Nàcher, El perfum del llorer, de Maria Victòria Secall, Escrits sobre les dunes, de Lluís Ferri, o La dona del bosc, de Miquel Català.
En Ombres vegetals, Àngel Martínez Moreno ens oferix una col·lecció de cinquanta poemes dividida en tres apartats: L’ombra del xiprer, amb deu sonets de vers blanc, un dels quals isabelí; L’ombra del lledoner, amb trenta-cinc poemes de vers lliure i d’extensió diversa; i L’ombra del baladre, amb cinc poemes de vers lliure.
Cada títol de cada apartat entre parèntesi oferix una mena de suggeriment en què ens assenyala algun aspecte de les bondats de la fusta i per a què s’utilitza, i que ens dona pistes dels versos que ens trobarem tot seguit. Així, el xiprer té una fusta perfumada que servix per a fer mobles resistents i delicats, com els deu sonets que conformen l’apartat. La fusta del lledoner servix per a fer eines per al treball al camp, eines resistents per al combat diari. I per últim, el baladre de flors tan belles, però que guarda en la seua saba un perillós verí que aturarà el nostre cor.
Àngel Martínez Moreno, des de la maduresa personal i l’ofici ben aprés de constructor de versos, fa interessants reflexions sobre la vida i els paranys i esculls amb els quals anem ensopegant; sobre el pas del temps, la mort i els buits que ens va deixant; sobre la creació poètica, sobre la memòria...
Realisme de caràcter intimista, brillant, on l’autor ens mostra una gran capacitat per a evocar, per a crear en un moment determinat atmosferes, per a descriure amb una aparent senzillesa l’espai que l’envolta, però entre línies en realitat ens va detallant l’estat d’ànim del poeta, com ara en el poema Creïlles i cebes que grillen.
Hi ha també, però, un cert desencant, gens nociu, i una ironia producte de la mirada sagaç i experimentada d’un home que ha rebut amb enteresa els colps baixos que li ha propinat la vida.
Els versos, diu Àngel Martínez, «no són la vida ni molt menys. / Potser són aixoplucs que ens mantenen / a recer de les misèries / que ens desintegrarien».
Un llibre a tindre en compte d’un poeta que paga la pena descobrir.

divendres, 24 de gener de 2020

AMÈRICA, AMÈRICA



Pasqual Mas i Usó (Almassora, la Plana Alta) és un individu que a qui no el conega li pot paréixer tranquil i amb una certa tendència a la passivitat, però no s’enganyen, sota eixa aparença hi ha una persona activa, metòdica, amb múltiples interessos que ocupen bona part del seu temps. Un individu apassionat per l’estudi, la literatura, el viatge, la docència, la gastronomia, l’enologia i les arts escèniques. Un lector savi i voraç.
Doctor en filologia i estudiós de la literatura, ha publicat una trentena de llibres sobre el barroc espanyol, el teatre, l’obra de Max Aub... Com a creador, ha publicat llibres de poesia, novel·les, assaig i teatre. Ha dirigit revistes d’espectacles al carrer i tallers d’escriptura creativa, i és un dels autors valencians, junt amb el desaparegut Joan-Baptista Campos i Antoni Mollà, que més ha sentit la crida del viatge.


El darrer trimestre del 2019 ha publicat el que és el seu tercer recull de relats, Amèrica, Amèrica, editat dins del catàleg de la castellonenca Unaria ediciones. Amb anterioritat ens havia oferit en Brosquil edicions Històries de la frontera (2000) i Contracontes (2003), aquest dos llibres tenien en comú que l’autor situava, en la línia divisòria que hi ha entre la versemblança i la inversemblança, el conflicte, un conflicte al qual en un moment determinat es veia abocat el protagonista.
Pasqual Mas és un magnífic creador de personatges, que modela a consciència i dota d’una personalitat consistent.
Amèrica, Amèrica és una col·lecció de catorze relats, que l’autor ha dividit en dos blocs, Nord i Sud. Amb ells ens oferix una galeria d’individus provinents de llocs i cultures diversos que van a la recerca de la felicitat. Cadascun l’entén d’una manera diferent, però tots ho fan en un continent que arrossega el tòpic de terra de les oportunitats, una geografia on els somnis, si t’esforces, són possibles.
De nou l’autor d’Almassora situa el relat entre el desig i la realitat, i just en el punt on es creuen col·loca el conflicte, de tal manera que el xoc pot arribar a ser brutal o esperpèntic.
Pasqual Mas barreja en els seus textos tendresa i ironia, cruesa i humor.
Amèrica, Amèrica és un llibre intens, amb una gran càrrega lírica, una prosa cuidada i plena de matisos, una col·lecció de relats ben construïts, magníficament condimentats i amb gust pels detalls i els referents literaris.

dimecres, 22 de gener de 2020

EN EL PRINCIPI LA SET I LA SAL



En el principi un bri de vols, on amb línies nítides s’esbossaven les certeses i les incerteses de la poeta d’Alfara del Patriarca Maria Carme Arnau i Orts.
Madura, alta, prima, de pell blanca i cabells fins i clars, mirada intensa, veu que se sosté en un fil, nerviosa, patidora, educada en la cultura de l’esforç, d’una constància i d’una perseverança infinites. De conversa complexa. Creient activa. Generosa, honesta, amable, sempre preocupada pel proïsme, pels més febles de la societat, una preocupació que apareix reflectida d’una manera o altra en cadascun dels seus llibres.
Ningú no li ha regalat res a Maria Carme Arnau. Ha anat construint la seua veu poètica en soledat i en silenci, pas a pas, a poc a poc. Una veu sòlida recognoscible, intensa. Ha convertit els seus amics en part de la seua família i com a família els tracta.
He estat testimoni del naixement del seu primer llibre, de la seua evolució i trajectòria com a poeta. He llegit i fins i tot escoltat en privat la seua obra poètica. Quan recita els seus poemes, els ulls li brillen amb una llum que ve del seu interior. He assistit al seu naixement com a narradora. He visitat el seu scriptorium, un cau senzill, ordenat, modest com ella mateixa. Maria Carme Arnau és una dona que viu amb entusiasme la creació literària. Una dona que es dessagna en cada llibre que escriu.


L’editorial Meteora li acaba de publicar el llibre En el principi la set i la sal, amb el que va obtindre el Premi Òmnium Cultural del Vallès Oriental 2018. Com tots els seus anteriors títols, ve acompanyat per un pròleg. En aquesta ocasió, del poeta de la ciutat d’Alacant Emili Rodríguez-Bernabeu. Un text on es fa una dissecció acadèmica i acurada del llibre. Maria Carme Arnau ha elegit majoritàriament com a prologuistes dels seus llibres poetes de la generació valenciana dels setanta: Marc Granell, Eduard J. Verger, Antoni Ferrer, Lluís Alpera, etc.
En el principi la set i la sal, un títol que ens recorda l’inici del llibre del Gènesi, és una col·lecció de poemes que l’autora ha dividit en quatre parts seguint uns interessos i uns objectius concrets. A nivell estrictament formal, el llibre consta de dos grans blocs, el primer conformat per Arraps de sal, Intensa set i Set d’aigua, on l’autora es reafirma en el vers lliure, i el segon format per Desfer la sal, on ha optat per la prosa poètica.
Encara que en el poema Refracció demana al lector que «No em digues si els versos són simbòlics, / o clars com el sol alt del matí», no li faré cas, i que em perdone l’excés de confiança. El llibre partix del simbolisme que li atorga el mateix títol, i amb ell construïx bona part de les imatges poètiques. Des d’aquest simbolisme inicial, l’autora va creant una poètica de la vivència de l’experiència, acostant-se al realisme intimista i de vegades al realisme social.
Des del meu punt de vista, estem davant del llibre més diàfan de Maria Carme Arnau, no diré que el més personal, perquè per a ella la poesia és una qüestió íntima, particular. La poesia és una amiga, una amant, una companya amb qui dialoga en soledat. Una soledat de vegades compartida amb la natura, en la seua obra el paisatge té una gran presència.
La poesia per a la nostra autora és un espai per a la reflexió, per a sospesar el pes de les certeses i les incerteses, els dubtes i la por. Un aljub on apaivagar la set provocada per la pols del camí i la sal de la mar on naveguem buscant el refugi d’un port. Un camp de batalla on combatre el pessimisme, el dolor, la desesperança. Un balneari on sanar les ferides obertes i netejar-les de la sal que ens cou d’una manera espantosa.

dimecres, 8 de gener de 2020

USKUT



Trencatimons és una petita editorial de la Vall d’Uixó (Plana Baixa) que des de fa uns pocs anys ve lluitant per crear un catàleg en els quals la imatge, ja siga il·lustració o fotografia, siga la coprotagonista del llibre junt amb el text.
Una empresa humil, al capdavant de la qual és el poeta i narrador Nel·lo Navarro, que ens oferix llibres ben cuidats tant en el seu continent com en el seu contingut.
Des de fa uns anys i amb la col·laboració de l’Ajuntament de la Vall d’Uixó, organitza Poetes & cia, unes jornades al voltant de la poesia que finalitzen amb la presentació d’una mostra antològica.
L’any 2018 publicaren Degoteig, un treball col·lectiu d’un grapat de fotògrafs i poetes en què des d’òptiques subjectives reflexionaven sobre l’aigua com a líquid primordial per a la vida.
Maria Josep Poquet, en el pròleg, evocava una conversa que en el seu moment va mantindre amb el fotògraf francés Bernard Plossu, aquest afirmava que per a ell la fotografia era a la poesia el que la pintura és a la novel·la. Una reflexió que Trencatimons i els seus col·laboradors més directes han fet seua i l’han convertida en un punt de partida des d’on realitzar la seua tasca.
En Degoteig els poetes participants, entre els quals destaquen autors com ara Marc Granell, Manel Rodríguez Castelló, Antoni Ferrer o Begonya Pozo, ens oferixen un poema de tres versos (no tots són haikus) mitjançant el qual evoquen, reflexiones o fixen en un flaix un instant o un sentiment provocat per l’aigua.
El darrer trimestre del 2019 Trencatimons ha publicat Uskut (silenci), una nova mostra de fotografia i de poesia que en aquesta ocasió gira al voltant del poble saharià i la seua situació social, política i humana. Els poemes en aquesta ocasió són més extensos i majoritàriament de vers lliure. Les fotografies recullen escenes als campaments de refugiats sahrauís de la província algeriana de Tindouf.
La temàtica dels poemes engloba des del cant d’un poble oprimit per la seua llibertat fins a experiències personals vinculades a l’acollida anual en els nostres pobles de xiquets i xiquetes sahrauís. En el llibre apareixen textos d’algun que altre autor sahrauí com ara Chejdan Mahmud o Tag Mohamed Lamine, encara que la majoria són poetes del País Valencià. Entre aquests destacaria la presència de Josep Porcar, Francesc Mompó, Maria Carme Arnau, Vicent Penya o la del cantautor Josep Lluís Notari.
Trencatimons editors realitza un treball sense urgències mercantils en què la qualitat és la marca de la casa.