Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Arnau "Llibertat". Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Arnau "Llibertat". Mostrar tots els missatges

dimecres, 24 de març del 2021

VII


Nómadas, como el viento,

ningún desierto, ningún oasis nos era extraño.

Y al encontrarnos pisando los adoquines

de cualquier plaza o calle

siempre me preguntabas:

—¿Dónde vas, pare?

Aún por las calles, donde baila hip-hop la suciedad,

lo sigo escuchando, no es un espejismo del dolor.

—¿Dónde vas, pare?

—Al cementerio, hijo. Se me murió la alegría.


¡Madre mía, frente a la ausencia qué solos nos quedamos los vivos!

divendres, 19 de març del 2021

VI

 



La timidez es una cadena

que me ató corto a una argolla

de silencios que intoxicó las complicidades.

Nunca tuve que pedirte un solo abrazo,

ni siquiera cuando todavía tenías la altura de un duendecillo.

Los abrazos me los obsequiabas tu.

Ahora los evoco, mientras surcan

mis curtidas mejillas

los ríos caudalosos de Babilonia

y se me abre la carne y la herida se llena de sal

al ser consciente de que no me concederás

nunca más ni una brizna de caricia.

diumenge, 24 de gener del 2021

V

 



Pequeño como un ruiseñor

y ya querías aprender a tocar el violín.

¡Imposible!

La maldición de amar la música

y no saber hacerla nacer y crecer de un instrumento

también, como yo mismo, la sufriste tú.

La música popular fue nuestra pasión.

Nuestra vida ha tenido

una ubérrima banda sonora.

Las melodías, que han amortiguado los golpes de la tristeza.

Las baladas que han ensalzado la esperanza del amor.

El rock, el reggae, el ska, el rap que nos han atrapado

y nos han hecho saltar, bailar, sudar, disfrutar.

 

Nunca me podré perdonar

que en la última despedida

me olvidará de ofrecerte,

como una rosa blanca, una canción,

y el templo lleno de músicos esperando

un gesto para ponerse a tocar.

dimecres, 30 de desembre del 2020

I, II i III

 


I

El cáliz materno se te hacía pequeño

y te rebelabas agitando los pies

convirtiéndolo en un piélago de olas

hasta que un mediodía

se derramó por el suelo de la casa.

No te esperábamos aún,

el médico te retuvo durante horas.

Mientras tanto, en soledad,

vi como moría la tarde

deshaciéndose como una naranja sanguina

sobre el castillo de Morvedre.

En encontrarnos por primera vez

tenías los ojos abiertos de par en par

y escrutabas curioso el entorno,

una curiosidad que no te abandonaría nunca jamás.


II

En despertar, después de la cesárea,

tu madre me rogó que te contara

uno a uno los dedos de las manos.

La obsesión que te faltara

un miembro del cuerpo la tenía agobiada.

La luz era escasa.

Te cogí la mano diestra y luego la siniestra:

pulgar, índice, corazón, anular y meñique.

Los volví a contar y entonces descubrí el esbozo de un anillo.

Lo miré con más atención,

era un lunar oscuro que sobre tu piel

dibujaba el mapa de la isla del tesoro que acababa de nacer.


 

 

Somos

como todo lo

que no somos

deviene

y es.

Advertimos

solemnemente ahora

la unión

que compartimos

con todos

y todo.

MANUEL NOVELLA

 

III

Vagando un día por la montaña

entre matorrales de brezo, romero y tomillo

me encontré con una carrasca pequeña

de madera ideal para herramientas de trabajo.

Acaricie su corteza

y en sus entrañas descubrí

que había nacido una perla.

Quise encastarla y unirla a una cadena,

hecha con los rayos dorados del sol,

pero la perla no había nacido para ser colgante,

lagrimas de tinta brotaron de sus ojos y con las manos

dibujó con ellas una puerta en la pared

y en traspasarla  se liberó.

No, no woman, no woman no cry.



(Del libro "Quadern per al meu fill Arnau" Manel Alonso i Català  -Alzira, 2020- Traducción al castellano del propio autor)

divendres, 18 de desembre del 2020

COR OBERT



A Manel Alonso i família.
 
