(Antoni Ferrer i Lluís Roda a les tertúlies Les Nits Màgiques del Django's, foto: Vicent Salvador)Si mires bé a l’amic i poeta Antoni Ferrer Perales te n’adones que té l’aspecte d’un rabí novaiorqués: nas gros, ulls petits i desperts sota unes lents quasi invisibles, baix d’estatura, prim, calb i amb barba curta i argentada. M’agrada imaginar-me Antoni Ferrer passejant per Manhattan compartint conversa amb Woody Allen; fent malabars amb les idees i les paraules en un cantó; llegint els clàssics grecs i llatins damunt la gespa de Central Park, perdent-se en els laberints dels museus de la Gran Poma i de sobte quedant-se atrapat en un quadre, en una ceràmica, en una escultura; o escoltant música clàssica en un vell tocadiscos mentre escriu en un quadern els seus poemes assegut en l’ampit de la finestra d’un apartament del Bronx.
Però no, Antoni és un excapellà de l’Alcúdia de Crespins que viu a l’Eliana i que dedica bona part del seu temps a la docència, a la poesia i a la revista Saó de la qual és un dels membres històrics del consell de redacció. Sota una imatge planera, una veu cascada i un somriure irònic s’oculta un individu amb una gran i extensa formació humanística.
Dins de la poesia catalana del País Valencià la seua és una veu única alhora que poc coneguda. Ferrer és el poeta de la metafísica espiritual. El seu univers literari està farcit de la mitologia i de la cultura del món antic mediterrani. També, però, cal subratllar que és un autor difícil de situar dins d’una generació literària. Per data de naixement està prop de Lluís Alpera o de Jaume Pérez Muntaner; el del Cabanyal en un principi enquadrat dins d’allò que es va anomenar poesia realista valenciana i de la que ell s’ha anat desmarcant amb el temps i el d’Alfàs del Pi en la generació dels setanta. En realitat Ferrer és un out-sider, com ho fou el desaparegut Josep Maria Ribelles, un poeta aquest que des d’un paganisme hedonista mostra punts de contacte amb Ferrer encara que els seus missatges sovint siguen contraposats.
La poesia de Ferrer està arrelada pregonament en l’espiritualitat cristiana. Una de les grans aportacions del cristianisme a la humanitat és el perdó, així com la defensa del dèbil i de la víctima davant del fort i de l’agresor, durant la seua llarga trajectòria el poeta ha alçat la seua veu en vindicació dels pobres i de les víctimes de tanta ignomínia. Els seus versos de vegades emparentats amb salms, amb pregàries, contenen una gran riquesa i una gran força expressiva: el dolor de l’home que veu el patiment gratuït al qual és sotmés injustament gran part de la població del planeta i l’interioritza per a clamar justícia amb la ploma nafrada.
La seua passió per la història, sobretot la del món antic, Roma, Grècia i el poble jueu, ha estat present i protagonista en bona part de la seua obra des del primer Fragmentos con figuras para un vaso Minoico, amb el qual va obtindre el Premi Ausiàs March de Gandia l’any 1978, o Pietà (1993), i també per la música: Bach, Beethoven, Mahler..., des de Partitura Laberint (1984), Cançó de bressol per ajudar a ben morir galàxies (1986), Bagatel·les (1990), fins a Cant Espiritual (1992), compostos quasi bé sobre un pentagrama amb la mentalitat d’un músic poeta.
Però no, Antoni és un excapellà de l’Alcúdia de Crespins que viu a l’Eliana i que dedica bona part del seu temps a la docència, a la poesia i a la revista Saó de la qual és un dels membres històrics del consell de redacció. Sota una imatge planera, una veu cascada i un somriure irònic s’oculta un individu amb una gran i extensa formació humanística.
Dins de la poesia catalana del País Valencià la seua és una veu única alhora que poc coneguda. Ferrer és el poeta de la metafísica espiritual. El seu univers literari està farcit de la mitologia i de la cultura del món antic mediterrani. També, però, cal subratllar que és un autor difícil de situar dins d’una generació literària. Per data de naixement està prop de Lluís Alpera o de Jaume Pérez Muntaner; el del Cabanyal en un principi enquadrat dins d’allò que es va anomenar poesia realista valenciana i de la que ell s’ha anat desmarcant amb el temps i el d’Alfàs del Pi en la generació dels setanta. En realitat Ferrer és un out-sider, com ho fou el desaparegut Josep Maria Ribelles, un poeta aquest que des d’un paganisme hedonista mostra punts de contacte amb Ferrer encara que els seus missatges sovint siguen contraposats.
La poesia de Ferrer està arrelada pregonament en l’espiritualitat cristiana. Una de les grans aportacions del cristianisme a la humanitat és el perdó, així com la defensa del dèbil i de la víctima davant del fort i de l’agresor, durant la seua llarga trajectòria el poeta ha alçat la seua veu en vindicació dels pobres i de les víctimes de tanta ignomínia. Els seus versos de vegades emparentats amb salms, amb pregàries, contenen una gran riquesa i una gran força expressiva: el dolor de l’home que veu el patiment gratuït al qual és sotmés injustament gran part de la població del planeta i l’interioritza per a clamar justícia amb la ploma nafrada.
La seua passió per la història, sobretot la del món antic, Roma, Grècia i el poble jueu, ha estat present i protagonista en bona part de la seua obra des del primer Fragmentos con figuras para un vaso Minoico, amb el qual va obtindre el Premi Ausiàs March de Gandia l’any 1978, o Pietà (1993), i també per la música: Bach, Beethoven, Mahler..., des de Partitura Laberint (1984), Cançó de bressol per ajudar a ben morir galàxies (1986), Bagatel·les (1990), fins a Cant Espiritual (1992), compostos quasi bé sobre un pentagrama amb la mentalitat d’un músic poeta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada