dimecres, 30 de gener del 2019

EL MUNDIAL DE LA PATAGONIA



Enric Lluch (Algemesí, 1949) és un dels escriptors valencians de literatura infantil i juvenil amb una de les trajectòries més llargues i reconegudes de l’actual panorama literari valencià. Una trajectòria valorada per la crítica i el públic lector i reconeguda amb nombrosos premis de prestigi. Aquest reconeixement ha eclipsat en part la seua obra destinada als adults, on destaquen les novel·les El llibre dels desheretats (Brosquil edicions, 2002) i Després del silenci (Onada edicions, 2011), amb el qual va obtindre el Premi de Narrativa Ciutat de Sagunt 2010.
Enguany Enric Lluch ha obtingut el III Premi de Narrativa Ciutat de Carlet amb la novel·la El mundial de la Patagònia (Editorial Neopàtria), un relat que l’escriptor d’Algemesí situa a la província de Neuquén del sud de la República Argentina l’any 1942. Aquest país és, aleshores, un trencaclosques de nacionalitats provinents de l’emigració: italians, polonesos, xilens, anglesos, francesos, alemanys... Però també de les nacions indígenes de l’Amèrica del sud, com ara els guaranís provinents del Paraguai, i els maputxes.
L’Argentina és un territori extens, escassament poblat, brusc, de grans i rics hisendats, un lloc ple d’aventurers vinguts de tota Europa, individus que fugen de la por, de la fam, de la guerra, però també d’operaris especialitzats al servici de companyies multinacionals que treballen per a portar la civilització a un país en bona part per colonitzar.
A la Patagònia no hi ha guerra, però els seus habitants han portat amb ells l’odi i la violència entre nacionalitats del vell i consumit continent europeu.
Un dels grans hisendats del país, un aristòcrata d’origen balcànic, gran aficionat al futbol, creu fermament que la millor manera que hi ha per a canalitzar i apaivagar aquesta violència que ho envaïx tot és la pràctica de l’esport, i decidix contra vent i marea organitzar un mundial de futbol a la Patagònia.
El relat, d’un realisme brut, ens descriu una societat que encara està per fer, dividida per enormes abismes que separen els individus segons la seua procedència geogràfica i classe social.
Enric Lluch crea amb versemblança una llarga galeria de personatges, alguns dels quals molt peculiars, individus que viuen sobre la corda fluixa conscients que en qualsevol moment, si no estan alerta, els pot arribar l’hora del punt i final.
Aquest realisme brut està salpebrat amb gotes de realisme màgic que aporten alguns dels personatges pertanyents a la nació maputxe i que a mesura que avança el relat li acabaran donant un colp de timó a la història en les pàgines finals.
El mundial de la Patagònia és un llibre de lectura àgil i amena que descobrix al lector la capacitat que té l’ésser humà per a lluitar i sobreviure en un medi hostil, això sí, perdent pel camí alguns dels millors valors de la seua condició humana.