Pròleg de llàgrimes, sincer, d'una vida compartida. Lliçó, asfíxia, despullament. Ferida en carn viva. L'ésser i la complanta. Del naixement d'uns ulls oberts. Una illa en la mà esquerra. Una perla en les entranyes d'una Carrasca que volia llibertat. La paraula pare sols pot venir d'un fill. La banda sonora de la vida, la rosa blanca. Bàlsam evocador d'abraçades. De carícies. On vas, pare? Solitud punyent, destructora, memorar un ésser estimat. Drama en alçar el vol. Els vaixells, els naufragis, la ira, el perdó. Sona el telèfon. El plor de la mare, esqueixada, desconhortada. Amor fraternal. Aflicció roent. Serà millor no cercar respostes. Més bé recordar el plànol màgic. La felina independència. Miols planyívols de Maregata. L'home més sol de la terra. La crueltat. L'atrocitat. Desolació. Les cròniques dels partits d'handbol. El més petit i tendre. La descoberta de l'amor adolescent. El dau, de bot i braç, de manró, de bolea. Empatia felina. Caminant addicte a la bellesa. Fortesa interna del ritme, gaudir del trajecte, desdenyar la meta. Hereu de l'aixada, menyspreava el postureig, la vanitat. Diàleg sincer del pare amb el fill. Confessions de perruqueria amb Bukowski incardinat, timoner de l'autodefinició. Memòria d'hores fràgils umbilicals. Un entre tants per la llibertat. La solidesa fa pagar un alt preu. Uniformes i togues no perdonen. El pes de l'imperi. El col·lapse. El sentit de la vida. La tristesa en els ulls. La ferocitat de la mort. Els versos més tristos en la cort de Neruda, Hernández i Estellés. Solsida, ira, culpa, dolor, estima. Punyent cant elegíac.
 
                                                                                                              Miquel Català




“No em veig amb corpenta per ressenyar el teu Quadern per al meu fill Arnau. Solament he gosat traure algunes coses, al meu parer, essencials del llibre, i he confeccionat, a manera de prosa poètica, el que ací et deixe.”  
Miquel Català. Guadassuar, 17 de desembre de 2020.

dissabte, 12 de desembre del 2020

IV

 


He rodado por centenares de caminos

intentando conquistar la colina más alta

y he bajado hasta la puerta del Hades,

donde el can Cerbero me quiso roer un pie.

Mientras tanto, me han llamado de diferentes maneras.

Pero tú, solo tú, me llamabas pare

y al hacerlo me hacías tener los pies en la tierra

y sentir que en cualquier lugar

un hombre puede acariciar el gato amable de la felicidad.



(Del libro "Quadern per al meu fill Arnau" Manel Alonso i Català  -Alzira, 2020- Traducción al castellano del propio autor)

diumenge, 6 de desembre del 2020

XXVI

 


Un cordón umbilical ligero, diáfano,

me une a las plazas y calles del casco viejo,

a los islotes de Akatz y de Izaro, al cabo de Matxitxako,

a las playas de Aritzatxu y Arribolas,

a la reserva de Urdaibai,

al litoral abrupto y al azul intenso del Cantábrico,

al baserri de José Ignacio y Mari Carmen

que lo acogieron a él y a sus amigos.

Como un cordón umbilical,

me nutrirá la memoria de las horas

en que sufrí miedo de sentirlo frágil

ante las tormentas del norte,

pensando lo solo que se sentiría en medio

de un parking de caravanas.

Y tú, Bermeo, pueblo euskaldun curtido

en los temporales del mar,

lo acogiste como a un hijo más

y me lo devolviste con el zurrón

lleno de experiencias, consideración y afectos.

Mila esker bermeotarrei.


(Del libro de poesia "Quadern per al meu fill Arnau" de Manel Alonso . Editorial Neopàtria, Alzira, 2020)

dijous, 3 de setembre del 2020

ELEGIA A ARNAU LLIBERTAT

 


Per què te n’has anat

caminant amb tanta pressa,

germà?

 

Amb els vents que bufen

entre les canyes

de la marjal.

 

Deixant l’estel

de l’extraordinari que pot ser

l’ésser humà.

