L'ÚNICA VERITAT

 

Fa uns anys, durant la presentació d’un llibre de poesia, una de les dues persones que hi havia en la taula va afirmar, convençuda, que la literatura no és veritat literal, sinó que l’escriptor sovint utilitza les mitges veritats, la mentida, la tergiversació i la falsificació com a eines necessàries en la seua recerca de la veritat. Aquesta afirmació em va colpir d’allò més i em va costar un temps entendre-la i, sobretot, comprendre-la, ja que en la meua ingenuïtat juvenil em pareixia una contradicció sacrilega. Des d’aquell dia han passat dècades, fins i tot me n’havia oblidat, però en arribar al darrer paràgraf de la novel·la L’única veritat, de Francesc Bodí (Lletra Impresa, Gandia, 2021), he tornat a pensar en aquella afirmació i fins i tot he aconseguit aprofundir-hi: l’única veritat que ens oferix l’escriptor és la mateixa creació literària i com aquesta ens ajuda en la nostra llarga i tortuosa existència, ja que ens obri els ulls i il·lumina els racons més obscurs de la nostra ment, arribant a redimir-nos.

Francesc Bodí és un dels narradors valencians que compten amb una immensa capacitat creativa, un individu constant, incansable. Un aràcnid vocacional capaç de teixir un tapís de proporcions gegantines. Un arquitecte capaç de dissenyar i després construir un edifici sòlid, ple de sales i passadissos que s’interconnecten d’una manera magistral.

L’única veritat podria ser una novel·la històrica més, en què l’autor, a través d’una nissaga, crea un mural de la història d’Espanya durant els segles xix i xx, la guerra del francés, les disputes entre absolutistes i liberals, entre isabelins i carlins, la caiguda d’Isabel II, la vinguda d’Amadeu de Savoia i la Primera República, les guerres per la independència de Cuba, la Restauració borbònica, la Primera Guerra Mundial, la guerra civil, la postguerra, la revolució cubana i el seu exili... Però no és només això, el realisme històric es barreja en aquesta novel·la amb el realisme màgic hereu de la millor narrativa sud-americana, amb versemblança, oferint un resultat on l’autor arrisca per tal de guanyar en intensitat.

En L’única veritat també trobem grans històries d’amor i d’amistat, fils invisibles d’intimitat que lliguen germans i odis palpables que els allunyen, un odi brutal que arriba a heretar-se de pares a fills. L’anhel i la voluntat de deixar petjada més enllà de la mort, creant una nissaga familiar. El fet de construir-se un passat brillant a través de repetir i acabar de creure’s les pròpies invencions.

Francesc Bodí reflexiona també sobre l’art, la ficció, la tergiversació de la història, l’economia i sobre com l’atzar sovint acaba trastocant-ho tot. Estem davant d’un escriptor amb un gran ofici, un narrador amb un elevat nombre de recursos literaris, que sap ocultar i traure en el moment decisiu un as de la màniga i guanyar la partida del relat.

L’única veritat és una novel·la amb un esquelet consistent, assentat sobre uns fonaments estables. Una obra tan intensa com extensa, en la qual confluïxen les històries apassionants, suggeridores, de diversos personatges. Està escrita amb una prosa enèrgica, dinàmica, per moments evocativa, encisadora i, quan toca, crua i brutal.

L’única veritat va guanyant el lector a poc a poc, mentre l’autor desplega les parets mestres de la novel·la, per a després introduir-lo en un laberint sorprenent.

"LA PASSEJADORA DE GOSSOS"

Manela, una jove estudianta de filosofia a la Universitat de València que per a guanyar-se la vida es dedica a passejar gossos, és la singular protagonista, la veu narrativa i el vincle d’enllaç entre tots els personatges de la darrera novel·la de Francesc Bodí, La passejadora de gossos. Un llibre amb el qual l’escriptor d’Agres va obtindre el Premi de Narrativa en Valencià Constantí Llombart Ciutat de València 2015, que ara publica en la col·lecció L’Eclèctica l’editorial Bromera.

Francesc Bodí és un narrador de raça, un escriptor amb una trajectòria en línia ascendent que l’ha convertit en una de les veus narratives valencianes més sòlides junt amb Cucarella, Baixauli, Usó, Moner...

Manela és una persona vital, sensible, somniadora i que es deixa dur sovint pels seus sentiments. A través de la seua mirada subjectiva i apassionada entrarem en la seua vida, la relació de parella que manté amb Ferran, una persona estricta i corrector lingüístic de professió. Resulta d’allò més interessant com d’una manera intel·ligent la veu narrativa empra diferents aspectes de la professió del personatge, Ferran, per a definir els trets més característics de la seua personalitat. També ho fa amb altres, però en aquest, Bodí, està realment genial. Després veurem l’aparició de Manel, escriptor, pel qual sentirà la nostra protagonista una gran atracció. També coneixerem la veïna de Manela, una dona divorciada amb un fill dependent i que està a punt de perdre el pis on viu.

Mentrestant, se’ns aniran presentant els gossos que Manela passeja i els seus amos. Un director de banc, una notària soltera, una intèrpret maca i ben plantada, un carter vidu, jubilat i amb problemes de mobilitat, un professor d’institut deprimit i amb agorafòbia i una dona amb Alzheimer. També hi són els gossos, amb una personalitat ben definida cadascun d’ells. Veurem com la Manela, en un moment determinat, decidix intervindre en la vida dels personatges per tal de canviar el seu destí. Però les coses no són tan fàcils com aparenten ser i les mentides, com les cireres, mai no van soles. Sort acaba tenint que algú des de l’ombra li dóna un colp de mà.

Estem davant d’una novel·la on el seu autor prompte ens fa oblidar la seua presència. Ha construït un alter ego perfecte, la Manela, amb el qual té diversos interessos en comú: Francesc Bodí és professor de filosofia i d’una manera intel·ligent utilitza Manela però també el professor per a fer tot un seguit de reflexions sobre l’educació, el futur de la filosofia en el sistema educatiu, les diverses reformes educatives, entre altres coses, però ho fa sense que se senta en cap moment el timbre de la seua veu.

La Manela, que és una dona alegre, enamoradissa, sentimental, ben intencionada, és també una dona desperta, observadora, intel·ligent, capaç d’oferir-nos al llarg del relat (un relat sense capítols però escrit amb una prosa amena i àgil) moment brillants per a dir la seua sobre el sistema econòmic, les relacions de parella, la vida.

La passejadora de gossos és una novel·la atractiva, d’aquelles que sorprenen i enganxen el lector des de la primera pàgina. Divertida en alguns moments i on Francesc Bodí ha estat capaç de crear uns personatges de carn i ossos amb tots els defectes i virtuts de qualsevol ésser humà. Personatges que han tingut la sort de trobar en un moment determinat de les seues vides la passejadora de gossos.

