ELS MORTS DE LA NOSTRA VIDA

 

Per molt que ens agrade la soledat, cap ésser humà no es pot transformar en una illa. És més, m’atreviria a dir que aïllar-se de la resta del món és impossible sense acabar inventant-se algú amb qui compartir les hores. Som part de i en part som la societat que ens envolta. La nostra vida s’entrecreua amb la vida d’altres persones amb les quals, d’una manera o altra, ens relacionem. Som actors i espectadors.

El pas del temps fa aparéixer i desaparéixer personatges de l’escenari del nostre món i anem acumulant absències, tantes que amb elles podríem reconstruir etapes senceres del nostre passat.

La memòria és una admirable i emocionant màquina del temps, en tirar del cap d’un fil s’encén una espurna i de colp i volta torna el passat amb el paisatge i el paisanatge que el va habitar.

És sabut que l’escriptor d’Otos (la Vall d’Albaida) Joan Olivares té una esplèndida màquina del temps. És un home preocupat per la condició humana. Sap escoltar i quan escolta està pendent d’allò que li diuen, com li ho diuen i quines paraules i expressions són emprades. Olivares té una fabulosa capacitat per a narrar, per a capturar l’atenció d’aquell que el llig, però també d’aquell que l’escolta. En ell saps que, per simple que siga la història que et conta, el seu estil té l’essència de l’antiga màgia dels rondallaires.

Bromera, en la seua col·lecció L’Eclèctica, ha editat el llibre de Joan Olivares Els morts de la nostra vida. No estem davant d’un llibre de relats ni d’una novel·la, sinó d’una llarga galeria de personatges que en un moment o altre formaren part de la vida de l’autor. Uns personatges singulars amb una petita o gran història darrere, de vegades quasi anecdòtica, d’altres còmica, sovint dura i tràgica. La vida d’un s’entrecreua amb la d’un altre, dins del petit món rural que habiten, i es crea una xarxa amb què l’autor pesca una monumental fotografia en color sépia d’un poble i d’un temps que foren en part els seus. En tots els relats hi ha, com no, una certa ironia marca de la casa, però també amor i tendresa.

En Els morts de la nostra vida trobem el desig de recuperar el passat, que no sempre va ser millor, així com un magnífic exercici d’estil gràcies al qual Joan Olivares recupera la llengua oral de la Vall d’Albaida, la transforma en llengua escrita i, sense perdre pel camí el sabor alegre i col·loquial que la caracteritza, crea un model versemblant, ric i viu.

EL METGE DEL REI

Lluís Alcanyís fou un metge de reconegut prestigi nascut a Xàtiva al voltant del 1440 i mort a València ciutat el 1506. Examinador de metges, escriptor, metge del rei Ferran el Catòlic i una persona respectada i de gran influència fins que el 1504 cau en desgràcia i és acusat per la Inquisició de judaïtzant i condemnat a morir en la foguera. Alcanyís va ser un intel·lectual brillant, integrat en la vida social i cultural de la València de l’època, on arribà fins i tot a participar en el que va ser el primer llibre literari imprés a les Espanyes, les Trobes en lahors de la Verge Maria. Un personatge referencial en la nostra història amb un talent el qual el poder d’aquells anys pagà tancant-lo a la presó durant tres anys i destruint-lo físicament i moralment com a ésser humà mitjançant la tortura, de tal manera que fins i tot va arribar a delatar la seua pròpia muller.

Lluís Alcanyís és també, però, el personatge que l’escriptor d’Otos Joan Olivares utilitza per a narrar en primera persona, a través d’una falsa biografia (falsa perquè Olivares ha manipulat alguns noms, algunes dates i ha posat molta ficció, bona ficció), la vida d’Alcanyís en una novel·la amb la qual va obtindre el Premi Enric Valor, El metge del rei (Bromera edicions, 2014), recreant al mateix temps una ciutat rica, populosa, capital d’un regne petit però motor econòmic i capdavanter dins de la Corona aragonesa, al qual sagnava constantment la monarquia i on encara convivien les tres grans religions, la judaica, la cristiana i la musulmana.

Encara que, a causa dels orígens dels personatge, descendent de jueus batejats a la força i per tant cristians nous, Olivares dedica bona part de les pàgines de la novel·la a parlar-nos d’aquest sector social, de les seues relacions amb els jueus i amb els cristians vells, i la lluita interior que mantenen entre retornar a la religió primera o mantindre’s en la catòlica; l’autor també aprofita per a retratar les que aleshores eren les dues ciutats més importants del Regne, el cap i casal i Xàtiva, també el moment històric, cabal per a entendre l’evolució històrica del país, la pujada al poder de la dinastia Trastàmara, les relacions de les corones amb els seus regnes i principats i amb els diversos estaments, l’ús de la religió com una eina de poder per aconseguir mantindre’l i augmentar-lo.

La implicació d’Alcanyís en la societat d’aleshores (no era un savi solitari) va aconseguir que l’ajuntament de València fundara l’Escola de Cirurgians, així com l’atorgament del privilegi reial per a treballar amb cadàvers humans; i féu també possible que en fundar-se la Universitat de València s’hi incorporara l’ensenyança de la cirurgia. Totes aquestes dades i moltes més li servixen a Joan Olivares per a parlar-nos del gran moment cultural i econòmic que vivia el nostre regne, que el situava entre els més avançats d’Europa i que només, l’egoisme, les ànsies de poder i el fanatisme religiós foren capaços de capgirar, posant a un mateix temps les bases per a la seua anihilació política.

Joan Olivares no se centra només en el període de maduresa del protagonista i en les seues relacions socials, ja que comença a narrar-nos la seua història fins i tot abans d’haver nascut, aportant des d’un principi les dades necessàries perquè el lector puga tindre els elements suficients per a reconstruir una societat i situar-la en un context històric. Olivares, és un narrador que està en plena etapa de maduresa, coneix l’ofici i es mou com peix en l’aigua dins del gènere.

La seua prosa és àgil, directa, aparentment senzilla, i fa que el lector s’oblide del narrador i es deixe dur pel personatge a través d’una vida de grans èxits, com també de grans fracassos.

PANA NEGRA

Fins ara l’obra narrativa de Joan Olivares es pot agrupar pel gènere en dos grans grups. Per una banda, l’eròtic, en el qual s’inclourien Dies de verema i Pell de pruna (editades per Bromera), i per una altra el de recreació històrica: Vespres de sang (Bromera), L’estrep (Tres i Quatre) i Pana negra (Bromera), encara que Dies de verema, pel seu tractament i temàtica, no es desmarca tant del darrer grup com ho fa Pell de pruna. En un apartat a banda estaria el llibre infantil escrit a quatre mans amb Antoni Espí El regne d’Albaríssia, (Prodidacta) les aventures de la colla "A colp de pedal" en la comarca de la Vall d’Albaida.
En la narrativa de Joan Olivares hi ha una passió, una estima en el tracte, un coneixement de la matèria primera de l’escriptor, la llengua, que de seguida ens crida l’atenció. La seua prosa és fluida, poc artificiosa i artificial, aparentment senzilla i assequible, per on el lector navega sense esculls, no s’hi veuen ni es noten les costures, és d’una gran finesa, empra una llengua pouada directament del poble, rica en matisos, les frases estan construïdes pensant en la brevetat i tenen com a objectiu la concisió, contenen poca pirotècnia verbal recaragolada.
Pana negra és per a mi la millor novel·la d’entre totes les que li he llegit a Olivares (només em resta per llegir L’estrep). Està ben construïda, té un ritme controlat i manté fins al final la tensió narrativa. La narració estricta ha estat adornada amb notícies de l’època amb la idea d’ajudar el lector a situar-se en un temps i en la mentalitat de la gent que el va viure.
Pana negra és una magnífica novel·la d’aventures, una extraordinària història d’amor on la bellesa física fa un pols amb la bellesa interior i al final, malgrat tot els avatars, la darrera ix victoriosa. Una novel·la de personatges amb una gran personalitat, els quals sobreïxen d’entre les pàgines i segresten el lector i el fan cavalcar amb ells entre frases i paràgrafs, capítol a capítol, fins arribar al darrer mot on el deixen lliure assegut en la seua butaca. En cloure el llibre el lector encara sent el miol llunyà del Gatet d’Otos.