 

Per què te n’has anat

en aquest estiu gelat

quasi somiant?

 

Amb aquell passeig

que és llàgrima

i mai no cau.

 

Deixant les muntanyes

sense petjades

i els esmorzars amargs.

 

Per què te n’has anat

sent el sempre

que hui no està?

 

Amb el patiment

del que vola i vol

fins a esclatar.

 

Deixant mil projectes orfes

com ones que s’enfonsen

a la mar.

 

Germà, dis-me,

per què te n’has anat

volant amb tanta pressa

perseguint la llibertat?

 

Marc Campos Gallego

dilluns, 17 d’agost del 2020

ARA, MÉS QUE MAI, LA POESIA

 

Per a Manel Alonso i la seua família, de tot cor.

 

Ara, més que mai,

 els punys contra la paret,

el cap contra la paret,

el gos rabiós dins l’home

que no vol viure.

Ara, més que mai,

la porta oberta al carrer,

 als vents que han de venir demà

amb la veu distinta de la paraula.

Ara, més que mai, la poesia.

Francesc Pastor i Verdú

diumenge, 16 d’agost del 2020

LLIBERTAT ERA EL COGNOM QUE VA TRIAR

 

Arnau, el fill de dos dels meus amics més estimats, Manel Alonso Català i Pilar Santos Peñalver, va morir divendres a migdia. La notícia em va glaçar la sang i em va esquerdar el cor. La tristesa no em deixa anar des d’aleshores... Arnau va néixer el 1995, el mateix any en què Albert Calls i jo vam obrir la llibreria Proa Premià, i ja coneixíem al seu germà gran, en Bernat, perquè havíem visitat diverses vegades els seus pares a casa seva, a Puçol. Ens va costar ben poc fer amistat amb en Manel, a qui vam conèixer a través de l’AJELC (Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana) i el mateix ens va passar amb Pili, la seva dona. En Bernat, amb només tres anys, també es va guanyar de seguida els nostres cors, tan divertit i espontani però, sobretot, tan afectuós amb nosaltres. Quan Arnau va néixer ja feia anys que manteníem amistat amb els seus pares, per això a ell el vam conèixer de nadó i en les nostres visites a casa seva el vam poder veure créixer. Algun cop vaig portar-li contes de la llibreria, com a Bernat, i els havíem llegit plegats. També alguna vegada havia sortit amb els dos germans a passejar, mentre en Manel ens feia de guia pels voltants de Puçol. Jo no sóc mare i no tinc gaire relació amb nens, però tan Bernat com Arnau em feien sentir com una tieta, sens dubte per l’afecte que sempre ens ha lligat als seus pares. Han passat moltes coses des de llavors, Arnau va deixar de ser un nen eixerit i es va convertir en un noi intel·ligent, va anar a la Universitat i va impulsar iniciatives com la de tirar endavant Ràdio Puçol, també es va implicar en l’esport i el periodisme. Llibertat era el cognom que va triar, i ara s’ha alliberat de lligams terrenals per emprendre un camí sideral. Massa aviat per als que seguim aquí, perquè l’hem estimat i ens dol el buit que deixa. Manel i Pili són de les persones més generoses que he conegut i han donat al món un fill que ha despertat afectes i ha aportat a aquesta realitat decebedora una espurna d’esperança. Gràcies Arnau per haver existit. Ens deixes trencats, però ens consola saber que ja formes part d’aquest tot que per a tu era la llibertat. Ens veiem allà, estimat 

Silvia Tarragó

EL DOLOR S'ARREMOLINA ALS BUITS QUE NO ES VEUEN

 

A Manel, Pilar i Bernat (en una nit difícil)

 

Les vaques de l'avi peixen en la llengua de la mort.
Ma mare m'agrunsa en últim batec, en l'èxode.
El dolor s'arremolina als buits que no es veuen,
colgar la carassa i plorar despullat en la partida.
Oir el cor que batega dempeus, la dansa més crua.
Creuar la vida per a un comiat.

Carles Moya 2020

EL RIU SEGUIRÀ EL SEU CURS

 

NOMÉS NUSOS I SILENCI