VICENT FERRER SORIANO I LA POLS DE L'OBLIT

(Vicent Ferrer Soriano. Fotografia feta a l'estudi de J. Derrey, ciutat de València abril de 1928 i cedida per a reproduir en aquest blog per Germán Vigo García)

La pols de l’oblit, amb l’ajuda del pas del temps, acaba ocultant-ho tot: civilitzacions, cultures, ciutats, grans i petites personalitats... Cada generació pensa que descobrix per primera vegada el món en tota la seua amplitud, però que enganyats que estem! La casualitat, com un vent, de vegades alça la pols de l’oblit i ens deixa a la vista les petjades de la vida d’aquells que ens han precedit. De colp i volta restem sobtats en descobrir en els seus anhels els nostres anhels.
Fa uns anys el meu amic Germán va descobrir a la casa de la seua vella veïna, el darrer membre d’una família nombrosa, tots els papers d’un dels germans ja finat, Vicent, un diletant amb una gran passió per la cultura.
Germán, en faltar la seua veïna, es va fer càrrec de tota la paperassa que negava les cambres d’aquella casa, llibres, fotografies, postals, pamflets, cartes... I va anar ordenant, recomponent i arxivant amb paciència, la vida de la família i l’obra de Vicent Ferrer Soriano (Puçol 1900-1973).
Com en la composició d’un trencaclosques, a través de les seues cartes va saber de la seua participació en la guerra d’Àfrica, on va ser condecorat i on abastà el grau de sergent; del seu pas per la ciutat de Barcelona, on va estudiar telegrafia; i del seu posterior ingrés en el Cos de Telègrafs, complint les seues funcions entre altres llocs a Oliva. Com també va saber que durant la Segona República va demanar la plaça de telegrafista a Puçol, que se li va concedir l’any 1935 i que ocuparia fins a la seua jubilació.
També va anar descobrint la seua traça com a dibuixant. Germán conserva dibuixos d’ell en cartes, en esbossos publicitaris, en cartells. Del seu treball com a corresponsal de premsa, una activitat que va desenvolupar després de la guerra civil en Ràdio Nacional, Las Provincias, etc. I de la seua passió per la literatura, articulista, guionista de falques publicitàries i poeta.
L’activitat creativa, Ferrer Soriano la va realitzar sempre d’una manera desinteressada. Els textos sovint els editava en format de petits quaderns que regalava a la gent del poble, ja que un dels seus objectius era posar a l’abast d’aquest el coneixement i la cultura.
Fins i tot en aquesta passió va arribar a editar una guia local.
Vicent Ferrer Soriano és un personatge que hem pogut i volgut recuperar de l’oblit. Després de dècades, una minsa part de la seua obra està veient la llum gràcies al vent de la casualitat.

PEIRÓ, RETRAT DE CARNET D'UN HOME FERIT PER LES LLETRES I LA GRAMÀTICA (i III)

(Agustí Peiró en el punt geodèsic del Cabeç Bord. Fotografia de Vicent Penya)

El seu canvi de gènere literari ha estat fruit d’un procés lent per al qual va utilitzar com a pont la poesia, i en menor mesura l’article periodístic (ha mantingut en la premsa local una secció). Una poesia transversal que posa en un mateix text tints del microconte, de l’aforisme i d’allò que alguns han anomenat antipoesia. Producte d’aquesta etapa fou la plaquet Essència, de la qual Joan S. Sorribes va dir en el pròleg que es tractava d’un grapat d’incerteses i d’obsessions descrites amb un estil implacablement esquerp, mesuradament cruel, descriptiu fins a la morbidesa o l’agonia quasi minimal, arruixat tot per la ironia..., paraules que subscric.
El primer llibre d’assaig que va donar a la impremta fou Ésser i moral, editat el 2002 per Brosquil Edicions, on l’autor reflexiona sobre les dificultats que ens presenta el fet de viure i l’esforç que ens és necessari per a ser nosaltres mateixos. El 2004, en la col·lecció de Llibres de l’Aljamia, li va seguir el recull d’aforismes Temps moderns, en el qual a partir de petites sagetes enverinades d’ironia ens oferix la seua mirada sobre la cultura de la imatge, la superficialitat i la banalitat, tan present en els nostres dies.
Peiró és sobretot un lector voraç. Durant la seua etapa de narrador es va llegir les obres més importants de la narrativa universal. Admirador de l’obra de Henry Miller i de John Steinbeck. En inaugurar la seua nova etapa com a assagista ho fa amb una evolució també com a lector, tot aprofundint en l’obra dels assagistes i filòsofs, els clàssics grecs, Kant...
Diccionari personal, aparegut l’any 2005 en Brosquil Edicions, és un llibre escrit des del jo (pense que mai no ha deixat de fer literatura del jo i en aquest sentit crec que la seua evolució hauria pogut ser en altres dos sentits: cap al dietari, la memorialística, el llibre de viatges, o cap a una poesia d’un realisme intimista, no ha estat així), des de l’experiència personal com a lector i com a ciutadà que paga religiosament els seus impostos, recull en les seues vint-i-quatre entrades un seguit d’articles i aforismes que vénen a oferir una visió particular sobre l’ésser humà inserit en el món de la (des) informació, de les relacions humanes i fins i tot de la filosofia.
Un volum que, encara que siga un tòpic dir-ho, no deixa indiferent el lector. Ja que un pot estar d’acord o en desacord amb Peiró, però el que sí que no es pot deixar de reconéixer és que ens sacseja i ens obliga a pensar i fins i tot si arriba el cas a respondre-li. Un fet aquest que és un mèrit amb tanta mandra i passivitat intel·lectual com hi ha, que es potencia des dels mitjans de comunicació.L’any 2007, i de nou en la col·lecció de Llibres de L’Aljamia, publica Tot està permés, una col·lecció de cent vint-i-sis aforismes on de nou amb humor i ironia fa una crítica ferotge sobre les misèries humanes i la societat actual.

PEIRÓ, RETRAT DE CARNET D'UN HOME FERIT PER LES LLETRES I LA GRAMÀTICA (II)

(Foto dels autors del llibre Històries a la llum del Cresol. Baix Hermini Pérez i Edo i Jordi Pérez Boix. Dalt Manel Alonso, Agustí Peiró i Vicent Penya)

Solitari. Honest fins a l’impossible. Hi ha una anècdota en aquest sentit: fa un parell de legislatures es va presentar com a cap de llista a les eleccions municipals del seu poble. Els diversos partits que concorrien a les eleccions van prendre l’acord d’apegar cartells exclusivament en els llocs reservats per a aquest fi. Ningú no ho va complir, excepte el partit de Peiró. Fins i tot van arribar a tapar-li els que tenia en el lloc corresponent. Un fet que parla del tipus d’individus en les mans dels quals estem deixant la política.
La seua estatura supera la mitjana, estret de pit, lleugerament encorbat, prim. Menja poc i amb una certa parsimònia. La taula li agrada compartir-la més que amb fastuosos àpats amb una bona conversa. En les tertúlies mai no alça la veu i manté una actitud pacient i tranquil·la. És molt estrany veure’l crispat, només quan se sent enganyat o insultat. No se li coneix més vici que la literatura, en les seues dues vessants com a lector i com a escriptor, que combina amb l’afició al cinema, és un espectador actiu i exigent, i amb la de seguidor passiu de la lliga professional de futbol en la qual, com la majoria del veïnat d’aquesta comunitat, té depositades les seues esperances en l’equip de Mestalla. Encara que de futbol, com de sexe, parla poc.
Amic del transport públic i de l’anar a peu, se’l sol veure fent llargues passejades pel terme municipal i rodalies. Porta en la butxaca un bolígraf i en la cartera uns paperets en blanc on apunta idees, pensaments, sentiments, frases captades amb les seues llargues antenes de lletraferit.
Durant molt de temps Agustí Peiró ha estat sobretot un narrador i com a tal ha publicat les novel·les L’escriptor infinit (1996), una narració amb l’estructura d’una caixa xinesa on amb humor i ironia ens parla de les relacions de parella, L’home tranquil (1999), en la qual a través d’una història d’amor o més aviat de la recerca de l’amor i el seu perquè ens fa cinc cèntims de la seua experiència en el periòdic que pretenia ser l’embrió del tan desitjat diari en valencià, i el llibre per a infants Xuxi, el gos rialler (1997), un conte divertidament escatològic, així com també alguna novel·la inèdita, algun recull de narracions, els quals em tem que haja destruït i als quals caldria sumar diverses narracions aparegudes en reculls i antologies. La seua és una narrativa que partix de l’experiència personal, un tret que tenim en comú, i on les relacions socials i entre els dos sexes són l’eix sobre el qual es mou.

PEIRÓ: RETRAT DE CARNET D'UN HOME FERIT PER LES LLETRES I LA GRAMÀTICA (I)

Vaig començar a tractar Agustí Peiró Expósito a finals dels anys vuitanta del segle passat. La transició havia deixat pas al postmodernisme, i les ànimes inquietes volien ser pintors, fotògrafs, cineastes, estrelles del pop, dissenyadors o una barreja de tot plegat. Me’l va presentar Vicent Penya, que jo havia conegut quan treballava com a corresponsal del diari Levante i ell estava al capdavant d’un col·lectiu cultural del seu poble, Rafelbunyol. Vicent pintava, escrivia, tocava la guitarra i jugava als escacs segons afirmava alegrement en el seu currículum. Durant unes setmanes m’havia estat parlant d’un amic de Massamagrell que havia conegut en una festa de cap d’any. Un xicot autodidacte que pretenia, com nosaltres mateixos, ser escriptor. Pel que es veu, havia fet unes primeres provatures en castellà i ara, encoratjat per ell, donava els seus primers passos en valencià. Cofoi, Vicent m’assegurava que aprenia les normes gramaticals i ortogràfiques molt de pressa. I tant que ho feia, amb el temps la llengua seria el seu modus vivendi.
Durant la dècada dels noranta hem compartit les tertúlies del café Django’s, les reunions del consell de redacció de la revista L’Aljamia, el treball a la redacció del desaparegut Periòdic de l’Horta, el fracassat projecte del col·lectiu Alba M i la seua única novel·la, Jo també la vaig conèixer, les Històries a la llum del cresol... Hem treballat junts a 7 i mig editorial de poesia i a Brosquil Edicions.
És el primer lector dels meus textos i, encara que no tenim la mateixa visió sobre la literatura, sovint solc fer cas de les seues puntualitzacions.
Agustí Peiró és un home sensible i susceptible. Amant de la natura i defensor del medi ambient. Té una gran estima pels animals en general i pels gats en especial, en té un com a mascota i n’alimenta una bona colla. Com els felins, és una mica misantrop i li agrada anar a la seua, encara que siga contra corrent. És un out-sider, però no de la mateixa manera que ho era el desaparegut poeta i contertulià Josep Maria Ribelles. Ell no és partidari de l’exhibicionisme, del qual sí que era tan amic Pepe.Es mostra defensor d’usar un llenguatge senzill i directe, amb un estil net i clar. Fuig de la barreja innecessària de les dues grans variants de la nostra llengua, en la qual solen incórrer sobretot i exclusivament els escriptors valencians malgrat la tan poc agraïda tasca dels correctors. Irònic, sarcàstic, escèptic, uns trets que també són presents en els seus llibres.

VICENT SALVADOR: RETRAT DE CARNET D'UN FOTÒGRAF (i V)

( Foto portada del llibre Ayrin de les Alcusses de Teresa Broseta. Fotografia: Vicent Salvador)

Des que va donar els seus primers passos en el món de la fotografia, Vicent Salvador s’ha interessat pel cos humà. Ja en la mostra col·lectiva No és això, és més calfa va aportar una sèrie de fotografies en blanc i negre d’un cos femení, anònim, sense rostre, mitjançant les quals intentà atrapar la sinuositat de les línies i la força sensual. Més endavant efectuà altres sessions fotogràfiques d’estudi de nus i seminus majoritàriament femenins, treballs que resten inèdits i amb els quals amb l’inestimable ajuda del fotoshop va començar a donar els seus primers passos en el fotomuntatge digital que aprofundiria a partir del 2005 amb una nova model, a la qual, en tres llargues sessions d’estudi, li extrauria el màxim de possibilitats per a després treballar en diverses línies: la fotografia a color, el fotomuntatge i la manipulació informàtica de la llum i del color. Una minsa mostra d’aquesta nova vessant de l’obra del nostre fotògraf ja s’ha pogut veure en les portades dels llibres Els somnis possibles, de Vicent Penya, Ayrin de les Alcusses, de Teresa Broseta, i Parlaras de mi, de Joan Andrés Sorribes, així com en l’exposició itinerant Arteròtica. Prompte apareixerà dins del llibre Escola d’estiu/Breus encontres un quadern que com una addenda fotogràfica oferix trenta-dues fotografies amb les quals jo em vaig inspirar per a escriure part del poemari Si em parles del desig.
Vicent Salvador ha estat guardonat amb diversos premis de fotografia, com ara el de les ciutats d’Utiel, Gavà, Silla, Sollana, etc. Les seues fotografies han aparegut en diversos mitjans de comunicació: Levante-EMV, Las Provincias, El País, Notícies de Puçol, La Cartelera i els desapareguts Hoja del Lunes, Hoja de Valencia, Diario 16, Guia Horta Nord, La Finestra (de Mislata), Àmbit (Rafelbunyol) i Gorg.
Al llarg de la seua llarga trajectòria ha treballat amb diverses càmeres. La Nikon FM-2, des del 1985 fins el 2000, una màquina analògica manual de 35 mm, amb els objectius f 1.8 -28 mm, f 1.4-50 mm i f 2.8-135 mm; la Hasselblad 500-C, des del 1996 fins el 2000, càmera analògica manual de 6x6, amb l’objectiu de 80 mm; la Fuji 6900 Zoom, entre 2000 i 2005, càmera digital de 3,2 megapíxels; la Nikon D-70, des de juny del 2004 fins l’actualitat, càmera digital de 6,5 megapíxels.

VICENT SALVADOR: RETRAT D'UN FOTÒGRAF (IV)

(1ªJurat del Premi de Poesia Les Nits Màgiques del Django's, J.M. Ribelles, Marisol Gonzàlez, Maria Fullana i Manel Alonso. 2ª Actuació del grup Boig de Teatre. Fotografies: Vicent Salvador)

Pel que fa a la literatura, encara que és un lector habitual i té el pis ple de llibres, no és massa voraç. L’aparició del fet literari en la seua obra ve donada a través de la relació personal amb els escriptors. Aquesta relació va veure’s millorada i incrementada per la seua presència en les tertúlies literàries Les Nits Màgiques del Django’s, on al llarg de la dècada dels noranta del segle passat va alçar acta notarial en imatges de cada trobada. Una part important d’aquesta magnífica col·lecció de fotografies realitzada junt amb l’oriolà José Manuel Lorente donà lloc a una exposició d’escriptors valencians. Només un dels autors no va passar pel Café-bar Django’s, Enric Valor. Per a capturar la seua imatge vam anar al seu pis de la ciutat de València. L’exposició va ser present a les fires del llibre de València i de Castelló, així com durant la Setmana de les Lletres Valencianes de Silla. Una mínima part va ser publicada en diversos números de la revista literària L’Aljamia, que edita des de l’any 1991 l’Agrupació Cultural Vianants de Rafelbunyol. Durant la primera dècada del nou segle ha participat en l’exposició itinerant col·lectiva Arteròtica, en la qual diversos artistes interpretaven el poemari A tall de baix ventre (Brosquil Edicions, 2000) de l’escriptor d’Alberic Robert L’Eixabegó. Així com en la mostra fotogràfica Ribelles en tertúlia sobre el poeta Josep Maria Ribelles.
Algunes d’aquestes fotografies han estat utilitzades pels poetes i narradors valencians en els seus llibres, sovint oblidant posar l’autor, un oblit que venint de la mà d’altres creadors és imperdonable. Unes poques van arribar a ser exposades en la mostra del Qui és qui a la ciutat de Barcelona, entre elles les del poeta Ramon Guillem.
Durant la dècada dels anys noranta col·labora amb el disseny de la portada del llibre de Pau Marqués El fill francés (Edicions Camacuc), confecciona cartells i participa en els catàlegs de l’editorial Germania d’Alzira, i a partir de la primera dècada del nou segle ho fa ininterrompudament en Brosquil Edicions, seues són les fotografies en blanc i negre que il·lustren quasi la totalitat de les portades de la col·lecció Lletra Llarga i algunes de la col·lecció Els ullals de narrativa, en color i treballades digitalment.
També ha col·laborat amb alguns grups de teatre i dansa, com ara la companyia de titelles d’Empar Claramunt Teatre Buffo, Boig teatre, l’actor Carles Alberola i el ballarí Toni Aparisi, el músic Miquel Rodrigo i la productora d’animació Trua films.

VICENT SALVADOR: RETRAT D'UN FOTÒGRAF (III)

(1ª Chapi i el grup de percussió de Velluters. 2ª Concert del grup de percussió Amores. Fotografies: Vicent Salvador)

Dues grans passions personals es deixen veure en el treball del fotògraf de Rafelbunyol, la música i la literatura.
Vicent Salvador és un gran melòman, un consumidor exigent de gran quantitat de gèneres des del pop-rock al jazz, passant per la cançó d’autor, el reggae i la música clàssica. És propietari d’una extensa cedeoteca a més de ser un habitual de concerts. Aquesta passió es veu incrementada per la veneració que sent per la figura i el treball del seu germà, el Chapi, percussionista i compositor de renom, i per la del seu mateix fill, Carles Salvador, també percussionista.
La seua relació amb la música es veu reflectida en la seua obra en primer lloc mitjançant les composicions de natures mortes que ha fet amb diversos instruments, alguns dels quals han estat utilitzats com a portades de llibres, i en segon lloc per una gran quantitat d’instantànies efectuades durant els concerts als quals ha assistit en primera fila. A més, ha editat fotografies en el disc del discjoquei J. Miret en la carpeta del primer treball del grup de pop-rock Maleïda, així com en les carpetes de diversos cedés del grup de percussió Amores, a més d’haver participat en una mostra fotogràfica a la sala d’exposicions del Palau de la Música de València durant el desé aniversari d’aquest grup. Dins de l’apartat de la música es mereix un punt i a banda el ball. Ha estat fundador i dirigent d’una associació de ball de saló. Aquesta relació va donar lloc a una exposició de fotografia en col·laboració amb el pintor Fernando Torres. Fotografies a color on destaquen les formes dels cossos en moviment. Capturar el moviment dins de la fotografia és una de les seues grans obsessions.

VICENT SALVADOR: RETRAT DE CARNET D'UN FOTÒGRAF (II)

(De Fragments d'un paisatge. Fotografia: Vicent Salvador)

Nascut a Rafelbunyol l’any 1956 en el si d’una família de cinc germans (encara que residix a Puçol des de l’any 1980), Vicent Salvador i Llopis és una d’aquelles persones que transmeten d’una manera natural confiança, serenitat, franquesa, un individu digne al qual oferir la teua amistat.
Mitjana estatura, ample d’espatles, sense cintura, amb una bona caixa toràcica. Cara allargada, quasi equina, orelles i nas prominents, ulls blaus i grans. Dents, malgrat la seua afició pel tabac, immaculades, cabell escàs i blanc.
Amic del menjar i del beure en bona companyia. En taula més que xarrar pels descosits li agrada dialogar, i fins i tot discutir ho fa des d’actituds lliberals, tolerants i de vegades fins i tot des de l’humor i l’escepticisme.
De formació autodidacta, començà a treballar en el camp de la fotografia a finals dels anys setanta del segle passat. Durant la dècada dels vuitanta va formar part del col·lectiu d’artistes de l’Horta Nord Pinça, amb els membres del qual va realitzar diverses exposicions col·lectives, entre elles No és això, és més calfa, que va alçar un gran aldarull en la premsa conservadora del moment.
Diversos són els temes que atrauen l’esguard del fotògraf: el paisatge, la música, la literatura i el rostre i el cos humans.
Vicent Salvador, com el poeta Ramon Guillem, el mou un desig de memòria, la de capturar els diversos matisos d’un paisatge que té els dies comptats per a donar fe de la seua existència, una qüestió que lliga la seua obra, guardant les distàncies, amb la de poetes de l’Horta Nord com ara Vicent Penya, Agustí Hernàndez, etc., que veuen com un univers sencer desapareix per a convertir-se en polígons i barriades. En aquest apartat entraria el material que va conformar l’exposició Fragments d’un paisatge i el reportatge encarregat els darrers mesos del segle xx per l’Ajuntament de Puçol Les fronteres de Puçol, un treball aquest darrer en color i editat en part dins de la revista d’història i arquitectura Coses i cases i en un calendari municipal.
Aquestes dues col·leccions de fotografies, que són més extenses que no la part mostrada al públic, junt amb altres més recents, el convertixen en un notable cronista gràfic de l’Horta de finals del segle xx i primeries del xxi. Lligant el seu treball amb el que va realitzar, en blanc i negre, en els anys cinquanta i seixanta del segle passat el fotògraf Vicent Ros i que la seua filla, també fotògrafa, conserva en magnífic estat malgrat l’inexorable pas del temps.
Fragments d’un paisatge fou ideada i gestada pels tres membres del col·lectiu Tres en ratlla, format per ell, Antonio U. Requena i jo mateix.
La mostra acollia més de trenta fotos a blanc i negre en format 24 per 30 cm, així com alguns dels meus poemes que per aquells anys van aparéixer publicats en revistes com ara L’Aiguadolç o el llibre col·lectiu Tres paisatges i que a principis del segle xxi van ser recollits en part en l’antologia Les hores rehabilitades.
La mostra fou itinerant i va recórrer un nombre important de sales d’exposició al llarg de la geografia valenciana, com ara les de les cases de cultura del Puig, Puçol, Mislata, Capella Pallarés de Sagunt, la Torre Musulmana de Silla, etc.

VICENT SALVADOR: RETRAT DE CARNET D'UN FOTÒGRAF (I)

(Vicent Salvador i Llopis. Fotografia: Vicent Salvador)

Qui signa aquest article devia tindre quinze anys. Aleshores duia els cabells llargs i llisos, estudiava sense massa èxit allò que les autoritats acadèmiques anomenaven BUP i em passava les hores escoltant en un vell casset pop-rock britànic dels anys seixanta i setanta: The Beatles, The Rolling Stones, The Kinks, The Yardbirds. Cada nit eixia de casa per a fer tertúlia amb els amics a les escales de la vella estació de Puçol o al pou del passeig del replà. Quan venien els exàmens patia forts dolors de queixals que em torturaven i que de vegades intentava combatre a base de fer gàrgares amb anís.
Per les nits també escoltàvem música i els altres, jo mai no n’he tingut costum, consumien cigarretes com si d’una nova panacea es tractara.
Entre els de la colla hi havia qui preferia el rock simfònic, altres el heavy-metal, però tots somniàvem de formar el nostre propi grup. Mentre esperàvem que això passara, anàvem a veure als pobles propers alguns dels concerts que grups locals hi celebraven.
No feia molt de temps que s’havia iniciat una petita revolució entre els establiments públics i en pocs anys s’havien obert un seguit de bars moderns destinats a un públic més o menys jove que s’anomenaven pubs.
A la carretera de Barcelona, antic camí reial, prop del bar Estrella es va obrir un local del qual a penes queda memòria, el Pub Don Carlo. Aquest es diferenciava de la resta perquè de tant en tant oferia actuacions en directe.
Un amic em va convéncer per anar a veure un petit concert que oferia un grup de Rafelbunyol: Ventall. A Rafelbunyol, des dels anys setanta, vull dir des de l’aparició del cantautor Pep Laguarda i el seu Brossa d’ahir, sempre hi ha hagut un grup o altre de músics que fan les seues cançons en valencià. L’actuació va ser bastant mediocre. El cantant prompte es va sentir indisposat i un individu del públic, del mateix poble, familiar d’alguns membres de la banda, va eixir a suplir-lo.
Aquest agosarat diletant de les cordes vocals anys més tard me’l vaig trobar junt amb els dos guitarristes Pep i Juan Luis Llopis en un col·lectiu d’artistes de la comarca de l’Horta Nord anomenat Pinça. Havia deixat el cant i ara s’aferrava a una càmera fotogràfica.
Però aquella nit qui brillava amb llum pròpia va ser el bateria, el Chapi, que amb el temps s’ha convertit en un dels percussionistes més interessants i amb un currículum més brillant del País Valencià.
La fotografia és més que tècnica i tecnologia concretades en una màquina, al seu darrere hi ha el fotògraf que la manipula. El fotògraf és l’home que mira. Amb l’esguard, concentra la força dels seus sentits, vull dir la capacitat de recepció de tot allò que l’envolta, però també la capacitat d’assimilar-ho i transformar-ho en una cosa pròpia subjectiva. La mirada és la protagonista més que l’ull o l’objectiu de la màquina. Eixa mirada que capta la imatge i la convertix en un objecte amb el qual juga amb els efectes òptics i transmet a l’espectador sensacions i sentiments. Eixe ésser contemplatiu, caçador d’imatges que és el fotògraf, no és, en el fons, sinó un voyeur del seu temps i d’un espai que s’han convertit en un amant màgic, quan en la seua lluita per la recerca de la bellesa li dóna preponderància als elements eròtics i sensuals, com Vicent Salvador i Llopis

VICENT PENYA O EL DESIG DE PÀTRIA ( i III)

(Manel Alonso, Marc Granell i Vicent Penya a la 39 Fira del Llibre de València)

Vicent Penya, ja ho hem insinuat abans, no és un d’aquells intel·lectuals que es passa les hores reclòs en la seua torre d’ivori, res més lluny de la realitat, és un gran amant dels espais oberts i d’això en sóc testimoni. Junts hem recorregut quasi bé tots els camins i les sendes de la serra Calderona. A més d’excursionista de motxilla i bastó, és recol·lector d’una gran varietat de productes que ens ofereixen les nostres muntanyes, ja siguen fruits (alborços, figues, ametles...), herbes (bruc, timó, romaní), espàrrecs o bolets (rovellons, xampinyons silvestres). Una altra de les seues passions és la música, com a oient però també com a intèrpret i fins i tot com a compositor. Enrere han quedat els anys en què va emular alguns dels seus cantautors favorits amb el duet Fusta i Marbre, enrere també, encara que no oblidades, algunes cançons que va escriure per a Quatre Mil Som Prou, com ara la magnífica De tot cor. Des de l’any 2006 fem tàndem, i junts anem per col·legis, cases de cultura i biblioteques, amb un petit espectacle en el qual jo m’ocupe dels contes i ell de les cançons.
La seua estima per la música i pel món dels infants el va dur a escriure i publicar el 1998 Mireieta busca les notes (reeditada en Brosquil edicions el 2002). Un llaurador, el tio Pep, viu en una illa petita amb la seua neboda òrfena Mireieta. Pep conrea uns camps que li donen les fruites de major qualitat de la rodalia, el seu secret és una cançó. Un dia té un accident i oblida les notes de la cançó. Mireieta, en companyia de la gavina Gabriela, eixirà de l’illa a buscar-les. Pel camí anirà descobrint valors com la solidaritat i l’amistat.
El dibuix i la pintura, ja ho hem dit adés, han estat unes disciplines artístiques que Penya també ha practicat, encara que a hores d’ara les té una mica oblidades. També hem dit que va fer el guió i els dibuixos d’un còmic. Un còmic en el qual, agafant una escena de Don Quijote de la Mancha, canviava el rol dels personatges. Aquest còmic, més de vint anys després, ha estat la base que li ha servit per a escriure la seua primera obra de teatre El Xicot de la Taca i Sac de Panxa. Una petita peça teatral entretinguda, de lectura àgil i apropiada per als lectors als quals està dirigida.
L’última victòria de Tirant lo Blanc és un llibre d’aquells anomenats d’encàrrec, ja que forma part d’una col·lecció en la qual els personatges estan ja dissenyats i els seus objectius també. Una col·lecció on abans que Vicent ja han tractat amb els protagonistes autors de la talla de Pep Castellano, Vicent Marçà, Lourdes Boïgues, Vicent Pallarés, Isabel Marín, Leandre Iborra, Xavier Mínguez, etc.
Hi ha dues coses que fan diferent el llibre signat per Vicent Penya dels de la resta d’autors; la primera és que s’enfronta amb el repte de crear una aventura no a partir d’un espai geogràfic, sinó d’un text literari, en aquest cas la novel·la Tirant lo Blanc de Joanot Martorell, i se n’ix amb gran dignitat, i la segona és que assumeix el risc d’incloure una petita obra teatral dins de la narració.
En aquesta ocasió la colla del Brosquil han de salvar de la demolició un teatre del segle xix amenaçat per una multinacional que vol fer-hi un centre comercial. Per a això, han de fer que torne a l’edifici l’activitat teatral que fa anys que no té. Sara, l’amiga poeta de l’oncle d’un dels protagonistes, té una idea: representar una versió dramàtica del Tirant lo Blanc que ella mateixa ha escrit.
Sobre les seues tres novel·les faré un parell d’apunts, Helena (editada en la col·lecció Xúquer de Germania Serveis Gràfics l’any 1995) és, citant Josep Vicent Frechina, l’anàlisi minimalista, la dissecció atribolada d’una iniciació amorosa (d’una iniciació que mai no va arribar a consumar-se), per part d’un personatge protagonista immadur i afegiria que insegur.
La perseverança (editada en la col·lecció Llibres de L’Aljamia l’any 2003) és una novel·la breu, brevíssima diria jo, ja que supera de poc les cinquanta pàgines, amb la qual va obtindre el XIX Premi Joan Fuster de Narrativa convocat per l’Ajuntament d’Almenara l’any 1997. És un relat marcadament polític, dividit en dues parts i dos espais temporals; la primera, “Les prohibicions”, la situa durant la transició política espanyola i, la segona, “L’alt pedestal”, deu anys més tard. Al bell mig hi ha una història d’amor i desamor, d’encant i de desencant. D’alguna manera intenta reflectir el fracàs que s’oculta darrere d’una transició política que ens ha dut a renúncies i claudicacions.
Rama (editada en la col·lecció Els Ullals de Narrativa de Brosquil Edicions l’any 2004) és una novel·la en la qual, amb la inestimable col·laboració del protagonista, Vicent Penya escriu la biografia apassionant d’un heroi quotidià, d’un home senzill, nascut també a Rafelbunyol, que li va tocar viure un dels segles més turmentats de la història.
L’any 2008 Vicent Penya recull tota la seua narrativa curta escrita i editada des de l’any 1981 fins el 2001 i la publica sota el títol d’Els somnis possibles. Com a amic i com a editor no he estat mai d’acord amb la tria d’aquest títol, ja que en la meua modesta opinió dóna peu a confusions amb l’anterior editat en la col·lecció Xúquer de Germania Serveis Gràfics l’any 1996, quan el primer consta de tres parts, “El pres”, “Els captaires” i “Tintatges”, i el nou llibre en té de set, les anteriorment esmentades més “Camp i ciutat”, “Pètals”, “Dues llegendes” i “El retorn”. La nova edició conté el pròleg a la primera edició signat per Josep Vicent Frechina i un segon signat per Toni Cucarella.
La tossudesa en mantindre el títol, Vicent Penya la justifica de la següent manera: “El títol i el contingut del llibre estan relacionat amb la màgia, i no debades J. V. Frechina, en el pròleg a la primera edició, equiparava alguns contes amb el realisme màgic. “Els somnis” emparentats amb la màgia; “la possibilitat” emparentada amb el realisme”.
Els somnis possibles és un recull la heterogeneïtat del qual ja ens avisa Cucarella en les primeres pàgines: “La pretensió del seu autor ha estat més aviat la de recopilar i ordenar material dispers: aplegar sota una mateixa coberta un seguit d’aventures literàries extraviades en tota mena de publicacions. En conseqüència aquest és, volgudament, un recull heterogeni que exigeix, per tant, aqueixa lectura d’aturades i recessos...”. Ara, a més, i com assenyala més endavant Cucarella, el llibre serveix també com a mostra de les diverses capacitats narratives de Vicent Penya. Ja que ens l’anirem trobant com a constructor d’intrigues psicològiques, adaptador d’històries pouades de la tradició popular, elaborador de petits artefactes narratius plens de pensament i de lirisme, transcriptor d’alguns apunts biogràfics, o redactor de textos marcadament eròtics.
Una de les qüestions en què gran part dels lectors d’aquest llibre han coincidit (i ho dic amb les paraules del crític i poeta d’Eduard Ramírez) és “l’anàlisi minimalista que mostra de la condició humana, elements extravagants o màgics, intriga i tradició popular”.
En aquesta edició ampliada d’Els somnis possibles apareixen relats que han compartit llit amb poemes i proses meues, com ara “Successos”, aparegut en Envit nous escriptors valencians; “Cigarrets i cigars” en Lletrasex; “Li deien Meritxell”, una narració independent, el capítol que va escriure per a la novel·la col·lectiva Jo també la vaig conèixer; “Diàleg”, “Missiva”, “Professions”, “Antipatia” i “Recerca” en Microsexe; “El tresor dels Germanells” en Històries a la llum del Cresol, i “El retorn” en Aigua roja. Crims al balneari. Això, sumat al coneixement que tinc de la seua trajectòria i de la seua biografia, així com el fet que sovint he estat el seu editor, em dóna la suficient autoritat per a poder parlar no tan sols d’aquests relats, sinó de tota la seua obra. Ara, no gaudisc de la suficient distància per a fer la crítica que aquesta és mereix.

VICENT PENYA O EL DESIG DE PÀTRIA (II)

(Vicent Penya, Josep Ballester, Manel Alonso, Enric Montforte i Ramon Guillem a la Casa de Joan Fuster)

Les lectures de Vicent Penya són diverses i disperses, en la seua biblioteca abunden els escriptors en llengua catalana coetanis, Quim Monzó, Sergi Pàmies, Toni Cucarella, Francesc J. Bodí, que cohabiten en les prestatgeries amb alguns clàssics i amb l’obra completa d’autors com ara Dostoievski, Tolstoi, Joyce, Kafka, Mann, Camus, Kundera, Gabriel García Marquéz, Grass... La seua poesia es veu influïda per un seguit de poetes encapçalats per Vicent Andrés Estellés, Miquel Martí i Pol, Salvador Espriu, Joan Salvat-Papasseit, Josep Piera o Marc Granell. Penya no és cap out-sider, com ho era el nostre contertulià Josep Maria Ribelles, sinó que forma part d’un corrent literari dins de la seua generació i en el qual jo inclouria autors com ara Josep Lluís Roig, Marisol Gonzàlez Felip, Lola Gonzàlez Montolio... Tots ells practiquen un realisme de caràcter intimista.
La seua producció literària també ha estat diversa. Ha conreat la narrativa breu: Els somnis possibles (1996) i Camp i ciutat (1999); la novel·la: Helena (1995), La perseverança (2003) i Rama (2005); la narrativa infantil: Mireieta, busca les notes (1998) i L’última victòria del Tirant lo Blanc (2008); el teatre amb l’obra infantil: El Xicot de la Taca i Sac de Panxa (2006), amb la qual va obtindre el Premi de Teatre Infantil; la ressenya literària; ha col·laborat al llarg del temps amb articles d’opinió en revistes i diaris com ara Saó, El Temps, El Punt del País Valencià i Levante, entre altres, alguns dels quals han estat recollits en el llibre L’altura i les circumstàncies (2007). Ha fundat revistes, quaderns de poesia i ha participat en tertúlies, en taules redones, recitals de poesia... Però allò que més el defineix com a escriptor i on ha aconseguit quotes més elevades de qualitat, així com crear una manera personal de fer, ha estat sens dubte en la poesia.
Ha participat en diversos llibres col·lectius, alguns fruit de la nostra amistat amb l’escriptor de Cabrera de Mar Albert Calls. Albert és un dels individus més hiperactius que conec; el seu cervell ha ideat un nombre important de projectes literaris en els quals tant Penya com jo mateix hem col·laborat: Lletrasex (1994), Les hores del gaudi (1995), Aigua roja. Crims al balneari (1999). Amb el grup amb què formàvem el consell de redacció de la revista L’Aljamia (Mercé Claramunt, Agustí Peiró, Hermini Pérez Edo, Joan S. Sorribes) va crear el col·lectiu Alba M., amb els quals va editar la novel·la Jo també la vaig conéixer (1995), i posteriorment, sense ocultar-se el grup darrere d’aquesta escriptora fictícia, el volum de relats Històries a la llum del cresol (1998). Ha estat inclòs en les antologies Envit, antologia de nous escriptors valencians (1991), Versos per a Marc (1999), 20 anys de poesia a la Universitat de València (2000), Solcs de paraules (2000), Elogi de la constància (2000), El paisatge seductor (2001), Racó de poesia (2003) i 62 poemes per l’Ovidi (2008).
Penya se sap ciutadà d’un país existent en la utopia, una utopia necessària –i que em perdone Antoni Mollà per manllevar-li l’expressió– davant de tanta voracitat urbanística, tanta manipulació informativa, tant de provincianisme, tant de caïnisme; usuari d’una llengua minoritària, minoritzada, convertida en moneda de canvi, eina de la perversió i del desencontre i arma del nacionalisme de l’altiplà; figura d’un paisatge que es transforma a gran velocitat foragitant tota una manera d’entendre la vida. I els seus versos i algunes de les seues narracions en parlen.
Igual que els seus companys i amics Agustí Peiró i Manuel Bellver, a Penya li agrada fer llargues caminades. Cadascú d’ells té la seua motivació. Mentre que en Peiró es barreja una qüestió de salut amb el gust d’anar reposant les lectures i en Bellver una recerca en el paisatge dels materials i de les formes que inspiren les seues creacions artístiques, en Penya es donen de la mà una necessitat de retrobar-se en l’espai, de repensar-se’l i sadollar-se’n abans que no desaparega engolit pel ciment. Pels seus versos solquen les aigües de totes les sèquies, passen tots els camins de l’Horta.
En la trajectòria poètica de Vicent Penya hi ha un període, que va de 1996 al 2002, d’intensa i alhora interessant producció que començaria amb l’aparició d’El plaer d’omplir el temps (1997), una de les dues parts que componen el llibre El joc (2002), i que acaba amb El buit, el qual ha restat inèdit fins a l’any 2006, i que arribaria als nivells de més maduresa creativa amb De la casa estant (1999) i sobretot amb Desig de terra (1998), amb el qual va obtindre el Premi de Poesia Agustí Bartra Ciutat de Terrassa 1997. No incloc entre aquests títols el poemari Sense un punt de record, encara que editat el 1998, ja que els seus poemes foren escrits anys abans i formen part, junt amb La sang a les esponges (dins del quadern Tres paisatges, 1991) i Retorn de res (1996), d’un altre període on Penya no havia acabat de definir la seua veu.
Durant aquesta segona etapa de la poesia de Penya, trobem un poeta madur, amb una veu clara, honesta, preocupada per tot allò que li és més pròxim, ens transmet la seua visió de les coses sense fingiments, alhora que configura un autoretrat. Els seus poemaris estan plens de rastres de la seua biografia personal.
La seua poesia ens parla del territori, el paisatge quotidià de la seua comarca, de la memòria individual i col·lectiva, del goig de viure i del buit terrible que ens deixa la mort, de la sensualitat, dels petits i grans plaers de l’amor i el sexe. Com un fotògraf va captant aquelles imatges del seu entorn més proper que el captiven o l’impacten i les converteix en petits artefactes literaris. El poeta té una necessitat d’alçar acta notarial d’un temps que no vol que es perda i, en posar-lo en paraules, el trau de la boirina de l’oblit i pren cos en la mirada del lector; també l’empeny el desig de fer inventari del seu univers, anomenar les parts que el conformen pel seu nom i en la seua llengua, hi ha una sensació de pèrdua imminent de tot plegat contra la qual lluita des dels versos. Amb la publicació d’El buit es tanca una de les etapes més fructíferes de l’escriptor de Rafelbunyol, això sí, amb una mica de retard.
Poemes en peu de pau (editat en un llibre col·lectiu per l’Ajuntament de Sant Vicent del Raspeig) és un llibre de transició. Es tracta d’un recull de poemes curts emparentat amb l’aforisme que transmeten la preocupació per temàtiques de caràcter social.
Homèrides, que va obtindre el premi de poesia Ibn Hazm organitzat per l’Ajuntament de Xàtiva, inaugura una nova etapa en la trajectòria poètica de Vicent Penya, una etapa marcada per la maduresa creativa del seu autor. En aquest poemari el de Rafelbunyol recrea el mite d’Odisseu. Amb un estil irònic i alhora reflexiu ens parla sobre la memòria i l’oblit, sobre la mort, l’angoixa del viure, les relacions de l’home amb l’univers que l’envolta, del problema de la identitat humana i de l’inevitable pas del temps. Un llibre sòlid que funciona com un gran bloc carregat de lirisme.

VICENT PENYA O EL DESIG DE PÀTRIA (I)

(Vicent Penya. Fotografia: Vicent Salvador)

Durant la segona meitat dels anys vuitanta del segle passat, immers en la malpagada faena de corresponsal per al diari Levante, vaig tindre l’oportunitat de conèixer els membres de l’Agrupació Cultural Vianants. La seua era l’única entitat de Rafelbunyol que duia a terme una tasca d’oposició social a l’asfixiant majoria absoluta del govern conservador d’aquest poble de la comarca valenciana de l’Horta Nord. Al capdavant del dinàmic col·lectiu vaig descobrir un home prim, de mitjana estatura, de cabells bruns i curts, amb ulleres, que parlava com si estiguera mastegant les paraules i que solia dissimular la seua impaciència i el seu nerviosisme jugant amb els dits de la mà dreta. Sota la seua aparença de ciutadà conformat s’ocultava un agitador de primer ordre que havia sabut llançar uns quants torpedes a la línia de flotació del conservadorisme local i alhora estendard de la dreta comarcal. Aquest xicot tenia també una personalitat sensible i culta, li agradava tocar la guitarra, pintar i escriure. Prompte vam saltar la fràgil frontera que hi havia entre l’entrevistat i l’entrevistador i férem amistat. Amb el pas del temps posàrem en marxa alguns projectes relacionades amb el món de la llengua i la literatura, com ara la revista L’Aljamia o les tertúlies Les Nits Màgiques del Django’s.
Vicent Penya i Calatayud, Penya per als amics, va nàixer a Rafelbunyol el 1961. De menut fou un estudiant aplicat que tenia traça amb el dibuix i la pintura, va guanyar-ne un premi important que convocava una institució pública d’àmbit estatal, i un dels primers textos que escriu és un guió per a un còmic que ell mateix dibuixaria. Com a il·lustrador s’encarregaria de les portades de l’opuscle Tres paisatges i del primer número de la revista L’Aljamia així com d’algunes de les il·lustracions interiors del llibre La veu d’un poble. En l’àmbit de la música féu els seus primers passos com a cantautor, posà lletra a algunes cançons de pop-rock per al grup Quatre Mil Som Prou i durant un període de temps en què em vaig creure rapsode m’acompanyà a la guitarra.
Vicent Penya va mamar en casa una cultura de progrés, el seu pare fou un actiu militant socialista. Ell se sent hereu de l’esquerra que té entre els seus objectius la recuperació i el reviscolament de la cultura, les senyes d’identitat i la llengua dels valencians. De fet s’acosta al món de la literatura des d’unes inquietuds sociopolítiques i d’agitació cultural i queda tan atrapat per la llengua i la literatura que, malgrat haver-se tret el títol d’enginyer industrial, continua estudiant fins a convertir-se en tècnic lingüístic i en escriptor.
Entre els trets que defineixen el seu caràcter jo destacaria la fidelitat (fidelitat a les idees, a la llengua i al seu univers personal i familiar), la perseverança i la tenacitat (a pesar de tantes condicions socioculturals adverses), l’idealisme i la militància en un munt de causes perdudes, voluntari i voluntariós, un pèl sorneguer sense arribar mai a ofendre, primmirat en les despeses.
És tímid, sense ser introvertit, informal en la seua manera de vestir i descuidat amb els seus cabells, i malgrat els anys transcorreguts mai no l’ha abandonat la imatge de bon xic de poble menut. És un individu casolà, poc amant de l’aventura (i no per això dels viatges, s’ha recorregut tots els racons del País Valencià), només cal llegir el primer poema del llibre De la casa estant per a comprovar-ho. Per a Penya l’univers comença des del seu jo i la llar és com un ventre matern protector i hospitalari. La perspectiva de la seua mirada com a creador és des del niu. Això no vol dir que no li interesse el que succeeix en l’espessa matèria de l’espai extern, per dir-ho amb les seues pròpies paraules, tot el contrari. És una persona preocupada per les conseqüències de la violència, pel dolor humà, per la injustícia social, per la insolidaritat, i pren partit per la pau, per la justícia, per la llibertat, pels valors democràtics, posant-se al costat dels qui pateixen, però ho fa des de la seua pròpia barricada. El seu poemari, Poemes en peu de pau, amb el qual va obtindre el Premi de Poesia Octubre de Sant Vicent del Raspeig, n’és una mostra.

MANUEL BELLVER O L'HOMENOT QUE PLA NO VA CONÈIXER

(Manuel Bellver. Fotografia: Vicent Salvador)

Manuel Bellver és un setciències, no vull dir amb això que siga una persona que presumeix de saber més que ningú, com assenyala el diccionari, el que vull dir en usar aquesta expressió, la qual en un principi pot resultar pejorativa, és que és un especialista en totes les ciències i arts, un enciclopedista dels que ja ens resten pocs. Manolo és un home que sap fer de tot i que té resposta per a tot. Si no la sap, amb una rapidesa colossal n’improvisa una tan versemblant que estic segur que supera la correcta. Intel·ligent, sagaç, histriònic, sarcàstic, irònic, amb un sentit de l’humor una mica sorneguer, home d’una extensa cultura i amb una manera d’expressar-se d’allò més planera i cordial, és un conversador infatigable i un tot terreny, no li he vist encara un rival en cap tertúlia, i en una reunió és un home orquestra que amenitza amb interés la trobada més insípida.
Dos elements caracteritzen aquest saguntí: la pipa, sempre en les mans o en la boca, i la bossa, que com un sarnatxo de pastor du sempre penjada del coll i d’on pot traure els elements més impensables.
Manolo no es considera ni dibuixant, ni pintor, ni ceramista, ni escultor, ni gravador, ni dissenyador, ni fotògraf, sinó artista, i la seua obra tot ho inclou, fins i tot la seua vessant com a poeta i traductor (és autor dels llibres de poesia Dies després, Erols, Açò, solsida al passadís i Accions), escriure sobre ell pot resultar una tasca inacabable perquè inesgotables són la seua personalitat i la seua capacitat creativa.
Lector voraç, consumeix pàgines ingents de paper imprés en diverses llengües (català, castellà, francés...), part de la seua obra ha estat pensada per al món del llibre: els dissenys per a les col·leccions Ardeas, els Llibres de l’Aljamia i la revista Abalorio o per acompanyar l’obra d’alguns poetes com ara l’entranyable amic Rafael Català (Inventaris –llibre d’artista– i Destrucció de la paraula o inici del silenci?) i J. Burguet i Ardiaca (Segona Marrada), impressor i escriptor de Balaguer amb qui manté una gran amistat.
De la meua relació amb Manolo Bellver va nàixer una col·lecció de dibuixos que al llarg de més de vuitanta títols han conformat el motiu de les portades de les col·leccions de poesia en castellà i en català de Brosquil Edicions. Amb traços senzills, gairebé psicològics i en dues tintes, el negre i el violeta, Manolo aconsegueix atrapar el concepte d’un poemari i oferir-lo al possible lector com una sinopsi abstracta, suggerent i suggestiva del que trobarà dins.
Fa anys que vaig darrere d’ell perquè organitze una exposició amb la totalitat o part d’aquest treball que, malgrat el temps transcorregut entre el primer i el darrer llibre, és d’una unitat ferma i coherent. Bellver em dóna allargs i, savi i recurrent com és, m’insinua que l’exposició ja està muntada en cada llibreria on és la col·lecció.

RIBELLES: RETRAT DE CARNET D’UN POETA ( i IV)

(J.M. Ribelles i Manel Alonso a les tertúlies Les Nits Màgiques del Django's. Fotografia: Vicent Salvador)

Durant bona part de la dècada dels noranta els escriptors de la comarca de l’Horta Nord que confluírem al voltant de la revista L’Aljamia ens reuníem en unes tertúlies al café-bar Django’s. Una tertúlia quinzenal en la qual en cada encontre es presentava l’obra d’un escriptor valencià. Al voltant de les tertúlies també va crear-se un premi de poesia i una exposició fotogràfica.
Aquest moviment cultural no haguera sigut possible sense la generositat del propietari del local, Rafael Serena, amb la paciència de la seua família, ell era qui ho finançava tot com un vertader mecenes.
Pel Django’s, com a invitats, passaren vells companys d’universitat de Ribelles, com ara Marc Granell, Josep Piera, Alfons Cervera o Pere Bessó. Aquest darrer l’acompanyaren alguns amics de la tertúlia La Forest d’Arana: Francesc Collado i Manel J. Romero, els quals durant un temps ens visitaren en reiterades ocasions. La vella amistat de Pere Bessó amb Ribelles durant aquells anys es va veure reforçada. La Forest d’Arana fou copartícip de la reaparició pública de Ribelles, tot editant poemes seus en les antologies-homenatge a Joan Valls, Vicent Andrés Estellés i Joan Brossa, i presentant la seua darrera obra en la tertúlia que se celebrava al café Lisboa.
En aquesta reaparició participaren també altres persones, com ara els membres de l’Instituto de Estudios Modernistas, amb Ricardo Llopesa i Pedro Gandia al capdavant, i persones com ara Salvador F. Cava i la seua revista La Factoría Valenciana, que li dedicaria un número sencer. Per a Pedro Gandía, en essència els mons poètics de Ribelles són la bellesa, l’amor, la màgia, la perversió, els fantasmes, les màscares, la realitat virtual, el maleisme, el verí, l’hermetisme...
Josep Maria Ribelles, fins la malaltia que el portaria a la mort la matinada del 18 de març del 1997, participà activament en les tertúlies del Django’s. Era habitual veure’l entrar al café per la porta que donava a la N-340 i adreçar-se directament on era Rafa Serena, saludar-lo afectuosament i després d’atendre la invitació del propietari seure amb nosaltres i prendre’s el café amb llet que li servien.
Ribelles obria el paquet de sucre, el vessava dins de la tassa i amb parsimònia estudiada li donava voltes. Després, a glops lents, se’l prenia mentre anava saludant els contertulians. Jo li presentava els nouvinguts i ell els saludava sempre amb una frase de cortesia sobre la seua obra. Era aquest un ritual que amb poques diferències es va repetir durant anys.
Ribelles era un conversador infatigable que guanyava molt en les distàncies curtes. Estant de jurats els dos en el Premi de Poesia Les Nits Màgiques del Django’s, en companyia de la poeta Maria Fullana, vaig poder gaudir d’una vessant de Ribelles que només coneixia a través del seus versos: la seua passió per la màgia. (El poeta Pedro Gandía en un article l’arriba a qualificar de «poeta mago»). Maria, que també és una mica fetillera, va traure la conversa i Ribelles mostrà els seus coneixements sobre el tema. La simbologia dels colors i dels números, la mitologia nòrdica, l’hindú, la grecollatina, la judaica; els horòscops. Fou un diàleg intens, viu, el que van mantindre el dos poetes. Amb el bar quasi buit, amb un fons del millor jazz de Louis Armstrong, vaig poder sentir que naixia una mútua simpatia entre ells dos. Ribelles, quan volia, era un gran seductor i aquella nit ens va seduir. Quan van tancar el local, a altes hores de la matinada, Maria se'n va anar a la ciutat i ell i jo tornàrem junts i a peu cap a casa. Pel camí, una vegada més, em va assegurar que coneixia la història secreta de Puçol, i no vaig poder deixar de pensar que el poeta també era un savi hermeneuta.

RIBELLES: RETRAT DE CARNET D’UN POETA (III)

(J. M. Ribelles amb Pere Bessó a les tertúlies Les Nits Màgiques del Django's. Fotografia: Vicent Salvador)

A finals dels anys vuitanta vaig iniciar contacte amb Josep Maria Ribelles, a través del consell de la biblioteca municipal del qual els dos formàvem part –precedent del consell municipal de cultura en què a mi ja no m’inclogueren–, o en algun jurat dels premis de narrativa i d’assaig Vila de Puçol. Aleshores ell es trobava immers en la llarga etapa de silenci.
Durant aquesta època fou quan el poeta prengué la decisió d’escriure en la seua llengua materna, i més tard fins i tot va arribar a acariciar la idea de traduir bona part de la seua obra anterior, cosa que mai no va arribar a fer.
Un matí en què per raons de treball m’havia reunit amb l’aleshores regidor de Cultura, Josep Maria Iborra, li vaig plantejar la possibilitat que l’ajuntament finançara la publicació d’un nou poemari de Ribelles. Feia més de quinze anys que no lliurava un llibre a la impremta. El regidor em contestà que Ribelles s’hi negaria. En unes quantes ocasions havia dit en públic que era reticent a noves publicacions. Em vaig mostrar escèptic i li vaig demanar que ho deixara en les meues mans. Iborra acceptava si el poeta consentia. I tant que ho va fer. Des d’aleshores l’ajuntament ha fet un petit esforç pressupostari i ha anat col·laborant en l’edició de la seua obra poètica, de la qual s’han encarregat diverses editorials com ara Camacuc, Edicions de la Guerra, Instituto de Estudios Modernistas i Brosquil Edicions. El poeta abans de morir deixà la seua obra tancada i preparada per a ser editada.
El nou títol fou La mort als llavis, i amb ell s’estrenava com autor en valencià, obrint un període que inclou quatre volums, el ja referit, Senso, Kenosi i El rei de la vida. Citant paraules de Josep Vicent Frechina per a la revista Lletres Valencianes, La mort als llavis va suposar la confirmació «d’una veu poètica senar, brostada de la tradició simbolista francesa –però amb l’hel·lenisme i l’expressionisme alemany ben presents–, que perita extremadament paraules i conceptes a la recerca d’allò més essencial». Dels tres darrers llibres diu: «Tots tres es caracteritzen per la seua rigidesa formal –Ribelles hi tria el sonet de metre curt com a forma poètica exclusiva–, per l’extraordinària sonoritat dels seus versos..., i pel patronatge tàcit d’altres outsiders afins: Wilde, Trakl, Baudelaire, Mallarmé...».

RIBELLES: RETRAT DE CARNET D’UN POETA (II)

(Ribelles i Alfons Cervera a les tertúlies Les Nits Màgiques del Django's. Fotografia: Vicent Salvador)

Josep Maria Ribelles Llobat naix a Puçol (l’Horta Nord) el 22 d’abril del 1932, un any després d’haver-se proclamat la Segona República Espanyola. Quart fill d’una família de llauradors, més tard carnissers, benestants i liberals, Ribelles és criat per una nodrissa de Godella i conviu fins als cinc anys amb la família d’aquesta dona. Quan s’inicia la guerra civil espanyola (1936-39), els seus pares decideixen traslladar-se a la platja de Puçol per motius de seguretat, ja que el casc urbà ha patit el bombardeig de l’aviació franquista. Més endavant canviarien la seua residència a Xest (la Foia de Bunyol), i no serà fins a la fi de la contesa que retornaran a Puçol.
La dècada dels quaranta són anys durs i terribles per a la majoria de la població. Per una banda, a causa de l’estat en què havia quedat l’economia després de tres anys de guerra civil, per una altra per la repressió política i social duta a terme per les autoritats del nou règim.
Ribelles, influït pels seus germans, s’inicia en la lectura, en un principi a través dels personatges dels còmics de l’època.
Durant els anys setanta, coincidint amb el període universitari –entra a la Universitat de València amb més de trenta anys–, Ribelles ix del minso món cultural de Puçol i, amb el bagatge que ha aconseguit a través de les seues lectures constants, aterra a València i s’implica totalment amb una generació de joves en procés de formació: Carmen Soto, Juan Gargallo, Manolo Aguilar, Eduard J. Verger, Pere Bessó, Guillermo Carnero, Jaime Siles, Jenaro Talens, Pedro José de la Peña, Josep Piera, Marc Granell, Eduardo Hervás, Germán Gaudisa, José Luis Falcó, Alfons Cervera, els quals intenten crear una mínima vida cultural a la ciutat en les darreries del franquisme. És aquest un dels períodes més brillants en la vida de Josep Maria Ribelles. La seua participació en tertúlies és constant: les del café Valenciano, Christopher, San Patricio, Ascot i Almirante. Tertúlies interminables on, com afirma Marc Granell en un article editat per la revista L’Aljamia, es parlava i es discutia sobre tota mena de temes i on la saviesa filosòfica i literària i la generositat humana acompanyaren i ajudaren a formar-lo junt amb altres companys que s’iniciaven en l’aventura de la vida i la literatura. També va ser el temps de la posada en marxa de la revista literària Murice, que va tindre una gran importància en aquell temps; i de l’edició dels seus primers llibres de poesia: Tres miradas en un sueño (amb un pròleg-presentació de Jaime Siles), editat en Cuadernos de María Isabel a Màlaga l’any 1971, es tracta d’un recull de versos alexandrins, que ell mateix situaria dins del seu primer període creatiu: temes mitològics, un cert hermetisme, influència de l’expressionisme alemany; i Penumbra del cuerpo que ilumina, editat en la col·lecció Azul el 1972, dirigida per Eduard J. Verger. Aquest poemari correspon a una segona etapa de poemes simbòlics, on predominen la metàfora, les imatges renaixentistes i els versos d’art menor assonants.
Durant la dècada dels setanta veurà aparéixer poemes en antologies i revistes de l’Estat Espanyol, així com de l’àmbit lingüístic castellà, com ara Antología de poetas valencianos. Fablas (les Palmes de Gran Canària, desembre del 1972), amb pròleg de José Olivio Jiménez; Antología de poetas valencianos 1939-73, d’Alfonso López Gradolí; Un siglo de poesía en Valencia, Ricardo Bellveser (Prometeo, València, 1975). Poemes seus apareixen en La Nación (Buenos Aires), La ventana (Puerto Rico), Alaluz (USA), Yeldo (Valladolid), Poesía Hispánica (Madrid), Estafeta Literaria (Madrid) i Vértice (València).
És una etapa fructífera en tots els sentits. Ribelles, acompanyat de Jaime Siles, viatja a Madrid i coneix Vicente Aleixandre, amb el qual mantindrà correspondència, com també el crític Carlos Bousoño i el poeta Félix Grande.
En la dècada dels vuitanta continuarà apareixent en algunes antologies, com ara Última poesía en Valencia (València, 1984), La poesía valenciana en castellano (València, 1936-86), però iniciarà una etapa presidida pel desencant que el durà al silenci. Un grapat dels seus companys de viatge decideixen, a l’hora de crear, canviar de llengua: Pere Bessó, Marc Granell, Josep Piera, Eduard J. Verger, però Ribelles tardarà prop d’una dècada a fer-ho, durant aquest període desapareix de l’escena pública i s’allunya de tot el debat que es genera al voltant del canvi d’expressió lingüística en els nostres poetes.
Josep Maria es reclou en sa casa del carrer de sant Joan, imparteix junt amb el seu germà classes particulars i escriu esperant millors temps. De tant en tant rep alguna visita, participa en alguna revista com ara Zarza rosa, de Salvador F. Cava, agitador cultural i escriptor que més endavant li dedicarà un número monogràfic de La Factoría Valenciana.
Ribelles viu, fa versos, continua les seues lectures tot investigant el llenguatge i escriu un diari personal. Un diari extens en el qual pren nota de les seues experiències vitals i recull, en paraules del mateix poeta, els secrets de la realitat que l’envolta.

