Ningú com el fill
o la filla d’una botiguera ens podria explicar què vol dir l’expressió «tot
entra en el pes». Si aquest fill és el periodista i sociòleg Toni Mollà, la
frase la convertirà amb saviesa i elegància en una al·legoria del temps en què
ha navegat per les hores calmes, per les tempestuoses, on ha patit la força
dels vents contraris, del foc amic...
Un temps per al
dolor, per a l’emoció, la descoberta, la pèrdua, el viatge i el record. Tot
entra en el pes i res no és gratuït.
Tot entra en el pes (Editorial Vincle, València, 2018) és
el nou dietari de Toni Mollà ( (Meliana, 1957), una obra sense datar que s’inicia en complir els cinquanta anys el nostre autor i que es tanca deu anys més tard. Un dietari en el qual Mollà s’acosta a la narrativa de la memòria, ens descriu els anys d’infantesa en el seu poble, situat al cor de la comarca de l’Horta
Nord, la descoberta del cap i casal tan proper i tan llunyà alhora, dels
llibres, de la passió pel viatge i l’estima per algunes ciutats. El llibre és
un cant, també, a la família i, molt especialment, als seus pares, a l’amistat
i les complicitats compartides. Mollà es despulla emocionalment i es mostra
vulnerable i ferit. El dolor provocat per la pèrdua i l’absència és tan intens
que el sentiment personal salta de la pàgina i atrapa el lector.
Després també
trobem l’individu social, el fill i net de republicans que es posiciona
clarament, honestament, i exigix amb valentia la recuperació objectiva d’un
passat ple de fosses anònimes; el professor associat que posa en qüestió el
funcionament de les universitats públiques; el treballador de la Ràdio
Televisió Valenciana que ens descriu el llarg naufragi de l’ens públic provocat
pels seus gestors, el paper dels sindicats, de les associacions de periodistes,
de la classe política, de la mateixa ciutadania incapaç de reaccionar com cal a
la destrucció de la que era en aquell moment una de les primeres empreses del
país.
Mollà ens parla amb
amargura del seu pas per les oficines d’ocupació, de dies llargs, obscurs
depressius en una edat en què trobar una faena és força complicat. També escriu
sobre el canvi polític al País Valencià, de l’esperança, d’un cert desencant i
de les ferides penoses provocades pel foc amic.
Una dècada és molt
de temps en la vida d’un ésser humà, però també d’un petit país que no sap que
ho és ni pretén saber-ho algun dia. Resumir-ho és una empresa titànica, però,
així i tot, Toni Mollà, que té experiència i ofici, ho fa, amb una prosa
diàfana, amb pinzellades d’ironia, però també d’emoció.
És aquest un
llibre en el qual l’observador crític i mordaç, hereu de Montaigne, Josep Pla i
Joan Fuster, es retrata i retrata la societat en què viu, revelant els solcs
d’una navegació intensa.
Tot entra en el
seu pes, les llàgrimes vessades, les il·lusions compartides, la indignació i
els somriures intermitents.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada