VOLVES I OLIVES

L’humor és un gènere força complicat, encara que a primer colp d’ull puga semblar tot el contrari. Algú ha dit que és més difícil fer riure que fer plorar. Quants autors s’han estavellat contra aquest mur sense ni tan sols aconseguir l’esbós d’un somriure? Per a escriure humor cal fer-ho amb traços fins, evitant caure en la ximpleria, en la grolleria, en l’estupidesa. Un escriptor en fer humor, ha de fer-ho d’una manera intel·ligent, sense forçar les situacions fins a límits esperpèntics, sense que se li vegen les plomes de «xistós» de barra de bar, ni un anhel desaforat per aconseguir una rialla cada tres frases amb la mateixa fórmula amb la qual ha fracassat des del principi.
En aquest país, el valencià vull dir, en el qual sembla que gaudim d’un bon sentit de l’humor, no comptem amb un nombre mínim d’escriptors que se n’hagen sortit amb dignitat. Així i tot, sempre hi ha algú que de tant en tant ho intenta, com ha estat el cas de Francesc J. Bodí.
Bodí, en Volves i olives (XIV Premi de Narrativa Juvenil Enric Valor, Edicions del Bullent, 1998), ha teixit una extensa i alhora complexa teranyina per a oferir-nos, en clau d’humor, una mica de sàtira i unes gotes de realisme màgic, un retrat del món rural valencià de principi de segle. Encara que més que un retrat potser siga una caricatura mordaç d’un temps i d’un país. Per aconseguir aquesta fita no li ha importat, com al bon caricaturista, exagerar els trets i inventar escenes impossibles en escenaris quotidians.
Volves i Olives és una novel·la coral, sense protagonistes destacables, on tots els habitants del petit poble, vius o morts, tenen la seua importància.
Amb ironia, Francesc J. Bodí ens parla de polítiques municipals on l’Església i els cacics fan i desfan al seu gust, sacrificant de vegades les seues pròpies creences, això sí, sense deixar de mirar de cua d’ull cada un dels moviments de l’oposició.
Crònica divertida d’un poble dividit entre beats i esquerrans, i on la desaparició de la figura del sant patró crea recels i obri noves trinxeres. Els relat està amanit per una interessant col·lecció de malnoms, d’anècdotes i de comarejos, que de segur que l’autor ha pouat, en la seua majoria, de l’imaginari col·lectiu del seu poble, Agres. Un llibre amb una prosa cuidada que ja ens anunciava d’una manera o altra la seua gran capacitat com a narrador que veuríem confirmada en obres posteriors.