dimecres, 23 de gener del 2019

TOT ENTRA EN EL PES



Ningú com el fill o la filla d’una botiguera ens podria explicar què vol dir l’expressió «tot entra en el pes». Si aquest fill és el periodista i sociòleg Toni Mollà, la frase la convertirà amb saviesa i elegància en una al·legoria del temps en què ha navegat per les hores calmes, per les tempestuoses, on ha patit la força dels vents contraris, del foc amic...
Un temps per al dolor, per a l’emoció, la descoberta, la pèrdua, el viatge i el record. Tot entra en el pes i res no és gratuït.
Tot entra en el pes (Editorial Vincle, València, 2018) és el nou dietari de Toni Mollà ( (Meliana, 1957), una obra sense datar que s’inicia en complir els cinquanta anys el nostre autor i que es tanca deu anys més tard. Un dietari en el qual Mollà s’acosta a la narrativa de la memòria, ens descriu els anys d’infantesa en el seu poble, situat al cor de la comarca de l’Horta Nord, la descoberta del cap i casal tan proper i tan llunyà alhora, dels llibres, de la passió pel viatge i l’estima per algunes ciutats. El llibre és un cant, també, a la família i, molt especialment, als seus pares, a l’amistat i les complicitats compartides. Mollà es despulla emocionalment i es mostra vulnerable i ferit. El dolor provocat per la pèrdua i l’absència és tan intens que el sentiment personal salta de la pàgina i atrapa el lector.
Després també trobem l’individu social, el fill i net de republicans que es posiciona clarament, honestament, i exigix amb valentia la recuperació objectiva d’un passat ple de fosses anònimes; el professor associat que posa en qüestió el funcionament de les universitats públiques; el treballador de la Ràdio Televisió Valenciana que ens descriu el llarg naufragi de l’ens públic provocat pels seus gestors, el paper dels sindicats, de les associacions de periodistes, de la classe política, de la mateixa ciutadania incapaç de reaccionar com cal a la destrucció de la que era en aquell moment una de les primeres empreses del país.
Mollà ens parla amb amargura del seu pas per les oficines d’ocupació, de dies llargs, obscurs depressius en una edat en què trobar una faena és força complicat. També escriu sobre el canvi polític al País Valencià, de l’esperança, d’un cert desencant i de les ferides penoses provocades pel foc amic.
Una dècada és molt de temps en la vida d’un ésser humà, però també d’un petit país que no sap que ho és ni pretén saber-ho algun dia. Resumir-ho és una empresa titànica, però, així i tot, Toni Mollà, que té experiència i ofici, ho fa, amb una prosa diàfana, amb pinzellades d’ironia, però també d’emoció.
És aquest un llibre en el qual l’observador crític i mordaç, hereu de Montaigne, Josep Pla i Joan Fuster, es retrata i retrata la societat en què viu, revelant els solcs d’una navegació intensa.
Tot entra en el seu pes, les llàgrimes vessades, les il·lusions compartides, la indignació i els somriures intermitents.

dilluns, 21 de gener del 2019

L'OBSESSIÓ DE NARCÍS



Narcís Almudéver, membre d’una generació que va navegant per la vida entre el desengany i la indignació, sobrevivint a base de treballs precaris i mal remunerats com ara el periodisme, és el protagonista de la primera novel·la del filòleg i escriptor Carles Fenollosa, Narcís o l’onanisme, que ha estat publicada en la col·lecció Jàssena de l’editorial Drassana després d’haver obtingut el Premi Lletraferit de Novel·la 2018.
Narcís té una passió obsessiva per la literatura. L’escenari que xafa i en part coprotagonista del relat és la ciutat de València durant el mes de març. El so de fons, més que la banda sonora, és el que aporten les comissions falleres que han ocupat i pres els seus carrers.
En companyia de Narcís recorrerem una València envaïda també pel turisme, per a ell la ciutat és més que arquitectura i urbanisme, és la geografia de la seua experiència vital, dels seus anhels, un espai a través del qual va a la recerca desesperada d’un llibre perdut. Aquest llibre és la metàfora del canvi, d’un colp de timó social que supose el final de la degradació d’una llengua i d’una cultura que malviuen entre la indiferència més absoluta de la majoria dels seus conveïns. D’una literatura que sobreviu negada per la mediocritat.
Carles Fenollosa ha escrit amb una prosa intensa i dinàmica un relat viu, agut, alhora que ple de cites i referències literàries, que convertixen el seu personatge en un individu un tant excèntric, que està ferit per una tragèdia personal i una altra col·lectiva.
L’humor, la crítica, fins i tot la sàtira omplin la novel·la de mines i càrregues de profunditats que en esclatar es transformen en un potent colp de puny damunt la taula de les lletres valencianes. Una taula o un panorama en general mesell i poc ambiciós.
El protagonista compartix amb la veu narrativa un bon grapat de frustracions, però també anhels sobre un país que encara no hem començat a construir realment.
Narcís o l’onanisme és un relat valent, amb reflexions agosarades, algunes necessàries i que actuen com un desinfectant. Un relat que obliga el lector a reduir la marxa, a posar el fre, tancar el llibre i digerir certes qüestions que intuïa però que ningú li havia exposat tan nítidament.
Trobem al llarg de la novel·la escenes d’un humor mordaç i àcid, que aconseguix fer-nos riure amb una rialla que ens naix des de les vísceres més profundes. Aquesta obra té una lectura àgil, vibrant i se’ns mostra com un torrent d’idees i reflexions durant una gota freda, així que vagen amb compte i abans de posar-se a llegir-la prenguen les degudes precaucions.
                                                              

diumenge, 13 de gener del 2019

T'IMAGINE



El guitarrista i cantant de l’Alcúdia (Ribera Alta) Òscar Briz porta en el món de la música des de la dècada dels huitanta, primer com a membre de grups com ara Banderas de Mayo o els australians The Whitlams i a partir del 1999 en què enceta la seua carrera en solitari com a cantautor, bandautor preferix anomenar-se ell.
Òscar Briz, amb el pas del temps, ha anat creixent alhora que ha creat un so personal que xucla de la llarga tradició del pop i del rock anglosaxó. Alguns crítics, amb els quals no acabe d’estar d’acord, l’han comparat al músic anglés Paul Weller, i dic que no hi estic d’acord en part perquè Briz és un músic i un cantant amb una personalitat molt definida i una notable presència dalt i baix de l’escenari. Ara, com Weller, Òscar Briz ha resistit perfectament el pas del temps, ha aprés de la seua experiència vital i professional i en la seua maduresa les seues cançons han guanyat en lirisme, en elegància i en exquisidesa, cosa que es veu en els arranjaments perfectes de les cançons, i ho ha fet sense oblidar la garra i la potència del rock.
Aquesta tardor Òscar Briz ha publicat un Extended Play (EP), No caure és que m’agafes de les mans, amb quatre magnífiques cançons.
Un treball d’aquells que a un creador com Briz li demana, li exigix el cos. Un disc que naix en les vísceres adolorides (el cervell, el cor, el fetge) per un colp intens, inesperat, funest que ha rebut i que l’ha deixat noquejat en la foscor més intensa. A Òscar Briz aquestes cançons li han servit com a bàlsam i medecina per a superar el tràngol, refer-se i continuar el seu camí.
Les primeres paraules que escoltem en el disc són: «Ei!, m’ajudes?», és un crit d’auxili amb el qual el compositor i cantant demana companyia, calor i amistat.
El drama sobtat d’una pèrdua que crea un buit infinit, el dolor causat, l’amistat i l’estima són els eixos d’aquest nou treball discogràfic. Un disc amb una gran càrrega lírica i emocional, amb una força intensa i brillant.
El disc l’obri amb la cançó Avui el meu cor no vol, on demanda l’ajuda de l’amistat contra la soledat i el dolor que l’aclapara. Un tema emotiu on els cors acompanyen la veu d’Òscar Briz, que acaba desdoblant-se en els moments finals i puja i puja fins a convertir-la en un crit de socors llançat des del pou de les hores inhòspites. Durant uns instants la guitarra elèctrica pren protagonisme amb un punteig nítid que subratlla la intensitat dels sentiments que la veu ens confessa.
La segona cançó, Enric, Empar i la mar és una recreació literària del naufragi del Sussex en ser torpedinat al canal de la Mànega l’any 1916. En ella ens conta els darrers moments d’una parella abans de morir ofegats, el músic Enric Granados i la seua dona Amparo Gal. Una tragèdia en què de colp i volta el món s’enfonsa i amb ell la vida, l’amor d’uns innocents. Un tema de pop-rock rítmic, intens i trepidant.
En Amic, la tercera cançó, Òscar Briz ens parla dels valors de l’amistat, del pas del temps i els enderrocs que va causant, dels naufragis quotidians, i de la capacitat que té l’ésser humà per a refer-se i continuar el seu camí gràcies a l’ajuda de la gent que ens estima. Un tema lent, interpretat d’una manera íntima, quasi com una confessió, on busca la comprensió i complicitat d’aquells que l’escolten.
Tanca el disc T’imagine, una cançó pop amb una melodia juganera i enganxadissa, plena de llum i d’energia positiva, un cant a l’estima, a l’alegria de viure.
Un disc amb el segell personal d’un compositor i intèrpret sensible, eficaç i brillant.


