dimarts, 26 d’abril del 2016

"CINÈTICA"


Abans d’escriure una paraula més, els he de confessar (m’agrada ser sincer i honest a l’hora d’emetre les meues opinions, encara que aquestes siguen sobre el treball d’un poeta que per definició pessoniana és un fingidor) que els títols dels llibres d’Hèctor Serra, breus, suggeridors i determinants per a poder entendre el que ens trobarem dins, m’han obligat fins el dia de hui a obrir el diccionari i buscar el seu o seus significats. Em va passar amb el seu anterior treball, Trèmolo, i m’ha tornat a passar amb el nou, Cinètica.
Cinètica és el poemari amb el qual el poeta d’Aldaia Hèctor Serra va obtindre el 35 Premi de Poesia 25 d’Abril Vila de Benissa i que ara ha publicat Viena edicions.
La paraula cinètica, segons a quin terme estiga associada, energia o química, ve a dir-nos una cosa o una altra, l’energia dels cossos que es troben en moviment o la velocitat de les reaccions químiques. Cinètica és un llibre de poemes on Hèctor Serra, en línies generals, ens parla d’això, de cossos que es troben en moviment constant, de reaccions sentimentals i emotives que van a diverses velocitats.
Serra ha dividit el llibre en tres apartats, Roda, Hora i Al·legats (contra) culturals.
En el primer ens parla del moviment, no debades està encapçalat per una citació del llibre A la carretera, de Jack Kerouac, un autor que darrerament he trobat citat en uns quants poemaris d’autors valencians, com ara el darrer treball de Francesc Mompó. En aquest apartat domina el vers lliure i els poemes traspuen notables influències de la poesia nord-americana. Es tracta de peces diàfanes, per moment suburbials, de carreteres, de paisatges extensos i canviants on l’automòbil és més que una simple màquina i el poeta és un home en moviment, un viatger que amb els cinc sentits va captant tot allò amb què es troba i ho va digerint tot conformant una reacció química que acabarà convertint en experiència vital.
Si simplifiquem al màxim, Roda ens parla del moviment físic, mentre que Hora ho fa sobre el moviment temporal.
En Hora, Serra es torna una mica més hermètic i retorna en part a beure en la tradició de la qual forma part: Joan Vinyoli, Manel Garcia i Grau, Ramon Guillem...
L’autor es fa preguntes i busca insistentment respostes, i les busca en la filosofia, en la ciència, en l’art i fins i tot en la mare. Són les eternes preguntes que sempre han preocupat l’ésser humà i que a tu, lector, també t’han torturat.
El tercer apartat, Al·legats (contra)culturals, és el més breu, el formen tres proses poètiques i un vers lliure que funciona com a epíleg que tanca el llibre. Són les tres peces uns magnífics retaules narratius tocats per un cert surrealisme que oculta de vegades una crítica mordaç. Un surrealisme dalinià en blanc i negre (o caldria dir en blanc sobre negre?) que en alguns moments l’acosta al món fantàstic del còmic.
En tota l’obra poètica d’Hèctor Serra apareix l’interés, un interés traduït en una notable influència sobre la seua poètica, d’altres disciplines artístiques com ara el cinema, la fotografia, la pintura, la música anomenada clàssica i la de caràcter popular, un interés que ens parla d’un home amb una gran sensibilitat, una gran curiositat i una gran obertura de mires, un home cinètic, sempre en moviment.


dilluns, 18 d’abril del 2016

"BANG", DE PROZAK SOUP



Produït per Mark Dasousa i gravat a Atomic Estudio, la banda de Bellreguard (la Safor), capitanejada per Joan Palomares, Prozak soup, ha publicat aquest any un nou disc, Bang, un treball que des del post-hardcore i el hip hop del seu anterior disc, Imbècil, és un pas més cap a una sonoritat electrònica.
Es tracta d’un àlbum de dotze temes, onze més una intro d’un minut de durada, on la banda combina les veus del mateix Palomares i de Rafa Nogueroles, que canten, rapegen, criden, sobre una base electrònica que ara s’acosta a les fronteres del rock, altres a les del hip hop i més tard a les del tecnopop.
Prozak Soup fa una aposta per un so radical, segons ells mateixos alternatiu. Supose que alternatiu a l’anomenat so València, eixa barreja de ska, hardcore, ritmes llatins i balcànics que tantes bandes practiquen al País Valencià. Un so força elaborat, amb un segell propi, que mostra els de Bellreguard capaços de crear melodies intenses sobre un aparent caos sonor.
Les lletres són intenses, crítiques en alguns moments, carregades de força i de vegades d’una emoció que com una riuada és capaç de superar els esculls sonors per arribar a l’oient amb una força i una senzillesa aclaparadores, com ara en la reiterada tornada del tema Agost. Hi ha alhora una manifesta voluntat lírica d’interpretar a través d’una poètica personal el món que els envolta, els sentiments íntims, la seua lluita per anar a la recerca d’un llenguatge, d’un estil propi, i fins i tot d’interpretar musicalment les lectures que han fet d’alguns llibres, com ara en el tema que tanca el disc, Els mots i no, que ens confessen que ha estat inspirat en el poemari del mateix títol de l’escriptor i editor Juli Capilla.
Prozak Soup crea amb les seues cançons una atmosfera intensa, electrificant, que no deixa indiferent ningú. Un tornado sonor que arrossega tot aquell que l’escolta cap a la pista de ball i l’invita a moure’s, saltar, cridar en una llibertat absoluta.
En Bang la creativitat del grup no té límits i fins i tot s’atrevixen a fer un pas-doble electrònic carregat d’ironia, Juan Carpintero.

