T'HO DONARÉ TOT

Si en la seua anterior novel·la, Temps de llum (Columna edicions, 2016), Sílvia Tarragó ens oferia una història que abastava quatre dècades de la segona meitat del segle XX a la ciutat de Barcelona, en la seua segona novel·la, T’ho donaré tot (Columna edicions, 2017), Tarragó ho fa dels trenta primers anys de la mateixa centúria. En aquesta ocasió l’excusa són els orígens de la urbanització de la muntanya del Tibidabo.

La imatge que ens oferix de Barcelona la nostra autora és la d’una ciutat cosmopolita, capdavantera i un tant bohèmia, una ciutat immersa en grans transformacions urbanes i socials, centre de reivindicacions nacionals i de lluita de classe. Una ciutat en constant creixement on els emprenedors gaudixen de grans oportunitats per a dur a bon port els seus somnis.

Aquesta transformació imparable corre paral·lela a la vida dels protagonistes de la narració, dues bessones, Àngela i Aurora, que naixen just quan l’impulsor del projecte d’urbanització de la muntanya del Tibidabo fa un brindis l’últim dia de l’any.

La novel·la, que en els primers capítols aporta un munt de dades sobre el Tibidabo, la urbanització i els seus impulsors, a mesura que avança i els personatges van prenent cos i creixent en edat i en protagonisme, crea un seguit d’històries que acabaran convergint. Encontres i desencontres, amor i desamor, intriga, passió, trencaments, reconciliació, bogeria i maldat, drama, però també final feliç, encara que no del tot, ja que hi ha dues relacions que per a poder ser han d’emigrar, i a una tercera li espera en menys d’una dècada el drama de la guerra civil.

Estem davant d’un relat sòlid, on l’autora ha creat una tensió narrativa que ha sabut mantindre i fer créixer. Un relat universal que ens parla d’algunes de les grans qüestions que de sempre han interessat l’ésser humà. Un relat intens emmarcat a la ciutat de Barcelona en el moment que es posava en marxa una gran empresa.

TEMPS DE LLUM

L’any 2016 Sílvia Tarragó publicava la seua primera novel·la per a adults, Temps de llum (Columna edicions), fins aleshores ens havia oferit un parell de poemaris i diversos llibres de narrativa infantil.

En Temps de llum, Sílvia inicia una nova etapa com a escriptora en la qual se’ns mostra més madura i amb més ofici. La novel·la està situada a la ciutat de Barcelona, concretament en les que van ser les primeres galeries comercials subterrànies d’Europa, l’avinguda de la Llum. Allí es troben les tres joves que protagonitzen el relat. Seguint el batec de les seues vides, Sílvia ens fa un retrat de la ciutat de Barcelona durant la dictadura franquista. Però el relat va més enllà, ja que l’autora, amb una prosa fresca i dinàmica ens oferix un esbós fet a carbó de la condició humana, mostrant-nos d’una manera descomplexada fins a quin grau d’acarnissament pot arribar l’ésser humà contra aquells que més estima, i no és que els personatges de Sílvia Tarragó siguen una colla de psicòpates sense cap mena d’empatia pel dolor que causen, tot el contrari, però l’orgull ferit arriba a confondre’ls i a encegar-los de tal manera que acaben convertint l’estima en un odi que només busca fer mal a aquells que estimaven.

Sílvia Tarragó ens narra també  la terrible capacitat que tenim els humans per aprofitar-nos dels més febles, per a traure suc a les circumstàncies favorables passant per damunt de tantes i tantes coses. Així i tot, i a pesar del mal fet, l’autora caracteritza uns personatges que amb el pas del temps han sabut madurar i han estat capaços de reconéixer els seus errors, de demanar perdó, de no rendir-se i de retrobar l’oportunitat per a tancar el dolorós i trist parèntesi de l’odi i reprendre l’estima que es professaven.

LA VEU DEL ROURE

Isabel, una nena desperta, intel·ligent i amb una gran imaginació, es troba un dia al bosc amb una anciana, Beatriu, de la qual tothom diu que és una bruixa, una mala dona. Isabel no li té por. És més, creu amb convicció que és una bona persona. Cada vesprada ix al bosc per a trobar-se amb ella i parlar, parlar sobre la natura, les herbes medicinals i sobretot de les fades, uns éssers màgics que la tenen fascinada. Isabel és una xiqueta amb una gran intuïció i prompte endevina que hi ha un vincle familiar entre totes dues. Una vesprada Isabel li demana a Beatriu que li conte la seua història... D’aquesta manera és com Sílvia Tarragó enceta el llibre La veu del roure, amb el qual va obtindre el Premi de Narrativa Juvenil de la Vall d’Uixó 2008 i que Brosquil edicions ha publicat la tardor del 2009. Una narració on reivindica la tradició de la literatura oral i aquella altra que transcrita per grans mestres ha pogut arribar fins nosaltres. Reivindica, també, l’amor a la natura i els grans secrets que ella guarda i que nosaltres, atrapats en la voràgine de la vida moderna, hem perdut perquè en algun moments s’ha trencat la transmissió generacional de coneixements i de valors. Vivim d’esquena a la natura i també a l’univers mític, espiritual, que l’ésser humà va anar construint al llarg dels segles; una natura poblada d’éssers fantàstics, d’esperits que vivien dins dels arbres.
Sílvia Tarragó compon una estranya caixa xinesa, construint una història que està dins d’una altra història, i aquesta conté d’altres més petites pouades directament de les llegendes i rondalles del Maresme, comarca a les muntanyes de la qual Sílvia situa La veu del roure.
La història de Beatriu, que és el tronc sobre el qual se sustenta tot el llibre, s’inicia abans de nàixer ella i ho decidix així l’autora per tal d’explicar-nos quins són els orígens familiars del personatge, la seua situació social i econòmica. Després la narració es desenvolupa des del seu naixement fins la seua vellesa, detallant-nos els diversos trets de la seua personalitat, marcats per la mort de la seua mare, la biblioteca del seu pare i la proximitat de la natura. L’acompanyarem així durant la seua infantesa, joventut i maduresa, assistirem als seus dos matrimonis, als seus parts, a la mort dels seus marits i de dos dels seus fills. Viurem la seua vida marcada pel pacte que un dia va fer amb Gebre, l’esperit que habita un vell roure. La seua veu, la seua presència l’ajudarà a sobreposar-se dels colps més durs i li aportarà la pau espiritual que li és tan necessària. L’aparició d’Isabel en la vida de Beatriu significarà la transmissió a una nova generació del pacte amb l’esperit.
La veu del roure és una rondalla de nova creació que xucla i enfonsa les seues arrels en la més genuïna tradició catalana i europea. Un llibre ple de fantasia, de tendresa, d’estima pel bosc i de passió per la literatura.

RAILS ESCAPÇATS

Des del primer recorregut en ferrocarril, el 1804 a Gal·les, que un gran nombre d’escriptors de tot arreu s’han sentit atrets per aquest mitjà de transport, bé com a metàfora, bé com a símil de la vida.
Cada estació és com una salutació i també com un acomiadament. Els rails que dividixen el paisatge com una línia paral·lela cap a l’horitzó són com un camí d’anada cap al futur, però també són el camí d’una possible tornada al passat, asseguts confortablement en el vagó de la memòria.
La vida és un drama del qual no som conscients en la seua justa mesura. Pugem dalt del tren i pensem que els companys de viatge aniran sempre amb nosaltres, i ens esglaiem en sentir que el tren s’atura en una estació i que en baixa algun ésser al qual estimem i es queda en una via morta, en una via de rails escapçats a la qual amb el nostre tren ens és impossible d’arribar. Només el record ens queda mentre anem deixant una estació darrere d’una altra.
El poema pot ser l’espai en blanc, el vagó inèdit, al qual podem pujar per a teixir amb els fils de la memòria el paisatge, el temps i els personatges perduts per a sempre. El poema pot ser l’estació on ens retrobem de nou amb nosaltres mateixos, on ens donem una nova oportunitat per a dir-nos tot allò que no ens vam dir i tornar a reviure allò no viscut i desitjat.
La barcelonina Sílvia Tarragó ha fet, en Rails escapçats, de la poesia la seua eina per a crear un espai per a la memòria: «De nit reprenc / alfabets que m’escriuen / els dies que s’han fet fins ara». Els seus versos, com un tren, viatgen de tornada a la infantesa: les vivències d’un estiu concret, el naixement d’una amistat i les aventures compartides: «L’amic dels primers anys / i les passejades al circ de la infantesa…». Un amic, com un amor d’estiu, que hem descobert en el curt parèntesi de les vacances i que, en tornar a casa, covem l’esperança de tornar a veure, tot conreant la petita parcel·la que ens deixa la llunyania perquè quan es produïsca el retrobament el temps no haja fet malbé allò que ens unia.
Però també el tren ens du a un present de penombres provocat per la definitiva absència de l’amic: «Sabíem que ja no hi eres / i encara et sostenia la imatge / del nostre enyor…» que impossibilita per sempre la trobada.
El llibre és molt més que un homenatge a un amic. A través dels versos descobrim un paisatge: «el pati obert a les cireres / i les passejades entre les vinyes, / on l’olivera surava entre el raïm…», un paisatge de secà mediterrani. Rememorem temps d’infantesa: «somiant amb Tarzan, / agafar les bicicletes / i pujar els carrers / amb la calitja enganxada a les rodes…». I és sobretot un cant a la vida, a l’alegria de viure, una reflexió sobre el poder d’invocació de la memòria i el perill que els seus espectres ens arrosseguen per viaranys indesitjables.
Així i tot, a pesar de l’alegria que transpiren alguns versos de la primera de les tres parts en què es dividix el llibre, en altres es beslluma una certa tristesa i un cert pessimisme que vol ser realista. Perquè la mort dels altres, a més de ser un reflex del nostre propi final, també és, però, una peça més per a bastir la terrible cambra de les soledats.