dijous, 16 d’abril de 2020

VIDES DE VIDRE


  
Conec Enric Sanç des de fa poc més de huit anys. Vaig tindre en les meues mans l’original que acabaria conformant el seu primer llibre de poesia, El plany de les lletres ferides (Germania, 2012). Sé que és un home tenaç, obstinat, una mica tossut i fort, a pesar que la vida li ha donat més d’un colp baix dels que et buiden per dins. Un individu sensible i tendre que s’oculta sota una màscara de tipus dur.
El mes de gener em va enviar un exemplar del seu darrer títol, Vides de vidre, un recull de poemes escrits entre els anys 2013 i 2018 editat per Onada edicions.
Es tracta d’un volum de poesia d’estètica diversa i dividit en quatre apartats que ha encaixat entre un prefaci i un epíleg.
Els poemes naixen de l’amor. De l’amor a la poesia, la vida, el proïsme, i de la reflexió sobre el pas del temps i sobre la mort, per acabar component des del jo, el jo que s’oculta darrere de la màscara de la qual els parlava fa un moment, uns artefactes literaris sobre les grans qüestions que preocupen l’ésser humà, la fragilitat de la vida, l’ànsia de perdurar, de sobreviure, l’estima, la fi...
(No, Enric, no estic d’acord amb tu quan dius que: «L’única gran veritat és que no hi ha úniques grans veritats». La gran veritat és que un dia ens morirem i en fer-ho sabrem si després hi ha un déu que ens obri la porta a una vida eterna on ens retrobarem amb els éssers estimats o només hi ha el no-res, l’oblit.).
Vides de vidre evoluciona des d’una poesia sintètica, concentrada, dels primers apartats Terra eixuta, format per deu haikus i vint-i-sis tankes, i El cant del cant, amb quatre poemes de dos quartets cadascun, fins al vers lliure de Vides de vidre, amb vint-i-tres poemes i la prosa poètica Espill dels dies amb quatre poemes, tots dos amb una tendència a la narrativitat.

En els poemes d’Enric Sanç s’endevina la petjada que li ha deixat la lectura de l’obra de poetes com ara el menorquí Ponç Pons.
Des de l’aparició el 2013 de Les hores concèntriques que no havia llegit res d’Enric Sanç, i la veritat és que la lectura de Vides de vidre m’ha sorprés gratament. He trobat un autor més madur, lúcid, reflexiu, amb un bon domini de la llengua i de les formes poètiques que utilitza. Més pragmàtic, menys rígid, més diàfan i alhora més poeta.
El llibre no m’ha deixat indiferent. Hi ha llibres que tècnicament són bons però que no tenen ànima, amb els quals tens la sensació d’aguantar un marbre etrusc en les mans. Aquest llibre sí que en té, d’ànima, i és d’agrair.
Les reflexions de Sanç m’han portat també a pensar sobre diverses qüestions, entre les quals la maleïda obsessió que tenim de voler perdurar a través de la creació poètica, quan en el fons sabem que les nostres petjades les acabarà esborrant, tard o d’hora, el vent.

Cap comentari: