TAN OBERTA COM SEMPRE

(Vicent Usó durant la xarrada Els territoris de la passió que el 5 de febrer de 2009 va fer a la biblioteca de Sagunt dins del cicle Dies de Literatura)

En Tan oberta com sempre Vicent Usó i Mezquita (Pagès editors, 1998) ens narra la difícil relació existent entre un home obsessionat per la seua privilegiada posició social i la seua esposa, una dona atractiva que és per a ell un objecte bell que exhibeix i usa quan li convé i com li ve de gust. La relació ha anat bé mentre ella es mostrava dòcil, agraïda i conformada, però en el moment que la rebel·lia nia en ella el matrimoni es desmunta com un castell de cartes. En el fons, el marit dominant, malgrat els seus diners i el seu poder, és un individu fràgil, temorós de qualsevol crítica o menyspreu que mascare el seu prestigi. La por a perdre la seua posició és malaltissa i sent una necessitat irrefrenable de controlar-lo tot i d’una manera especial el seu millor trofeu que alhora és el seu taló d’Aquil·les, la seua flamant esposa. La muller està atrapada dins de la seua gàbia d’or i només l’anhel de llibertat i un seguit de malentesos i coincidències faran possible que abandone el marit i puga començar una nova vida.
La narració, encara que se situa de ple dins del gènere eròtic, utilitza elements de la novel·la d’intriga, de la novel·la psicològica i de la novel·la negra, la qual cosa l’enriquix i la millora. Vicent Usó és un autor a qui li agrada complicar-se la vida i de manera reincident i continuada assaja noves fórmules narratives. Per això m’és difícil imaginar-me’l escrivint un relat tòrrid, ple de gimnàstica sexual, amb una trama fràgil i amb uns personatges buits. Així que el fet de conjugar elements dels diversos gèneres narratius abans esmentats li ha servit per a dotar la novel·la d’una trama sòlida, atractiva, que atrapa el lector, per a oferir-nos personatges versemblants i crear atmosferes convincents, i de diferent color i intensitat que de vegades en alguns capítols arriben a tindre una estètica propera a la del cinema.
M’ha agradat en especial la descripció de les escenes més tòrrides, la riquesa lèxica que contenen i la manera com les va narrant al compàs, recreant-se en la introducció a l’escena i accelerant el ritme just quan el moment ho requerix perquè el lector senta allò que suposadament està fent vibrar als personatges.
En Tan oberta com sempre, però, també se li ret homenatge al millor cinema negre nord-americà i de retruc a la literatura negra nord-americana. El cinema li servix a la veu narrativa (a l’autor) com un parèntesi obert a la reflexió sobre les escenes cinematogràfiques que l’han copsat i sobre l’esdevindre de la vida.