dissabte, 7 de febrer de 2009

EL BOIG, NOVEL·LA DE GUILLEM ROSSELLÓ

En el petit poble d’Albunyó (l’espai mític on transcorren bona part dels relats del mallorquí Guillem Rosselló) han passat ja uns dies des de l’última vegada que van veure els germans Sivella i la casa continua tancada a pany i clau. Només una veïna, Greta, que secretament està enamorada de Bernat Sivella, mostra inquietud i preocupació.
Mentrestant, en el seu despatx el jutge de pau rep de mans de Rafael Sivella un paquet que conté un grapat de cintes de casset. Rafael és coix, geperut, quec i babau, de fet és el beneït oficial d’Albunyó. Ningú no ho sospita, però la tragèdia està a punt d’esclatar. La tragèdia com el punt i final a diversos drames personals que duren ja més d’un lustre. Aquesta és la base sobre la qual Guillem Rosselló bastix la novel·la El boig (Brosquil Edicions, 2004), amb la qual va obtindre el Premi Ciutat de Sagunt de Narrativa.
La crònica dels fets comença el diumenge al matí quan, després de missa, Bernat Sivella se’n va al seu camp i allí es lamenta entre crits i planys de la vida que s’ha obligat a dur per haver assumit fer-se càrrec d’un germà boig. Però Guillem Rosselló defuig fer un relat lineal i s’assaja amb diverses veus narratives i amb visites constants al passat a través dels records de cadascun dels personatges, però sobretot dels de Rafael Sivella, que conformen el més gros i sòlid dels pilars sobre el qual s’aguanta la novel·la, un Rafael que, en sorprendre el seu germà desfet, patix una mena de xoc que li fa recuperar de colp i volta la memòria de la seua existència. Rafael passava per la vida sense consciència d’ell mateix, es dedicava com les bèsties a sobreviure tenint les necessitats primeres cobertes. Però l’allau de records el posa davant d’un espill que li reflectix una vida tan trista que se li fa insuportable: uns pares analfabets sense entranyes que el tracten a colps, un germà que després d’un desencant amorós es refugia en l’Església i el treball, una societat rural atrapada en la postguerra que el ridiculitza i se’n burla.
Rosselló pinta amb mestria una societat hipòcrita, que té atrapats els seus membres en un rol terrible que els obliga a renunciar a la recerca de la felicitat. Una societat cruel, sovint despietada, embrutida, embogida, que maltracta els elements que la conformen i que els nega el dret a la dignitat pel simple fet de ser pobres o tindre alguna minusvalidesa. Una societat que no està tan llunyana en el temps i que d’alguna manera continua mantenint en l’actualitat alguns dels seus més terribles vicis.