Per acabar, només em resta afegir que aquest nou treball de Prozak Soup és un tret sonor que guanya a mesura que s’escolta. A mi personalment m’ha conquerit després d’escoltar-lo dues vegades.

divendres, 8 d’abril del 2016

L'AMOR FORA DE MAPA (LA NOVEL·LA)


L’amor és un sentiment poderós que ens pren i ens sotmet. Hi ha amors de tota mena que es viuen a ritmes diversos. Hi ha milers de camins per arribar a l’amor, i aquest sempre el trobem acompanyat pel desig. Per més que ho intentem, mai no ens enfrontem a l’amor nus, sinó que anem coberts per una capa de convencionalismes, tabús, productes tots ells de la societat i de la cultura de què formem part. Fins i tot quan militem en l’autoexigència de viure amb la més estricta llibertat arrosseguem alguna cadena que ens impossibilita gaudir de l’amor que voldríem o que pensem que ens fa falta. En l’actualitat la nostra societat assumix, almenys d’una manera oficial, dins d’uns paràmetres de «normalitat» diferents, tipus de relacions amoroses que abans estaven perseguides i penades, com ara l’amor entre membres del mateix sexe.
Hi ha amors que se situen fora d’aquests paràmetres, fora de mapa, com ara el que ens proposa Roc Casagran en la seua darrera novel·la, L’amor fora de mapa (Sembra Llibres, Carcaixent, 2016), o dit d’una altra manera, el que ens proposa el seu personatge protagonista, Llull, convertit en la veu narrativa d’aquest relat, d’aquest viatge a través de les emocions i els sentiments més pregons. Llull, que té algunes passions i punts en comú amb l’autor, ja que com ell escriu i recita poesia, és un personatge amb una gran sensibilitat, dur de pell però extremadament tendre i feble per dins. Un home torturat que necessita de l’amor de la seua estimada Clàudia, de l’amistat del seu apreciat Eldar, de la poesia, de la medicació, com una cadira o una taula necessita per a mantindre’s dreta cadascuna de les seues potes.
El relat també és un viatge a través del temps i de l’espai, va de la infantesa dels protagonistes a la recerca d’arguments que ajuden a definir millor les seues complexes personalitats, fins l’actualitat on Llull viu un vertader drama. Va des del Sarajevo de la guerra de Bòsnia fins Alacant o Sabadell. També és un viatge poètic, Casagran ens oferix part de la producció poètica del seu personatge, que com ell té un bon amic músic. Llull es troba amb dos reptes aparentment subsidiaris que li demanen els altres dos protagonistes, escriure lletres per a cançons, que han musicat i gravat Mireia Vives i Borja Penalba, i la redacció d’una novel·la. Els dos els complix. Però en aquesta novel·la hi ha també un gran repte, eixir-se’n del mapa, d’allò establit com a políticament correcte, un repte que Llull, després de meditar-ho amb deteniment, proposa a Clàudia i a Eldar. Un repte difícil i complicat que obliga Casagran a deixar obert el final del relat perquè siga el lector qui trie si vol o no vol un amor fora de mapa.
Estem davant d’un llibre que ens parla d’un dels grans temes universals de la literatura i ho fa amb desimboltura, amenitat, creant una bona tensió narrativa i emprant una prosa àgil que fa que siga impossible que el lector es perda en eixe laberint que és la ment torturada de Llull.


dijous, 7 d’abril del 2016

L'AMOR FORA DE MAPA (EL DISC)




L’amor fora del mapa (Sembra Llibres, 2016) és la nova novel·la del sabadellenc Roc Casagran, un relat que va més enllà del triangle amorós. El protagonista, Llull, subratlla allò que ens transmet emprant la prosa amb tot un seguit de poemes que ens parlen dels seus desitjos i les seues pors més íntimes. Amb aquest material en les mans, els valencians Mireia Vives i Borja Penalba s’han embarcat en una aventura musical que navega entre el cant i la rapsòdia. Una aventura que ha donat com a resultat un treball discogràfic amb el mateix títol, L’amor fora del mapa (Mésdemil, 2016).
Es tracta d’un viatge musical a través de ritmes com ara el bolero, el jazz, el rock, la cançó o les melodies pop, que ha comptat amb la complicitat de músics de la talla de Pau Chàfer, Fèlix Castells, Carles Alonso, les vocalistes Sandra Aragó i Berta Iñiguez i els rapsodes Francesc Anyó i el mateix Roc Casagran. També és un viatge fonètic dins de la nostra llengua, ja que podem escoltar els poemes en la varietat occidental i oriental, segons qui els diga.

El fet que aquest treball discogràfic aparega al mateix temps que el llibre aconseguix trencar fronteres invisibles entre diversos camps de la creació, invisibles però no per això menys sòlides. Així s’aconseguix saltar per damunt del text imprés tot donant-li a l’obra de Roc Casagran una nova dimensió. Per a fer-ho possible, s’ha comptat amb la generositat i solidaritat de tots els participants, així com de les dues empreses editorials, Sembra Llibres i Mésdemil, i de mecenes com ara Lluís Planes, un empresari que sempre acabem trobant darrere dels projectes musicals més interessant que es produïxen al País Valencià.
La música ha estat a càrrec de Mireia Vives, una dona amb unes magnífiques qualitats vocals i interpretatives, i Borja Penalba, un dels músics valencians més inquiets i creatius, qui també s’ha encarregat dels arranjaments i la producció.
Si abans he afirmat que el disc és un viatge musical, he d’afegir que també ho ha estat a l’hora de la seua gravació, ja que aquesta s’ha fet en diversos estudis sense que tant de moviment haja ressentit el producte final.
La novel·la de Roc Casagran, on estant inscrits els poemes, és un viatge a través dels sentiments, del temps i de l’espai físic. Un viatge commovedor l’essència del qual, tant Mireia com Borja, han sabut captar i transmetre amb força, ofici i sensibilitat.

Tant el llibre com el cedé funcionen independentment l’un de l’altre, ara, si se’m permet dir-ho, jo personalment sóc partidari de gaudir-los junts, d’aquesta manera entrarem en una dimensió en la qual bona part dels nostres sentits gaudiran d’un producte amb una gran càrrega de profunditat emotiva.

dilluns, 4 d’abril del 2016

NINGÚ NO ENS ESPERA


Manuel Baixauli és una de les persones més interessants que conec, d’ell fins i tot m’arriben a captivar els seus silencis i valore d’allò més la seua actitud lenta, reposada, summament reflexiva davant de la creació literària i artística.
És un escriptor transversal que, com Anna Moner, Jordi Colonques o Manuel Bellver, prové de les arts plàstiques, i encara que ha estat reconegut per la crítica i el públic com a novel·lista, també ha escrit contes, així com un estudi biogràfic. Estic segur que, tard o d’hora, Baixauli conrearà altres gèneres literaris amb la mateixa intensitat.
Un creador com ell, àcid, irònic, crític, profund, sarcàstic quan cal, sabia que prompte es veuria seduït per l’article d’opinió, un gènere que pot arribar a contindre tots els gèneres en uns pocs milers de caràcters.
Edicions del Periscopi li ha publicat els articles, però també les il·lustracions que durant un temps Baixauli va publicar en les pàgines del diari El País sota el títol de Ningú no ens espera.

Ningú no ens espera recull tot un seguit d’articles a través dels quals, amb una mirada àcida i amb unes idees molt clares, Baixauli, des de la seua realitat més pròxima (cosa que emparenta el recull amb un dietari), dissecciona com un forense del pensament i de l’estètica l’art, la música, la literatura, el comportament social.
Els articles estan escrits amb una prosa àgil, clara, hi ha amenitat en la seua manera de narrar, una amenitat que crea complicitat amb el lector, l’autor es mostra sempre sense màscares, és un home amb conviccions, que sap el que vol i, entre les coses que vol, l’equilibri, però també la necessitat de ser sorprés gratament. El lector li agraïx el seu esforç, la claredat i harmonia de cada frase, la valentia a l’hora d’exposar cada qüestió, la profunditat de les seues reflexions.
No res li és alié a Manuel Baixauli. Viu l’art com una prolongació de la vida, potser com una justificació. Ara, pensa que aquest mai no s’ha d’explicar, explicar-lo és trair-lo, l’obra ha de seduir, captivar per ella mateixa.


A pesar que Baixauli en els seus articles se’ns mostra com un intel·lectual gens localista, acaba en un moment determinat reflexionant sobre la realitat sociocultural del seu país propi, és inevitable per la quantitat de moments surrealistes que un ha de patir ací, i ho fa, com en altres qüestions, amb una posició ètica clara i unes reflexions meditades, diàfanes i que hauríem de tindre en compte: «Vivim en un país festiu i vitalista, certament, però alhora intolerant i inculte. Massa inculte. Que professors, escriptors, polítics, etc., s’hagen d’engolir paraules per evitar problemes, n’és tota una constatació».

Ningú no ens espera és un d’aquells pocs títols que es publiquen a l’any que haurien de ser de lectura obligada. Estem davant d’un autor que es deixa la pell en cada frase, que construïx cada artefacte literari amb la precisió d’un rellotger artesà, que s’enfronta a pit descobert a la pàgina en blanc per tal d’oferir una mirada personal sobre tot allò que el mou a escriure.