GASPAR JAÉN DIALOGA AMB ESTELLÉS

Estellesiana és el nou llibre que Gaspar Jaén i Urban ha publicat a duet amb fotografies del tarragoní Rafael López-Monné. Una fórmula que repetixen en aquesta mateixa col·lecció, La imatge que parla, d’Arola editors, ja que l’any 2003 poguérem gaudir d'un tast del seu treball a Territoris.
En aquesta ocasió ens ofereixen trenta-dues fotografies a color de Burjassot i Borbotó (és a dir el paisatge més pròxim de Vicent Andrés Estellés) i catorze poemes en els qual el poeta d’Elx manté un diàleg amb el de Burjassot, tot i el gruixut mur que alça entre els dos la mort, que no la literatura, perquè la literatura tot ho fa possible.
Al llarg del llibre els mots de Gaspar Jaén són d’admiració envers l’extensa i sòlida obra d’Estellés, en algunes ocasions els versos estan tenyits pel dolor que provoca l’absència de l’amic perdut i sempre apareixen com un cant a la poesia, a la terra i a aquelles petites coses que ens donen l’alegria de viure.
En el poema que obri el llibre Gaspar Jaén deixa clares les seues intencions: ... haurem de parlar ara / de la mort i la vida que els teus versos nodrien. / Com si fos el poema que no hauran de llegir-te en el teu soterrar a Burjassot... I per acabar diu: Torna a reviure ara el millor de la vida. / És un deure que tinc. Parlarem com solíem.
Estellés fou (és) un poeta que va cantar, entre moltes altres coses, a la mort, a eixa mort familiar que entra a casa i s’asseu en una cadira com si fóra la veïna o un vell familiar, però també fou (és) el poeta enamorat de la vida a pesar de tot.
En el segon i tercer poema Gaspar Jaén li demana a Estellés que vinga, que torne del més enllà per a sentir junts l’alegria primaveral de les nostres terres. Gaspar l’acompanyarà pels camps i pels pobles perquè conega les noves generacions i perquè els valencians li oferim el cant que Vicent es mereix: ... ens ensenyares a prear la mesura / de l’amor i la síl·laba i ens donares les paraules / amb què poder aprendre un poc el que calia.
Després venen un grup de poemes en els que Gaspar té el somni que el poble valencià s’ajunte per a veure i reconéixer el poeta, encara que és conscient que el país no és noble ni assenyat (jo diria que aquest país dels valencians que està malalt és un país inexistent amb la identitat trastocada) i sap que no s’ha estimat el seu poeta amb la passió que caldria. Sap que hi ha una ciutat de València, una brutal ciutat de València, que odia sordament l’Estellés i que li va negar en vida i també en la mort el reconeixement, la glòria i l’estima.
Per a tancar el petit poemari, Gaspar Jaén rememora les lectures dels poemes de Vicent Andrés Estellés que ha fet al llarg de la seua vida, evoca visites a la llar familiar i s’acomiada amb uns versos suggeridors extrets del mateix univers poètic del de Burjassot: Mira, Vicent. Sota la lluna ballen / dotze parelles que demà tindran / les mans enceses. Ballen un bolero. / ¿Sents el compàs del bolero d’Alcúdia / que han de ballar tota l’eternitat / per tu, Vicent?Visualitze aquesta imatge i sent la veu de Miquel Gil que canta una nit de lluna plena sota l’emparrat d’una alqueria mentre les parelles ballen.
Les fotografies d’una gran nitidesa, d’un gran realisme, d’uns colors intensos són d’un factura impecable.
Al llarg del llibre López-Monné juga a contraposar elements que comparteixen espais molt pròxims, el camp i la ciutat, l’església i el mercat, la mort i la vida, la modernitat i la tradició, el casament i el soterrar, la façana humil d’una casa i la façana aristocràtica d’un palau.