EL SOROLL DE LA RESTA

Si algú espera trobar en la novel·la de Francesc Bodí El soroll de la resta (Bromera, 2008) una mena de continuació de la seua anterior Havanera (Bromera, 2006), es trobarà totalment defraudat. El soroll de la resta, amb la qual va obtindre l’any 2007 el Premi Enric Valor de Novel·la, deixa de banda els ecos del realisme màgic, que tant l’han influenciat i tan bons resultats li han donat en anteriors treballs, i ens oferix una novel·la amb un únic personatge protagonista convertit en l’eix sobre el qual gira tot el relat, un relat on Bodí reflexiona sobre diverses matèries: el món de la publicitat, el turisme massiu, la depredació del medi, la construcció ferotge, el valor de l’amistat, les catàstrofes naturals i sobretot el sentit de la vida. El soroll de la resta lligaria més prompte amb la línia de la novel·la amb la qual l’autor també va obtindre l’any 1999 el Premi Enric Valor, L’infidel (Bromera, 2000).
Bataller, una eminència dins del camp de la publicitat, sofrix el seu tercer infart i decidix deixar-se anar, deixar-se morir sense lluitar, però alguna cosa a última hora el para, la veu de la metgessa que li recorda la d’un antic amor. De colp i volta es recuperarà i alhora recuperarà aquell amor de joventut en un paratge idíl·lic, la Vall de Gallinera, on durant un any viu un amor feliç i seré i on el món que retrata, en el qual els cirerers sempre estan florits, i els personatges que l’envolten conformen una història costumista abocada en un principi cap a un happy end fins que Bataller i el seu amor recuperat tenen un accident de trànsit. La veritat és que fins aleshores, encara que Francesc Bodí és un narrador intel·ligent amb ofici i talent suficient i el relat està ben construït, jo, lector impenitent, em sentia com si m’haguera fallat, ell com a novel·lista té una capacitat creativa superior a tot allò que estava oferint-me, però a partir de l’accident Bodí li dóna la volta al relat, descobrint-nos que tot ha estat una ficció i apareix el filòsof que és per a explicar-nos d’on ix el material amb el qual construïm els somnis i l’escassa importància que tenen totes les nostres lluites i obsessions davant de la mort.

VOLVES I OLIVES

L’humor és un gènere força complicat, encara que a primer colp d’ull puga semblar tot el contrari. Algú ha dit que és més difícil fer riure que fer plorar. Quants autors s’han estavellat contra aquest mur sense ni tan sols aconseguir l’esbós d’un somriure? Per a escriure humor cal fer-ho amb traços fins, evitant caure en la ximpleria, en la grolleria, en l’estupidesa. Un escriptor en fer humor, ha de fer-ho d’una manera intel·ligent, sense forçar les situacions fins a límits esperpèntics, sense que se li vegen les plomes de «xistós» de barra de bar, ni un anhel desaforat per aconseguir una rialla cada tres frases amb la mateixa fórmula amb la qual ha fracassat des del principi.
En aquest país, el valencià vull dir, en el qual sembla que gaudim d’un bon sentit de l’humor, no comptem amb un nombre mínim d’escriptors que se n’hagen sortit amb dignitat. Així i tot, sempre hi ha algú que de tant en tant ho intenta, com ha estat el cas de Francesc J. Bodí.
Bodí, en Volves i olives (XIV Premi de Narrativa Juvenil Enric Valor, Edicions del Bullent, 1998), ha teixit una extensa i alhora complexa teranyina per a oferir-nos, en clau d’humor, una mica de sàtira i unes gotes de realisme màgic, un retrat del món rural valencià de principi de segle. Encara que més que un retrat potser siga una caricatura mordaç d’un temps i d’un país. Per aconseguir aquesta fita no li ha importat, com al bon caricaturista, exagerar els trets i inventar escenes impossibles en escenaris quotidians.
Volves i Olives és una novel·la coral, sense protagonistes destacables, on tots els habitants del petit poble, vius o morts, tenen la seua importància.
Amb ironia, Francesc J. Bodí ens parla de polítiques municipals on l’Església i els cacics fan i desfan al seu gust, sacrificant de vegades les seues pròpies creences, això sí, sense deixar de mirar de cua d’ull cada un dels moviments de l’oposició.
Crònica divertida d’un poble dividit entre beats i esquerrans, i on la desaparició de la figura del sant patró crea recels i obri noves trinxeres. Els relat està amanit per una interessant col·lecció de malnoms, d’anècdotes i de comarejos, que de segur que l’autor ha pouat, en la seua majoria, de l’imaginari col·lectiu del seu poble, Agres. Un llibre amb una prosa cuidada que ja ens anunciava d’una manera o altra la seua gran capacitat com a narrador que veuríem confirmada en obres posteriors.