dissabte, 5 de gener del 2019

EL FUGITIU



El 27 de gener del 1993 van aparéixer en una partida del municipi de Tous (Ribera Alta) els cossos violats i torturats de Miriam, Toñi i Desirée, tres menors desaparegudes uns mesos abans. La tragèdia que la premsa va batejar com el cas de les xiquetes d’Alcàsser commocionà tot el país. La seua estranya desaparició i l’espantós assassinat van omplir hores de ràdio i de televisió i pàgines i pàgines en els diaris, sovint retratant la falta d’escrúpols d’alguns professionals del periodisme.
Iniciades les investigacions, de seguida una prova trobada prop de la improvisada fossa assenyalà un presumpte culpable, Enrique Anglés, veí de Catarroja (Horta Sud). Però Enrique és un malalt mental inofensiu la identitat del qual és sovint suplantada per un dels seus germans, Antonio.
Antonio Anglés és un delinqüent força conegut per la policia i la guàrdia civil, que durant aquell trist hivern es trobava en cerca i captura perquè després d’un permís penitenciari no s’havia presentat a la presó. És un individu perillós i esmunyedís que en veure rodejat el pis familiar per la benemèrita fuig de la seua ciutat tot iniciant una escapada espectacular que el portarà a travessar la península ibèrica fins a Lisboa, colar-se com a polissó en un vaixell mercant britànic i desaparéixer sense deixar rastre a l’entrada del port de Dublín.
De tots aquests fets ja fa més de vint-i-cinc anys, hi ha tota una generació que no ha sentit parlar del cas de les xiquetes d’Alcàsser. La Guàrdia Civil al llarg d’aquestes quasi tres dècades ha investigat diverses denúncies sobre la possible aparició del presumpte assassí en tota Sud-americà, Estats Units, Irlanda, França i fins i tot Japó.
El crim ha donat peu a diverses teories anomenades de la conspiració, algunes de les quals força espectaculars que ratllen la fantasia.
Els periodistes valencians Genar Martí i Jorge Saucedo acaben de publicar en Vincle editorial El fugitiu, un llibre centrat en la fuga d’Antonio Anglés. Un text de periodisme d’investigació on els autors defugen en tot moment el sensacionalisme. És, El fugitiu, el producte d’un treball constant, perseverant, quasi obsessiu, que ha portat aquest tàndem periodístic a visitar bona part dels llocs per on va passar Antonio Anglés i entrevistar-se amb les persones encara vives (la drogoaddicció va omplir durant una dècada els cementeris, una generació maleïda i destrossada) que el van tractar d’una manera o altra.
El llibre retrata un individu ben plantat, obsessionat amb el seu físic, amb una personalitat psicopàtica, fill d’una família desestructurada que viu pràcticament en la misèria, en una ciutat convertida en el centre comarcal de la distribució de drogues com ara l’haixix, la marihuana i l’heroïna.
Un individu que des d’infant es veu seduït per l’adrenalina i els diners fàcils que li proporcionen els robatoris i posteriorment el tràfic de drogues. Antonio Anglés és un dels pocs que en la seua relació amb els estupefaents sap nadar i guardar la roba.
Un jove amb dues cares, una de persona amable i ben educada i una altra de bèstia violenta i cruel.
La seua trajectòria personal anuncia que tard o d’hora en farà una de ben grossa.
Estem davant d’un text de periodisme d’investigació construït amb gran seriositat i rigor, però no s’espanten, no és cap totxo ple de dades, es llig com una novel·la negra. Hi ha a les seues pàgines  amenitat i tensió narrativa, també novetats i preguntes sense respostes que obrin noves vies d’investigació. El que no hi trobaran són mitges veritats ni concessions gratuïtes a l’especulació, i així i tot el final restarà obert.
L’editor em confirma que està a punt de publicar-se la segona edició amb nous capítols, també que acaba de vendre els drets del llibre per a una possible publicació en castellà, la qual cosa demostra que una part de la societat espanyola encara se sent adolorida per un crim que en el seu moment la va sacsejar de dalt a baix. Mentrestant, Antonio Anglés continua desaparegut.