RIBELLES: RETRAT DE CARNET D’UN POETA (I)

(Josep Maria Ribelles al café-bar Django's. Fotografia: Vicent Salvador)

Una vesprada de la tardor de l’any 1983 em va vindre a visitar un vell amic amb el qual tinc en comú la passió per la lletra impresa, la història i la intrahistòria local, Germán Vigo. Sota el braç duia una revista literària, Zarza rosa. L’havia descoberta en una de les seues incursions per les llibreries del centre de València. En fullejar-la, la seua sorpresa fou majúscula en veure que, junt amb autors de la talla de Luis Antonio de Villena, es trobava un conveí nostre, Josep Maria Ribelles.
Llegírem àvidament la nota biogràfica, els poemes, i miràrem les fotografies on apareixia al costat de Vicente Aleixandre, César Simón, Pedro J. de la Peña, Guillermo Carnero, Jenaro Talens, Francisco Brines. Intercanviàrem opinions sobre el personatge i els seus versos. En nombroses ocasions ens l’havíem trobat pels carrers del poble quan anava a fer la compra, quan s’adreçava a alguna cafeteria o baixava del tren en la vella estació, en les escales de la qual nosaltres, amb tretze i catorze anys, passàvem les hores xarrant fins a altes hores de la matinada.
Afilant les arestes de la memòria recorde que abans ja n’havia tingut alguna notícia. Fent el darrer curs de l’EGB a les escoles noves de Puçol, que duien el nom de Juan Hervás, un bisbe nascut en el meu carrer, el mestre, don Agustín, un home menut, alopècic, simpàtic i amb una gran vitalitat, al qual li agradava jugar al frontó amb els seus alumnes en el temps d’esplai, un dia ens parlà de Ribelles, de la seua intel·ligència, de les seues llargues converses i de les partides d’escacs que jugaven en el desaparegut bar Roig.
Durant un temps aquest bar fou el punt de trobada dels progres de la localitat. Ribelles en fou habitual, com també ho va ser del pub Don Carlo, on va cantar en alguna ocasió, o de la cafeteria Superestar i de l’Horus.
Quan don Agustín ens parlà de Ribelles ningú no va saber situar el personatge, amb aquest cognom hi ha un bon grapat de veïns a Puçol. La meua curiositat per saber qui era va acabar en sorpresa en descobrir que es tractava de Josep Maria Ribelles Llobat, la família del qual eren coneguts amb el malnom dels Petresans.
Josep Maria era un home prim i d’estatura mitjana. Bru de pell, cabells negres, curts i pentinats cap enrere, ben afaitat, celles cuidades, lleugerament maquillat, les mans plenes d’anells amb un significat presumiblement esotèric. Tenia un perfil clàssic, marcat per una front esclarida, la papada i un nas llarg i prim. De vegades era elegant en el vestir, altres amb una propensió a usar sabates de plataforma, camises de colls llargs i xandall.
Intel·ligent, individualista, mordaç, melòman, glamurós, amant de la bona conversa, partidari de la tertúlia, hedonista, defensor de la bellesa i la joventut. Culturalment, un afrancesat.
La vida i la poètica de Ribelles giren al voltant del concepte del jo.
Crea un món on la simbologia és la clau per a entrar-hi. Molts d’aquests símbols els recull de diverses mitologies. N’era un profund coneixedor.
La seua obra abraça més de trenta anys de producció literària i es divideix en diferents etapes. Encara que algú s’ha sentit temptat a enquadrar-lo dins de l’òrbita de la generació dels novísimos, ell va anar per lliure, fou realment un out-sider.
La seua poesia tendeix a l’hermetisme, encara que com a ciutadà d’un segle tan tortuós com ha estat el xx també ha sucumbit a la temptació de la poesia política.
Per a ell la figura del poeta es compara a la d’un hermeneuta, un ésser tocat per una estranya i fascinant sensibilitat per a captar els sentiments, les emocions, la força de la bellesa. Era de l’opinió que tot el que tenia a veure amb el poeta havia de tindre el seu segell, i per tant una forma indestriable del seu univers.
Tenia una certa predilecció pels poetes maudits i li agradava considerar-se’n. Segons ens explica Pedro Gandía en un article publicat el desembre del 1999 en Papel Literario: «Ribelles decía que el maldito es aquel que sabe la verdad y la dice. Y que la verdad es un barril de dinamita».
Llegint la seua obra podem resseguir el rastre dels autors que més l’han influenciat: Juan Ramón Jiménez, Luis Cernuda, Mallarmeé, Valéry, Rilke, Trakl...

ANTONI FERRER

(Antoni Ferrer i Lluís Roda a les tertúlies Les Nits Màgiques del Django's, foto: Vicent Salvador)

Si mires bé a l’amic i poeta Antoni Ferrer Perales te n’adones que té l’aspecte d’un rabí novaiorqués: nas gros, ulls petits i desperts sota unes lents quasi invisibles, baix d’estatura, prim, calb i amb barba curta i argentada. M’agrada imaginar-me Antoni Ferrer passejant per Manhattan compartint conversa amb Woody Allen; fent malabars amb les idees i les paraules en un cantó; llegint els clàssics grecs i llatins damunt la gespa de Central Park, perdent-se en els laberints dels museus de la Gran Poma i de sobte quedant-se atrapat en un quadre, en una ceràmica, en una escultura; o escoltant música clàssica en un vell tocadiscos mentre escriu en un quadern els seus poemes assegut en l’ampit de la finestra d’un apartament del Bronx.
Però no, Antoni és un excapellà de l’Alcúdia de Crespins que viu a l’Eliana i que dedica bona part del seu temps a la docència, a la poesia i a la revista Saó de la qual és un dels membres històrics del consell de redacció. Sota una imatge planera, una veu cascada i un somriure irònic s’oculta un individu amb una gran i extensa formació humanística.
Dins de la poesia catalana del País Valencià la seua és una veu única alhora que poc coneguda. Ferrer és el poeta de la metafísica espiritual. El seu univers literari està farcit de la mitologia i de la cultura del món antic mediterrani. També, però, cal subratllar que és un autor difícil de situar dins d’una generació literària. Per data de naixement està prop de Lluís Alpera o de Jaume Pérez Muntaner; el del Cabanyal en un principi enquadrat dins d’allò que es va anomenar poesia realista valenciana i de la que ell s’ha anat desmarcant amb el temps i el d’Alfàs del Pi en la generació dels setanta. En realitat Ferrer és un out-sider, com ho fou el desaparegut Josep Maria Ribelles, un poeta aquest que des d’un paganisme hedonista mostra punts de contacte amb Ferrer encara que els seus missatges sovint siguen contraposats.
La poesia de Ferrer està arrelada pregonament en l’espiritualitat cristiana. Una de les grans aportacions del cristianisme a la humanitat és el perdó, així com la defensa del dèbil i de la víctima davant del fort i de l’agresor, durant la seua llarga trajectòria el poeta ha alçat la seua veu en vindicació dels pobres i de les víctimes de tanta ignomínia. Els seus versos de vegades emparentats amb salms, amb pregàries, contenen una gran riquesa i una gran força expressiva: el dolor de l’home que veu el patiment gratuït al qual és sotmés injustament gran part de la població del planeta i l’interioritza per a clamar justícia amb la ploma nafrada.
La seua passió per la història, sobretot la del món antic, Roma, Grècia i el poble jueu, ha estat present i protagonista en bona part de la seua obra des del primer Fragmentos con figuras para un vaso Minoico, amb el qual va obtindre el Premi Ausiàs March de Gandia l’any 1978, o Pietà (1993), i també per la música: Bach, Beethoven, Mahler..., des de Partitura Laberint (1984), Cançó de bressol per ajudar a ben morir galàxies (1986), Bagatel·les (1990), fins a Cant Espiritual (1992), compostos quasi bé sobre un pentagrama amb la mentalitat d’un músic poeta.